La renda bàsica com a vacuna democràtica

Perquè quan la vida es converteix en una carrera permanent plena d’obstacles, la promesa senzilla d’ordre, càstig i enemics clars resulta altament temptadora. I no pas perquè convenci intel·lectualment, sinó perquè tranquil·litza emocionalment. És per això que, si volem entendre per què les democràcies actuals s’estan erosionant a passes de gegant, hem de fer menys cas dels discursos prefabricats per assessoradors polítics experts i més de les condicions materials que els fan creïbles.

L’autoritarisme no avança només perquè hi hagi més odi o més ignorància entre la ciutadania. Avança quan àmplies capes de la població senten que no tenen res a perdre. Quan qualsevol imprevist —una malaltia, un acomiadament, una ruptura— pot precipitar una caiguda sense xarxa. És en aquest escenari quan la política deixa de ser un espai de deliberació i es converteix en una gestió permanent de la por.

I aquí és, precisament, on la renda bàsica deixa de ser una política social més i es revela com una cosa molt més profunda. Parlem d’una infraestructura democràtica que sosté la llibertat material. No és una vareta màgica ni una solució total, però sí una condició material clau perquè la democràcia funcioni més enllà del ritual electoral.

Com ja hem escrit en multitud d’ocasions, la renda bàsica no és caritat, ni assistencialisme, ni un premi al (de)mèrit. És un dret incondicional que garanteix que totes les persones disposin d’una base material mínima sobre la qual construir el seu projecte vital. El seu efecte més important no és el consum, ni tan sols la reducció de la pobresa —que també—, sinó la reducció del xantatge econòmic que travessen les persones avui dia a les nostres societats. Perquè una societat en què dir “no” implica caure al buit no és una societat lliure. És una societat disciplinada per la por. Por de perdre el treball, encara que sigui un treball amb condicions pèssimes. Por de quedar-te al carrer si plantes cara al teu propietari davant d’una pujada abusiva. Por de denunciar abusos. Por de sortir d’una relació insostenible. Por de discrepar políticament. Por, en definitiva, quan la teva vida depèn d’un fil.

I no ens enganyem. La renda bàsica no compra vots, com repeteixen alguns analistes de sobretaula que confonen cinisme amb lucidesa. Compra marge de decisió. Compra temps. Compra capacitat de dissentir sense que la vida s’enfonsi. I tot això, en termes democràtics, és enormement revolucionari.

Enfront del trumpisme —i de les seves múltiples variants locals—, la renda bàsica representa un model polític radicalment diferent. L’autoritarisme promet protecció, però sempre a canvi d’obediència. Protegeix uns davant dels altres, estableix jerarquies morals i converteix la sospita en principi de govern. Divideix entre els qui mereixen i els qui no. Entre els de dins i els de fora. La renda bàsica, en canvi, es basa en una lògica totalment oposada. Parla en termes de seguretat universal, de drets sense condicions, de confiança. No pregunta qui ets, d’on véns ni què has fet per merèixer viure amb dignitat. Assumeix que la dignitat no s’aconsegueix. Es garanteix.

Hi haurà qui ens dirà ingènues per creure en la gent. Però és pur realisme democràtic. Les societats que funcionen millor no són les que castiguen més, sinó les que redueixen la por estructural que empeny la gent cap a solucions autoritàries. La història recent ho demostra una vegada i una altra. Quan la inseguretat material es cronifica, el terreny queda adobat per a líders que prometen ordre a qualsevol preu. Encara que el preu a pagar siguin els nostres drets i la nostra llibertat.

Hem de ser conscients que, en un món travessat per crisis ecològiques, transformacions tecnològiques i tensions geopolítiques, la temptació autoritària no desapareixerà per si sola. Al contrari, s’intensificarà en els pròxims anys. No obstant això, pensar que tot això se solucionarà amb millors discursos o amb més pedagogia democràtica és, com a mínim, ingenu. Perquè, sense una base material que sostingui la llibertat, la democràcia es buida per dins.

La renda bàsica no és la solució a tots els nostres problemes. Però sense ella —o sense polítiques que compleixin una funció similar de desmercantilització de la vida— continuarem intentant defensar la democràcia amb eines cada cop més fràgils. I en aquest terreny, els qui governen des de la por sempre porten avantatge. Si volem sortir d’aquest món trumpista, no n’hi ha prou amb denunciar-lo i cridar molt alt a les xarxes socials. Cal construir alternatives que retornin a la gent una cosa tan simple i tan radical com la seguretat d’existir sense por. La renda bàsica és una d’elles. I potser no hauríem de continuar tractant-la com una idea excèntrica, sinó com el que realment és: una vacuna democràtica.