Els camins de Rufián són inescrutables

Després de les eleccions d’Aragó, on l’extrema dreta ha tornat a fer un pas endavant i l’esquerra un pas enrere, el diputat Gabriel Rufián feia un post a la xarxa X que començava afirmant que “Quien no vea que hay que hacer algo o no ve bien o ya le va bien que no lo haya.”, i concloïa amb una pregunta retòrica: ¿No vale la pena intentar hacer algo diferente para frenarlo? — que se suposa que tothom, en llegir-la, afirmaria rotundament amb el cap: “és clar que sí”. Analitzem què pot pretendre Rufián i quines possibilitats d’èxit pot arribar a tenir.

Gabriel Rufián, el polític

Rufián és un polític de carrera; el seu passat com en departaments de recursos humans són una anècdota en l’historial professional, tot i que, de tant en tant, li sigui útil per a diferenciar-se d’alguns dels seus col·legues d’hemicicle mai han fet cap altre ofici. Però en aquest punt, ja es pot dir que Rufián és un polític en tots els sentits de la paraula.

De fet, si ens atenim a les enquestes del CIS, Rufián és un excel·lent polític. Dels millors oradors de l’hemicicle. En els darrers anys — ja lluny d’aquell jove que apareixia amb xandall i aspecte desvalisat i que intentava agradar a l’esquerra més a l’esquerra del seu partit —, s’ha constituït en una veu del sentit comú de la a l’esquerra del PSOE que se sent perduda i, sobretot, decebuda. Rufián és, per tant, un polític a l’alça que no vol deixar de ser polític. I aquí ve el primer problema.

Esquerra Republicana de Catalunya

Gabriel Rufián és membre d’ERC, però com diuen les males llengües, “Rufián és més podemita que indepe”. Segurament aquesta frase serà falsa i injusta, però no deixa de tenir un cert interès, en tant que sintetitza quelcom que gairebé tothom hi pot estar d’acord: pels seus discursos i posicionaments, Rufián pertany, com Joan Tardà, al sector d’esquerres del seu partit. Prefereix a Podemos abans que Junts, i se li pot sentir dir més vegades la paraula expropiació, que la paraula inversió (en un sentit finançer, s’entén).

La segona part de la frase possiblement és més difícil parlar-ne. No se sap ben bé quant d’independentista és, ni tampoc si té sentit mesurar el sentiment independentista en gradients; el que queda clar, però, és que Rufián fa temps que no parla d’independència. En parla menys que el seu partit, que ja és dir. Però aquest no parlar de la independència, pertanyent al partit polític que més anys ha defensat aquest projecte, pot despertar suspicàcies entre els seus col·legues de partit. Especialment, aquells que tenen clar que són més indepes que podemitas, i que abans se n’anirien amb Junts que no pas amb Ione Belarra.

És possible, per tant, que Rufián, com a excel·lent polític que és, i veient que després de tants anys a Madrid el seu rol al partit, com a quasi podemita i com a no tant-indepe, quedi desdibuixat i busqui una alternativa.

Un front ampli d’esquerres

Acceptem, pel desenvolupament de l’argument, que els dos primers punts són certs. Rufián vol fer política, el seu prestigi augmenta a Espanya i disminueix lleugerament a Catalunya, en especial entre els seus col·legues de partit. En defensa d’aquesta tesi, es pot argumentar que Oriol Junqueras ja va dir abans de l’estiu que ERC no es plantejava la proposta – no proposta de Rufián. I Rufián, com qui sent ploure, ha decidit tirar pel dret i organitzar un primer acte a la capital d’Espanya de la mà d’Emilio Delgado de Más Madrid.

Però la pregunta que es fan els politòlegs d’arreu és la següent: I com pretén fer-ho?  Per què l’esquerra a l’esquerra del PSOE — Podemos, Sumar, IU, Bildu, BNG, ERC, Más Madrid — tindrien incentius a acceptar aquesta proposta – no proposta d’un front ampli?

La resposta, aquí, es complica. Però sempre és útil, quan es parla de política representativa, tenir aquest mantra ben gravat: els partits sempre busquen maximitzar vots i minimitzar pèrdues. Ara, hi ha un afegitó a aquesta frase, que diria: “sempre que no posi en perill l’estructura orgànica del partit”.

Per dir-ho d’una altra manera. Els partits són sempre reticents a diluir les seves sigles. Les sigles són els que permet als polítics negociar una posició en les llistes conjuntes. Com més força tinguin les sigles, més candidats i candidates podran anar-hi, i més possibilitats tindran d’encapçalar-la.

Quin interès tindria ERC, un partit consolidat que el que li importa realment són els resultats a Catalunya i no pas Madrid, i a qui Rufián no representa un gran actiu polític, posar les seves sigles en suspens per a un resultat polític incert? Cap ni un. Ja se’ls pot descartar. I dit això, també es pot dir el mateix de Bildu i del BNG. De fet, ja ho han dit. Són dues formacions que travessen un bon moment i que el seu arrelament està en els seus respectius territoris, Galícia i País Basc. Una proposta plurinacional, sense representants d’aquesta Espanya “pluri”.

Què queda? IU també ha rebutjat la proposta. Anys enrere s’abraçà a Podemos, precisament perquè sabien que no s’hi podien confrontar i que mantenir-se a prop seu era una manera de garantir-se la supervivència (quelcom similar, per cert, pot acabar passant amb ICV i Barcelona en Comú en un futur). Doncs queda Más Madrid, Sumar, i Podemos. I aquí és on es juga tot. Les tres organitzacions pengen d’un fil. Aquests partits no tenen una història tan vasta com d’altres formacions a l’esquerra del PSOE com IU o com el BNG; però es pot argumentar que de les tres, és Podemos qui ha pogut consolidar un petit nínxol que els garanteix la supervivència (un o dos diputats) i, en conseqüència, la no-necessitat de sumar-se a aventures èpiques encapçalades, recordem-ho, per un independentista català.

Sumar, per la seva banda, no és res; abans de començar la legislatura, era Yolanda Díaz — a l’alça —, més Íñigo Errejón. Ara és Yolanda Díaz, però a la baixa. De fet, el seu principal actiu polític ara mateix no és ni la seva líder, sinó Pablo Bustinduy, Ministro de Derechos Sociales, Consumo y Agenda 2030 del Gobierno de España, un ministeri de nom llarg i de competències curtes, a qui Bustinduy li està sabent treure molt de suc. Queda, per tant, Sumar i Más Madrid. Aquestes són les dues formacions susceptibles a unir-se a aquest front ampli que proposta sense proposar Gabriel Rufián.

No és tan forassenyat que ho intentin. Ho faran si les enquestes els deixen sense representació. I llavors és quan començarà altra vegada la política obtusa, la que mana sense fer-se visible, aquella que es reuneix a porta tancada i discuteix les quotes i els llocs a les llistes. El que seria estrany és que, arribat a aquest punt, no fos Rufián qui l’encapçali. Al cap hi ha la fi, s’ho ha guanyat. Com a mínim, això és el que diuen les enquestes.