Avui hauria d’estar escrivint aquestes línies des de la tribuna del Congrés. Fa un parell de setmanes vam comprar el bitllet d’anada i tornada Barcelona–Sants Madrid–Atocha, per veure en directe com el president del govern defensaria la seva gestió sobre els accidents d’Adamuz i Gelida i el pobre estat del sector ferroviari. Ironies de la vida, pocs dies després, vam rebre un correu anunciant que el meu tren, la joia de la corona de l’alta velocitat, l’orgull patri de governs socialistes i populars durant anys, arribarà amb un retard de dues hores.
I és clar, el viatge perd tot el seu sentit. Les primeres dues hores són les que marcaran els missatges clau que es replicaran a les tertúlies de ràdio i als informatius de tele. Es tallaran els discursos per generar titulars, que s’aprofitaran des d’ambdós costats de l’espectre ideològic per vendre salsitxes.
Avui hauria d’estar escrivint aquestes línies des de la tribuna del Congrés, però ho faig assegut (mig estirat, de fet), des del sofà de casa. No és el mateix, però ho farem igual:
Arrencava la sessió —com no podria ser d’altra manera—, el president del Govern, el seu excel·lentíssim ciutadà Pedro Sánchez. El seu objectiu, com si fos una obra narrativa clàssica, es dividia en tres parts. La primera: defensar-se dels atacs que vindrien sobre la gestió dels trens i les tragèdies d’Adamuz i Lleida. La segona: comparar la gestió del seu partit amb la del PP amb la DANA. Aquí guanyarà per golejada, perquè Mazón representa una cosa així com el punt més baix possible —inútil i mesquí— que es pot assolir en política. La tercera, el contraatac “èpic”.
Dirà Pedro Sánchez que la xarxa espanyola de trens, si es posés tota en línia recta, podria unir el pol nord amb el pol sud… i jo no puc evitar deixar anar una riallada, sol al meu sofà, pensant en aquell o aquella spin doctor que li va redactar el paràgraf al president. Afegirà, també, una frase que sintetitza per què el problema amb els trens continuarà en el futur: “som el segon país del món amb més quilòmetres d’alta velocitat després de la Xina”, diu, traient pit.
Espanya és aquell país que li agradaria ser però que no és. Un país de gent rica i pròspera, que es compara amb els millors i que té un orgull “imperial”; que parla de trens ràpids, però obvia el fet que la immensa majoria de la població no agafarà aquests trens en la seva vida. Els seus es diuen Rodalies i Cercanías, i van lents, i van tard, i van apretats. Perquè no són rics, i els costa pagar el lloguer. L’Espanya real.
Després ve Feijóo, i al cap de poc diu una cosa que em posa en alerta: “Ho ha barrejat tot; jo no ho faré”. Traducció: prepareu-vos, que venen corbes. Assegura que “s’ha jugat a la ruleta russa amb la nostra seguretat” —discutible, però entenedor en el context—, i de seguida ho enllaça amb la corrupció de Cerdán i Ábalos. Remata, a més, amb una pulla a l’expresident: “sembla que Zapatero pot tenir una idea d’on han anat a parar els nostres diners”. I llavors arriba l’eslògan perfecte: “tenim impostos nòrdics i infraestructures tercermundistes”. Xarrup.
Però això no és res, perquè ara surt Abascal. Però m’avorreix, perquè ja he escoltat aquest discurs mil vegades, que no és més que un refregit del que es divulga des de l’extrema dreta nord-americana: que tot és un pla de George Soros per reemplaçar la població “espanyola” amb la població de mals immigrants assassins, perquè aquests votaran Pedro Sánchez, diu, ignorant conscientment que la regularització no implica la ciutadania, i que, sense aquesta última, no hi ha dret a vot.
Diu també que “els immigrants dormen en un hotel amb pensió completa i aire condicionat”, i alguna cosa sobre Bill Gates i el canvi climàtic que no acabo de comprendre. Recordo allò de David Graeber que les nostres democràcies no són herència del model atenès, sinó del circ romà.
El segueix la portaveu de Sumar, Verónica Martínez. Comença amb un to amable i dialogant, i acaba parlant de feixisme, d’Elon Musk i dels oligarques tecnològics. Un discurs força representatiu del lloc en què es troba avui aquesta formació política: encallada en un espai estret, obligada a obrir-se pas entre el suposat tarannà moderat dels socialistes i el to més brusc i combatiu de Podem.
S’esperava Rufián, i encara que sigui al sofà de casa puc notar aquest silenci extra que denota l’interès d’una intervenció esperada. Repeteix allò que “ser un xungo està de moda”, atia la hipocresia de la dreta extrema per odiar simplement els migrants pobres, i acceptar-los quan venien amb la Golden Visa. I després defensa primer la gestió d’Óscar Puente, com per dir “eh, jo sé a quin costat del mur soc”, per després poder atiar —no sense raó— els errors del govern. Acaba la seva intervenció llançant un al·legat per reforçar la seva proposta d’un front d’esquerres plurinacional: “jo soc català, indepe, i republicà. Qui cregui que el feixisme es frenarà a la seva frontera s’equivoca. Parlem entre nosaltres, o ens n’anem al carall.”
Míriam Nogueras (Junts) dirà allò que Catalunya era la gallina dels ous d’or i ja no ho és tant. Quina obsessió, compatriotes meus, amb la metàfora de la gallina. Josep Pla la feia servir sovint, però amb un altre sentit, per mi, molt més subtil i encertat. Deia que les gallines, com Catalunya, són aus que pel fet de ser-ho es creuen que poden volar. Després baten les ales, però gairebé no s’aixequen de terra.
Nogueras dirà, també, que ells defensen un escut social, un sistema social públic, l’habitatge públic i polítiques socials. He sentit bé? L’esquizofrènia discursiva de Junts està assolint el seu punt àlgid, perquè mentre parla en socialdemòcrata, vota conjuntament amb el PP i VOX no renovar les mesures de protecció antidesnonaments. Junts és un partit en perill d’extinció.
I ara parla Mertxe Aizpurua, la portaveu de Bildu. Com de costum, tinc la sensació que Bildu juga a una altra cosa. Em recorda una mica el Partit Comunista Xinès, però no pel seu suposat autoritarisme, sinó perquè sembla un partit amb un rumb fix i una mirada a llarg termini. Alterna el castellà amb l’euskera (Rufián ha parlat íntegrament en castellà, i Míriam Nogueras ho ha fet en català). Aprofita per desmentir algunes boles sobre l’ocupació, i demana, sense estridències, la necessitat de replantejar el model d’infraestructures.
Acabo ja amb Ione Belarra, que porto hores davant de la tele estirat i això s’està fent llarg. Escoltar Podem és escoltar l’Esquerra i totes les seves nobles causes: la lluita contra l’imperialisme ianqui i les seves guerres pel petroli; la sortida immediata de l’OTAN, la demanda de “cruixir” els rics a impostos. Ai, l’esquerra. On van anar aquells temps, quan tot era possible? I, sobretot, quan tornaran?
Veient Aragó, no sembla que aviat. Però qui sap, qui sap. El futur és esquiu, i una mica trampós. Gairebé tant com els polítics. Per ara la sessió continuarà, i es repetiran alguns missatges matinals, però amb expressions diferents. S’aplaudiran a si mateixos, escridassaran els altres… i els trens continuaran arribant tard.
