La presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Rosa Romà, ha dicho unas de las pocas palabras sensatas dentro del barullo comunicacional actual: el problema de TV3 no es competir con Antena 3, Tele 5, TVE o el resto de canales generalistas; la televisión gubernamental catalana ha de medir la fuerza de su futuro con las plataformas audiovisuales que hoy difunden series de gran popularidad, con los videojuegos que ya mueven más dinero que el cine de Hollywood o con las nuevas formas de entretenimiento digital que combinarán formas todavía inéditas de lenguajes, géneros y tecnología. El tiempo de…
Autor: gabrieljaraba
Cuando al final del artículo anterior un servidor ironizaba sobre el lugar donde podría estar cociéndose el actual espíritu de innovación en comunicación quizás la ironía no fuera tanta: que la liebre salte por un matorral distinto al que se espera. Porque es necesario cambiar de raíz el planteamiento del objeto que se persigue para que una verdadera innovación se produzca, nada debe esperarse de quien no aspira a trastocar las cosas. Nada nuevo, siempre ha sido así y no habrá cambio radical sin regar una raíz nueva y distinta. Hubo de aparecer un Elvis Presley para que se desbordasen…
Quan al final de l’article anterior un servidor ironitzava sobre el lloc on es podria estar coent l’actual esperit d’innovació en comunicació potser la ironia no fos tanta: que la llebre salti per un matoll diferent del que s’espera. Perquè cal canviar d’arrel el plantejament de l’objecte que es persegueix perquè una veritable innovació es produeixi, no s’ha d’esperar res de qui no aspira a trastocar les coses. Res de nou, sempre ha estat així i no hi haurà canvi radical sense regar una arrel nova i diferent. Va haver d’aparèixer un Elvis Presley perquè es desbordessin els marges de…
A mí una de las cosas que más me han gustado del trabajo de Àngel Casas fue La Pàgina Rosa, una sección que ocupaba una página entera del semanario TeleEstel –publicado en catalán a fines de los 60– y que estaba completamente entintada de color rosa. Con un diseño totalmente independiente de la publicación, siguiendo una línea gráfica entre psicodelia y moda Borsalino, publicaba breves de actualidad sobre las cosas que pasaban en el Tuset Street de la época que querían ser, y lo eran, modernas, estilosas y trendy. Pretendía llamar la atención sobre aquel reducto emergente de Barcelona que agrupaba agencias publicitarias, locales de entretenimiento y tiendas de moda…
A mi una de les coses que més m’han agradat de la feina d’Àngel Casas va ser La Página Rosa, una secció que ocupava una pàgina sencera que formava part del setmanari TeleEstel –publicat totalment en català a finals dels 60– i que estava completament entintada de color rosa. Amb un disseny totalment independent de la publicació, seguint una línia gràfica entre psicodèlica i moda Borsalino, publicava breus d’actualitat sobre les coses que passaven al Tuset Street de l’època, que volien ser, i ho eren, modernes, estil·loses i trendy. Pretenia cridar l’atenció sobre aquell reducte emergent de Barcelona que aplegava agències publicitàries, locals d’entreteniment i botigues de moda i aspirava a ser la Carnaby Street londinenca…
La dita “nova cançó catalana” va nèixer encarant un problema fonamental: per a que un fet artístic faci forat ha d’haver-hi un públic, generalment jove, al qual li agradi. Per la seva banda, la premsa informativa, impresa o digital, que viu una crisi no només de negoci sinó de producte, li passa el mateix. No pot haver comunicació sense haver quelcom que comuniqui i que hi hagi algú interessat en que la comunicació s’esdevingui. Un servidor rumiava sobre aquesta coincidència mentre escrivia sobre els inicis de Joan Manuel Serrat i el seu context, amb motiu de la gira commemorativa del…
La llamada “nova cançó catalana” nació afrontando un problema fundamental: para que un hecho artístico se abra paso debe haber un público, generalmente joven, al que le guste. Por su parte, la prensa informativa, impresa o digital, que vive una crisis no sólo de negocio sino de producto, le pasa lo mismo. No puede haber comunicación sin que haya algo que comunique y que haya alguien interesado en que la comunicación se produzca. Un servidor rumiaba sobre esta coincidencia mientras escribía sobre los inicios de Joan Manuel Serrat y su contexto, con motivo de la gira conmemorativa de su medio…
El problema del periodisme amb internet arrenca de la rel: l’omnipresència espaciotemporal trenca amb la noció mateixa de periodicitat. Els cicles informatius desapareixen i el públic s’acostuma a, i demana, un flux continu d’informació a l’abast Tot ha de ser immediat: ja no cal –o no es pot—esperar l’hora del butlletí radiofònic o l’informatiu televisiu, o l’aparició al quiosc del diari o la revista; ho volem tot aquí i ara mateix. Tant de bo, però, aquesta demanda fos expressament informativa i respongués a un interès d’assabentar-se del que s’esdevé al món. La qüestió és que internet ha imposat la lògica…
Tantes dècades de música pop i més d’un segle de jazz i blues perquè ara ens sorprenguem de la manera d’expressar-se de Rosalía en les seves cançons? Les al·lusions sexuals, l’argot de barri o de grup, els diàlegs provocatius; ens interpel·la que una noia s’identifiqui com a motomami quan a l’àlbum Rubber Soul, dels Beatles, Paul McCartney cantava en primera persona la història d’una noia que buscava un xofer particular entre els nombrosos candidats a lligar-se-la perquè volia semblar una estrella de Hollywood (Drive my car): “Aint’ got no car, and that’s breaking my heart/but I’ve found a driver, that’s a start” (“No tinc pas cotxe i això em trenca el cor/però ja he trobat el xofer, tot és començar”). Això es va publicar…
“Si Hasél és una espurna que encén alguna cosa latent és que hi ha molta gent que va molt cremada. O que hi ha forces amb gran capacitat de provocar incendis. Una cosa no treu l’altra i totes dues són perilloses”. Això ho escrivia un servidor a Twitter fa uns dies –perdó per l’autocita– i ho reproduïa Raimon Obiols al digital socialista L’Hora l’endemà. Cal no deixar-se temptar per la pseudointerpretació de traç gruixut, per la hipersensibilitat conspiratòria o pel culte a la catarsi a l’hora de considerar aquesta tempesta perfecta, però no em negarà l’amable lector que la jugada…
