Hi ha dues maneres d’arribar a la part alta de Torre Baró. Una, a peu o amb bicicleta a través de la carretera de les Aigües. Una altra, amb vehicle, després de superar els revolts de la carretera Alta de Roquetes. Per endinsar-vos al barri cal girar a l’esquerra un centenar de metres abans d’arribar a la torre. Una altra opció és continuar cap avall fins a l’aparcament situat al costat del dipòsit d’aigües, a l’extrem oposat de l’altre gran dipòsit que abasteix la ciutat, el de Sant Pere Màrtir. Un cop allà, un passeig d’uns quants metres porta fins…
Autor: jcaballero
¿Por qué un documental sobre Joan Guerrero? “Porque es importante que alguien diga estas cosas y que alguien lo grabe”, responde David Airob, autor del documental La caja de cerillas. Airob (Barcelona, 1967) ha pasado dos años escuchando a Joan Guerrero explicar historias y anécdotas y grabando sus reflexiones. El resultado es un documental de 50 minutos con un título que se inspira en la primera ‘cámara’ que se construyó Joan Guerrero cuando era un niño: una caja de cerillas. “El objetivo vital por el que nace el documental es la escuela. Joan habla de valores, de valores que se…
Quan Pepe Encinas començava al món de la fotografia, als anys setanta, tenia dues frases. La primera, una mena de lema: “Pepe Encinas, crea una imatge”. La segona, “jo faig fotos, no miracles”, un recurs habitual quan l’interpel·laven amb la frase de “treu-me guapo (o maca)”. Era molt difícil sostreure’s a la simpatia aclaparadora de Pepe Encinas. Desarmava els més reticents. El primer mitjà per al qual va treballar de forma remunerada va ser Tele/eXpres, un diari de tarda propietat dels Godó (llavors encara no existia com a Grup). En realitat, Pepe Encinas (Barcelona, 1954) era administratiu i quan hi havia alguna urgència…
Cuando Pepe Encinas empezaba en el mundo de la fotografía, en los años setenta, tenía dos frases. La primera, una especie de lema: “Pepe Encinas, crea una imagen”. La segunda, “yo hago fotos, no milagros”, un recurso habitual cuando lo interpelaban con la manida frase de “sácame guapo (o guapa)”. Era muy difícil sustraerse a la simpatía arrolladora de Pepe Encinas. Desarmaba a los más reticentes. El primer medio para el que trabajó de forma remunerada fue Tele/eXpres, un periódico de tarde propiedad de los Godó (entonces aún no existía como Grupo). En realidad, Pepe Encinas (Barcelona, 1954) era administrativo…
Fa trenta anys Llàtzer Moix (Sabadell, 1955) estava escrivint “La Ciudad de los arquitectes”, una obra que desvetllava el rerefons de les diferents pulsions que animaven els arquitectes que dissenyaven la Barcelona de 1992. Era el seu primer llibre sobre aquest món i el van seguir “Arquitectura milagrosa” i “Queríamos un Calatrava”. Ara acaba de culminar “Palabra de Pritzker” (Anagrama) un exhaustiu treball que recull converses amb 23 guanyadors del més prestigiós premi d’arquitectura. Un projecte que mai ningú abans s’havia atrevit a fer. Llàtzer Moix és sotsdirector de La Vanguardia i la seva firma acompanya articles d’opinió en l’àmbit…
Hace treinta años Llàtzer Moix (Sabadell, 1955) estaba escribiendo “La Ciudad de los arquitectos”, una obra que desvelaba el trasfondo de las diferentes pulsiones que animaban a los arquitectos que diseñaban la Barcelona de 1992. Era su primer libro sobre este mundo y le siguieron “Arquitectura milagrosa” y “Queríamos un Calatrava”. Ahora acaba de culminar “Parabla de Pritzker” (Anagrama) un exhaustivo trabajo que recoge conversaciones con 23 ganadores del más prestigioso premio de arquitectura. Un proyecto que nunca nadie antes se había atrevido a abordar. Llàtzer Moix es subdirector de La Vanguardia y su firma acompaña artículos de opinión en…
Hace treinta años Barcelona estrenó una nueva ciudad. La mayor transformación urbana desde el Plan Cerdà, cien años atrás. Treinta años después, la ciudad sigue en transformación. Aún quedan setenta años por delante para que se cumpla el nuevo ciclo, pero mientras tanto, los debates tampoco son tan distintos a los de entonces. Con los Juegos Olímpicos de 1992, la ciudad se posicionó como uno de los lugares más atractivos del mundo. Desde ese momento aparece en todos los rankings (tecnología, calidad de vida, capital del modernismo, oferta gastronómica y cultural…) pero los barceloneses mantienen su proverbial espíritu crítico y los temas de…
Fa trenta anys Barcelona va estrenar una ciutat nova. La transformació urbana més gran des del Pla Cerdà, cent anys enrere. Trenta anys després, la ciutat continua en transformació. Encara queden setanta anys perquè es compleixi el nou cicle, però mentrestant, els debats no són gaire diferents dels de llavors. Gràcies als Jocs Olímpics del 1992 la ciutat es va posicionar com un dels llocs més atractius del món. Des de llavors apareix a tots els rànquings (tecnologia, qualitat de vida, capital del modernisme, oferta gastronòmica i cultural…) però els barcelonins mantenen el seu proverbial esperit crític i els temes de debat…
Lluís Permanyer (Barcelona, 1939) ha estat reconegut amb el Premio Nacional de Periodismo Cultural 2022 pel ministeri de Cultura. El jurat ha subratllat la seva “extraordinària trajectòria de més de sis dècades de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, a premsa, ràdio i televisió”. El raonament conclou amb una frase que ben segur comparteixen molts dels seus col·legues: “una figura molt apreciada pels seus lectors i el públic en general”. Puc donar fe perquè hem passejat plegats per la ciutat i només cal veure el respecte i l’admiració amb què la gent se’l mira. I no és per menys.…
El 1985, Edicions 62 va editar un llibre de 300 pàgines titulat “Reconstrucció de Barcelona” l’autor del qual era Oriol Bohigas. A la portada apareixia una escultura deteriorada: li faltava un braç, part d’un pit i el seu altre braç apareixia marcat per diverses esquerdes. És fàcil imaginar el simbolisme que el dissenyador havia volgut imprimir a aquella portada: una Barcelona mutilada, fracturada, deteriorada. Aquest llibre és tot un tractat de com l’arquitecte, mort la nit del 30 de novembre del 2021 als 95 anys, entenia la ciutat de Barcelona. Que, al cap i a la fi, equival a dir que és com entenia “la”…
