Uno se percata de la experiencia y la madurez investigativa a partir de muchos aspectos, pero sin duda uno crucial es cuando vuelves a escribir sobre un lugar. En junio de 2019 era otro mundo y servidor afinaba poco a poco el corpus de las Barcelonas. Recuerdo que me hizo mucha ilusión centrar el tiro en el passatge de l’Esperança, sobre todo al estar muy interesado en el fenómeno de las cooperativas de vivienda durante el primer tercio de siglo XX español. Quien quiera datos generales aún puede leer ese texto para informarse. Ahora, mucho más milimétrico en mi cometido,…
Autor: jcorominas
Un pren consciència del pas del temps i la maduresa investigadora mitjançant molts aspectes, però sens dubte un crucial és quan tornes a escriure sobre un indret. El juny de 2019 era un altre món i servidor afinava de mica en mica el corpus de les Barcelones. Recordo que em va fer molta il·lusió centrar el tret en el passatge de l’Esperança, sobretot per trobar molt interessant el fenomen de les cooperatives de vivenda durant el primer terç del segle XX espanyol, Qui vulgui dades generals encara pot llegir aquell text per a informar-se. Ara, molt més mil·limètric, analitzo l’espai…
Si algú em volgués retreure a causa de les repeticions d’aquesta sèrie dedicada a La Jota ho tindria molt fàcil. El primer retret aniria sobre com he insistit en les dues dames clau des de les seves respectives finques, la Marquesa de Castellbell, a Can Sitjà, i Maria Àngels Puig Espanya, a Can Garrigó. El segon ritornello s’enllaçaria amb el tercer. Com bé és sabut, el carrer Escòcia no pogué completar la seva lògica seqüencial fins a l’inici dels anys seixanta, quan finalment s’ensorrà el Mas Garrigó després de l’expulsió dels pagesos Campmany a mans de l’hereu, el cineasta Delmir…
Si alguien me reprendiera por repeticiones en esta serie dedicada al barrio de La Jota lo tendría muy fácil. La primera iría sobre cómo he insistido en las dos damas clave desde sus respectivas fincas, la Marquesa de Castellbell, en Can Sitjà, y María Ángeles Puig España, en Can Carrigó. La segunda cantinela se enlazaría con la tercera. Como bien es sabido, la calle Escòcia no pudo completar su lógica secuencial hasta inicios de los años sesenta, cuando al fin se derribó el Mas Garrigó, tras la expulsión de los campesinos Campmany a manos del heredero, el cineasta Delmir de…
El districte d’Horta-Guinardó és immens, bona prova de com seria necessari canviar la divisió administrativa de Barcelona per a donar poder a la unitat barri, bé de forma individual, bé en concentracions de territori més racionals i per tant més governables des d’una identitat afí des d’allò proper. Dins d’aquest conglomerat hi ha dos Guinardós. El primer, amb el seu nom provinent del mític torrent de la Guineu, és enorme, i, com és comprensible, presenta distintes problemàtiques que al lèxic de la sèrie seran ferides obertes. Tot i així, començarem amb l’aneguet lleig, molt passejat en aquestes pàgines i de…
El distrito de Horta-Guinardó es inmenso, buena prueba de cómo sería necesario cambiar la división administrativa de Barcelona para dar poder a la unidad barrio, bien de forma individual, bien en concentraciones de territorio más harmónicas y, por lo tanto, más gobernables desde una identidad afín y la cercanía. Dentro de este conglomerado existen dos Guinardós. El primero, cuyo nombre proviene del mítico torrent de la Guineu, es enorme, y como es comprensible presenta distintas problemáticas, en el léxico de la serie heridas abiertas. Sin embargo, empezaremos con el patito feo, muy paseado en estas páginas y de regreso ante…
En algunas ocasiones suelo repasar el paseo el mismo día en que escribo las Barcelonas, como, sin ir más lejos, hoy por la mañana. Desde el Guinardó he bajado hasta la vieja carretera de Horta en su tramo de la calle de la Garrotxa y luego, tras adentrarme por els Indians, he seguido Concepción Arenal, el antiguo camino de Barcelona a Sant Andreu, hasta la Meridiana, penúltimo hito antes del inicio de Escòcia, protagonista de los siguientes párrafos. Tras descubrir misterios de panaderos, Masdéu Puigdemasa y una dama quizá heroica debía respirar un poco y otear el horizonte de esta…
Més d’una vegada acostumo a repassar el passeig el mateix dia en que escric les Barcelones, com avui pel matí, sense anar més lluny. He baixat des del Guinardó fins a la vella carretera d’Horta al seu tram del carrer de la Garrotxa i després, endinsant-me pels Indians, he seguit Concepción Arenal, l’antic camí de Barcelona a Sant Andreu, fins a la Meridiana, penúltima fita abans de l’inici d’Escòcia, protagonista dels següents paràgrafs. Després de descobrir misteris de forners, Masdéu Puigdemasa i una dama potser heroica volia respirar una mica i veure l’horitzó des d’aquesta artèria dels marges, prosseguida amb…
Sense redundar passejades és força complicat conèixer les ciutats. Per això a les meves eleccions diàries a l’hora de caminar sempre hi ha una mescla de devoció, plaer i exigència. Aquesta darrera té múltiples aspectes i en aquestes tries sempre hi figura la repetició dels itineraris malgrat sempre siguin diferents. El passat dilluns em vaig aixecar amb ganes de visitar la Font d’en Fargues, i això ja comporta una explicació. El barri rep el nom d’una font al seu cim simbòlic des d’una doble perspectiva. La seva coronació és la del projecte de ciutat jardí entre finques sorgides entre les…
Todas las investigaciones de las Barcelonas son especiales. La de hoy tiene algo agridulce al aunar varios descubrimientos con la frustración de no poder ir más allá en un aspecto concreto. El carrer Escòcia está repleto de minucias significantes. Por una parte, muchos lo consideran el verdadero inicio del barrio de La Jota, como si la riera d’Horta y el tramo hasta llegar a la arteria en homenaje a los Coats, de la cercana fábrica de hilaturas compartida con los Fabra, fueran limbos sin pertenencia. Por la otra, hemos comentado en alguna ocasión cómo nació más abajo, donde ahora luce…
