Pensaba estructurar esta serie en tres reportajes. Serán dos porque la comparativa del que estás leyendo pretende ser clara y lógica con relación al modo de gestionar espacios con posibilidad de ser centros urbanos, hasta desplegar nuevos ejes y lenguajes por la mezcla de lo nuevo con lo viejo. En la primera entrega, vimos cómo los No Lugares al Aire libre recorren el Viejo Mundo con unas características comunes, tales como la expulsión del ciudadano, formar parte del parque temático y tener un código propio entre la exclusividad para el foráneo y su imposibilidad por aportar algo a la ciudad…
Autor: jcorominas
Pensava estructurar aquesta sèrie en tres reportatges. Seran dos perquè la comparativa del que estàs llegint pretén ser clara i lògica en relació al mode de gestionar espais amb possibilitat de ser centres urbans, fins a desplegar nous eixos i llenguatges per la mescla del nou i el vell. A la primera entrega, vam veure com els No Llocs a Cel Obert recorren el Vell Món amb característiques en comú, com l’expulsió del ciutadà, formar part del parc temàtic i tenir un codi propi entre l’exclusivitat pel forà i la impossibilitat d’aportar quelcom a la ciutat en un sentit d’enllaçar…
L’altre dia parlava amb ma mare sobre com determinats carrers aconsegueixen obsessionar-me. Un d’ells, ho hauran notat, és l’actual Alexandre Galí, sobretot per la seva forma definitòria de frontera entre barriades, clau per a comprendre l’entramat vertical de la zona coneguda com les Vivendes del Congrés Eucarístic. La base d’una obcecació solen derivar en successius interrogants a mesura que s’amplia el coneixement mitjançant el passeig i l’anàlisi. A Alexandre Galí, les vivendes no són pas de luxe i moltes d’elles es configuraren amb la noble intenció d’animar el comerç de proximitat, quelcom reeixit amb cansaladeries, camiseries i una notable abundància…
Com és comprensible, viatjar amb continuïtat comporta conèixer millor el lloc on habites i pensar millor a les seves facetes, plenes de matisos. Vaig llegir, just abans de transcórrer una setmana al nord d’Itàlia, un assaig de John Foot sobre la ciutat de Milà, fixant-me a la seva visió dels No Llocs, neologisme encunyat pel malaguanyat Marc Augé, mort a finals de juliol. Segons l’antropòleg francès, un No Lloc és un espai bescanviable on l’ésser humà roman anònim. Entre els seus més notoris exemples figuren centres comercials, mitjans de transport, àrees i sales de descans, supermercats o hotels. La definició…
L’altre dia, en una entrevista, el Siscu Baiges em pregunta més o menys com funcionava això de ser Cronista de Barcelona, càrrec no sé si remunerat, a l’actualitat ocupat per Lluís Permanyer, qui més aviat mereixeria ser-ho de l’Eixample, doncs quan ha escrit de la perifèria sempre ha mostrat la condescendència dels senyors, com si els marges fossin prescindibles. Em diverteix molt passejar i saber que, més d’una vegada, els veïns em reconeixen sense dir ni mu. Des d’aquí, us aconsello aturar-me, saludar-me i, sobretot, parlar-me, doncs de qui més s’aprèn és de vosaltres, plens com sou de petites històries…
La plaça del Congrés Eucarístic és el centre indubtable de l’homònim barri. Si el passat dijous veiérem com anà formant-se, aquesta vegada comprovarem tots els seus components no tan intangibles, clau per a comprendre la seva importància espacial, ètica i simbòlica. Abans de començar, no està pas de més fixar-nos en els laterals d’aquest tercer cos del conjunt, la seva zona residencial més emblemàtica des d’una verticalitat no tan atrevida com a d’altres llocs propers construïts a posteriori, com el gratacels substitut de la masia de Can Sitjar, a la plaça de Virrei Amat. Als informes de 1953 es parla…
Llevo demasiado tiempo sin ver la película italiana I soliti ignoti, aquí traducida como Rufufú por el influjo de la legendaria Du Rififí chez les hommes. El filme de Monicelli fue poco posterior al del inigualable Jules Dassin. Ambas se centraban en un robo planificado al dedillo con resultado dispar. La transalpina, con un reparto estelar, ha quedado en la memoria de la Bota por la exigencia de preparar ese delito de manera científica, tal como repetía cada dos por tres el personaje interpretado por Vittorio Gassman. En el barrio de las Viviendas del Congreso Eucarístico todo se desarrolló según…
Porto massa temps sense veure la pel·lícula italiana I soliti ignoti, aquí traduïda com Rufufú per l’influx de la llegendària Du Rififí chez les homes. El film de Monicelli fou un xic posterior al de l’inigualable Jules Dassin. Ambdues es centraven en un robatori planificat fil per randa, amb èxit dispar. La transalpina, amb un repartiment estel·lar, quedà a la memòria de la Bota per l’exigència de preparar el delicte de manera científica, tal com repetia cada dos per tres el personatge interpretat per Vittorio Gassman. Al barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic tot es desenvolupà segons aquests paràmetres;…
Qualsevol anàlisi és incomplert. Aquest ho serà perquè, des del meu punt de vista, els resultats barcelonins romanen coixos si no es valoren junt amb els de l’àrea metropolitana, per ser la unió d’una Catalunya en general contrària a l’independentisme i partidària de les esquerres, guanyadores per golejada a la Ciutat Comtal. Ara bé, el passat és ben oblidadís a la nostra època, encara més si hi ha una pandèmia enmig. Això comporta pensar en una primera i clara comparativa amb els comicis de novembre de 2019, on ERC guanyà a la capital catalana com si així revalidés el triomf…
Cualquier análisis es incompleto. Este lo será porque, desde mi punto de vista, los resultados barceloneses quedan mancos si no se valoran junto a los del área metropolitana, al ser su unión la realidad de una Catalunya en general contraria al independentismo y partidaria de las izquierdas, ganadoras en la Ciudad Condal por goleada. El pasado es muy olvidadizo en nuestra época, más aún si en medio se produce una pandemia. Ello conlleva pensar en una primera y clara comparativa con los comicios de noviembre de 2019, donde ERC ganó en la capital catalana como si así revalidara el triunfo…
