No sé si era Al Quadern Gris, però sempre recordo com Josep Pla deia allò d’anar a cercar la noticia, en el seu cas a la mateixa Rambla després de baixar des la seu de La Publicitat. Vaig sortir de l’emissora de ràdio, encaminant-me envers el carrer del Doctor Trueta per a treure fotografies de la plaça de Mercè Sala, al centre de la polèmica les darreres setmanes perquè ha sigut privatitzada pels veïns amb el vistiplau de l’Ajuntament, qui d’altra banda, això és el més greu, per ara no ha invertit un euro, mentre els veïns se’n gastaren cinquanta-dos…
Autor: jcorominas
Duc vàries setmanes en plena meditació transcendental entorn a com enfocar l’inici del nostre passeig pels segons Indians, que, en realitat, no és un mal començament, són un barri sense nom, categoria amb molt de predicament a Barcelona. Aquestes estructures són tals perquè constitueixen una urbanització unitària integrada més tard a latituds properes des de la geografia. Són com falles de l’ordre establert. Entre elles podem mencionar, sense voluntat de ser exhaustius, el barri de Romans entr Gràcia i el Baix Guinardó, el gairebé extint de les de les Cases Boada al Camp de l’Arpa junt a Navas, el sempre…
Llevo varias semanas en plena meditación trascendental sobre cómo enfocar el inicio de nuestro paseo por los segundos Indians, que en realidad, no es mal comienzo, son un barrio sin nombre, categoría con mucha presencia en Barcelona. Estas estructuras son tales porque constituyen una urbanización unitaria integrada más tarde en lo geográfico a latitudes cercanas. Son como fallas del orden establecido. Entre ellas podemos mencionar, sin ser exhaustivos, el barri de Romans entre Gràcia y el Baix Guinardó, el casi extinto de las Casas Boada en Camp de l’Arpa junto a Navas, el siempre en riesgo Camp de la Creu…
Estas Barcelonas son, entre otras cosas, puro servicio público, no sólo por el estudio semanal sobre la capital catalana, más bien por trabajar desde el periodismo para la ciudadanía, y ciudadanía, como podría decir Bruto en su oración shakesperiana, también es el Ayuntamiento, grato como siempre de leer estas páginas. Como soy del Guinardó, conozco muy bien cómo los consistorios han montado a lo largo de la Democracia un extraño chiringuito con los solares, no tantos, reconvertidos en plaza. Cuando esto sucede, el lugar permanece sin bautizo durante muchos años, quizá por los siglos de los siglos, amén. El Guinardó…
Aquestes Barcelones són, entre d’altres coses, pur servei públic, no tan sols per l’estudi setmanal sobre la capital catalana, més aviat per treballar des del periodisme per a la ciutadania, i ciutadania, com podria dir Brutus a la seva oració shakespeariana, també és l’Ajuntament, honrat com sempre de llegir aquestes pàgines. Com sóc del Guinardó, conec molt bé com els consistoris han muntat una estrany xiringuito amb els solars, no tants, reconvertits en plaça. Quan això passa, el lloc roman sense batejar durant molts anys, potser pels segles dels segles, amén. El Guinardó tingué, té i tindrà infinitud d’aquestes extensions…
Esta Historia tiene tazas con todos los sabores: uno agradable, otro que es puro desasosiego y un último como excusa para formular propuestas decentes para la frontera entre los barrios de Porta y el Turo de la Peira, ambos a mi entender mal situados en la geografía de distritos en Nou Barris, cuando deberían ser una entidad aparte, quizá integrada dentro de Sant Andreu, adonde pertenecieron. He contado más de una vez cómo, desde la Pandemia, dedico las mañanas barcelonesas a pasear como modo de investigación. La repetición de los lugares a través del paso del tiempo permite apreciar con…
Aquesta Història té tasses amb tots els sabors: un agradable, un altre que és pur desassossec i un darrer com a excusa per a formular propostes decents per a la frontera entre els barris de Porta i el Turó de la Peira, ambdós segons al meu parer mal situats a la geografia de districtes a Nou Barri, quan haurien de ser una entitat apart, potser integrada de dins de Sant Andreu, on pertanyeren. He explicat més d’una vegada com des de la Pandèmia dedico els matins barcelonins a passejar com a mode investigador. La repetició dels llocs a través del…
El otro día hablamos de la urbanización del carrer Jordi de Sant Jordi, centrándonos en su esquina con Pinar del Río, un enclave más que simbólico para comprender cómo, durante los años veinte, Els Indians vivieron un boom inmobiliario protagonizado por unos pocos, la mayoría de los cuales buscaban beneficiarse de la periferia en expansión al integrarse con más prestancia en la capital catalana. Pudimos verlo con Moragrega, los Escofet o el matrimonio Gil Inglés. Sin embargo, en la barriada algunos entendían mejor su composición y la importancia de cada una de sus parcelas, como explicaremos en los siguientes párrafos.…
L’altre dia parlàvem de la urbanització del carrer Jordi de Sant Jordi, centrant-nos a la seva cantonada amb Pinar del Río, un enclavament més que simbòlic per a comprendre com, durant els anys vint, Els Indians visqueren un boom immobiliari protagonitzat per uns pocs, la majoria dels quals cercaven beneficiar-se de la perifèria en expansió, integrant-se amb més prestància a la capital catalana. Ho veiérem amb Moragrega, els Escofet o el matrimoni Gil Inglés. No obstant, a la barriada alguns entenien millor la seva composició i la importància de cadascuna de les seves parcel·les, com explicarem al llarg dels següents…
Aquests darrers dies he donat moltes voltes sobre com seguir la sèrie dels Indians, decidint-me per copsar un buit gens greu, però significatiu als meus recorreguts pels barri, on tinc varis punts d’ingrés, agradant-me molt el de Puerto Príncipe des de plaça Maragall i el de Jordi de Sant Jordi des d’Olesa o el passatge de la Companyia, un limbe gairebé secret entre la Urbanización Meridiana i la seva antecessora en aquest perímetre barceloní. Jordi de Sant Jordi i Olesa tenen picabaralles tan sols amb els seus noms. El segon s’anomenà als seus inicis Juan Boscán, equiparant-se en allò poètic…
