Un retrat crític de Vallcarca com a símbol de les contradiccions urbanes i socials de Barcelona, entre l’especulació i la resistència veïnal.
Autor: jcorominas
Quizá Vallcarca tenga en su haber la posesión de todas las virtudes y defectos que enhebran el porvenir de Barcelona. Durante todo el verano, en el que pude ausentarme de mi ciudad para pensarla mejor, deseé con todas mis fuerzas volver para pisar ese barrio, en el que anidan tantas paradojas y contradicciones. Lo más elemental, repetido en estas páginas en múltiples ocasiones, es la máxima según la cual aquello que de lo que no se habla es invisible a los ojos de la mayoría. Por su ubicación en el plano, Vallcarca no es muy frecuentada por la ciudadanía. Al…
Durant els darrers mesos alguns hem plantejat noves premisses, basades en fets lògics, per a alterar el paradigma del centre de Barcelona. Aquest, com ben és sabut ha patit vàries transformacions al llarg dels darrers decennis, algunes més consolidades, d’altres truncades o en fase de gestació, endarrerides per la Pandèmia. Vol el tòpic, en general encertat perquè sempre conté quelcom de veritat, que el rovell de l’ou de l’Eixample, posem de plaça Catalunya a la Diagonal i de passeig Sant Joan a Aribau, sigui un dels arquetips més clars del parc temàtic. Pels que ja tenim uns anys, sobre per…
Abans de concedir de nou les Barcelones a la perifèria, anirem durant un parell d’entregues més pel centre comtal per abordar qüestions polítiques i culturals. Les primeres copsaran el nostre passeig d’avui, en realitat més o menys estàtic, ja que el nostre protagonista va ple d’elements que possibiliten moure’s sense desplaçar-se. Això s’ho poden permetre pocs, però clar, si parlem de l’obelisc de la cruïlla de passeig de Gràcia amb Diagonal, tan sols cal treure’s el barret davant la seva dilatada i més aviat ignorada singladura des de la seva erecció, oportuníssim vocable, l’abril de 1936 per retre homenatge a…
Trobar-me mig allunyat de Barcelona durant aquests mesos d’estiu m’impedeix posar tota la llenya al foc amb determinats temes. Ho faré quan torni, quelcom que alguns temen i a d’altres provoca hilaritat, doncs quan trepitjo la ciutat és com si hagués de controlar que els carrers continuen al seu lloc, sempre amb algun encert i molts desastres, la majoria omesos per l’altaveu oficial. Per això, abans de reenganxar la crítica constructiva que plau tantíssim als nostres prohoms, tancaré agost amb una reflexió des d’un passeig pel centre de la Ciutat Comtal. Farà cosa d’un parell d’anys Janet Sanz, qui bé…
En menys d’un any Barcelona acollirà Le Grand Départ del Tour. El nostre ínclit alcalde ja es concedí algunes jornades de glòria, en absolut criticables, doncs cadascú exerceix el seu càrrec de la manera que creu més convenient. Després d’anar a París, feliç per figurar al numerat conclusiu de la cursa guanyada per Tadej Pogacar, tornà a la ciutat que governa sense oposició, quelcom més notable al desconèixer la ciutadania els líders municipals de la resta de partits, i es plantà a l’entrada de l’Hospital de Sant Pau per a informar-nos de com serà la presentació del gran esdeveniment de…
La darrera setmana es parlava al Parlament de tot el que és positiu d’ampliar l’Aeroport del Prat, sense pensar gaire a la pregonada sostenibilitat i menys encara a la possibilitat d’emprar altres instal·lacions semblants per a ampliar la connectivitat de tota Catalunya, que, ben enllaçada, seria sense dubte un país menys macrocefàlic; potser així es compliria la broma de Josep Pla sobre un tot barceloní, és a dir, si emprem paraules del nostre segle, una àrea metropolitana més enllà del previst. Escric tot això després d’un viatge a Marsella que serà la base de les meves paraules, a priori centrades…
Hola. Aquesta vegada passejarem pels racons que han propiciat aquest text. El primer és berlinès. La setmana passada vaig viatjar per Alemanya i, com sempre que surto fora, m’impressionà la immensitat d’espai urbà disponible. Això és degut a que la capital teutona té una densitat de població de quatre mil habitants per quilòmetre quadrat, quatre cops menys que la barcelonina, poc comentada per ponderar-se la de L’Hospitalet de Llobregat, una de les majors d’Europa, a poca distància de la nostra protagonista. Aquesta qüestió, la maleïda densitat, hauria de figurar a totes les agendes, però es prefereix ampliar l’Aeroport del Prat…
2024 ha estat un any intens i a Barcelona ple de paradoxes. Si no passa res, fins i tot és probable que Jaume Collboni guanyi les eleccions de 2027 de carrer, entre no obrir la boca, executar les obres dels seus antecessors al poder i veure com aquests cauen en la irrellevància, potser per això ara s’han posat les piles i comencen a votar amb els socialistes un cop Ada Colau ha tocat el dos, encara que no hi fos com a cap de l’oposició des de maig de 2023, quan no acceptà la seva derrota electoral. Collboni guanyà el…
Can Peguera s’ha salvat més d’un cop d’una imminent destrucció, fins, com hem comentat d’altres vegades, adquirir reconeixement patrimonial, el que tampoc és gran consol pels seus habitants, llastrats per l’endèmica pobresa d’aquesta barri únic i especial, brillant per resistir a un a un etern parany de problemes, resolts amb el mer afany de sobreviure. El fet d’escriure sèries sobre barris em causa una familiaritat a mida que els freqüento i augmento coneixements i sensacions. En aquest hi ha massa metàfores i estímuls, petits misteris i detalls a resoldre entre marees d’anonimat. Un només podria resoldre’s mitjançant plànols. El 99%…
