Durant aquestes darreres setmanes he pensat molt en un detall de les anteriors Barcelones. Una de les fronteres de Can Peguera és amb Horta i el seu accés al vell poble era directe mitjançant el carrer del Congrés, on encara pot admirar-se alguna vileta modernista, com la del número 18-20, potser de Lluís Miquel i Roca, qui realitzà una parella similar per a José Cartoixà al carrer Maurici Vilomara, a la Font d’en Fargues. Aquestes finques mostren de per si una diferència amb els seus veïns, bé des de l’aspecte econòmic, bé per una pàtina d’antigor visible per l’arquitectura, que…
Autor: jcorominas
Durante estas últimas semanas he pensado mucho en un detalle de las anteriores Barcelonas. Una de las fronteras de Can Peguera es con Horta y su acceso al viejo pueblo era directo mediante el carrer del Congrés, donde aún hoy en día puede admirarse alguna villita modernista, como la del número 18-20, quizá de Lluís de Miquel i Roca, quien realizó una pareja similar para José Cartoixà en el carrer Maurici Vilomara, en la Font d’en Fargues. Estas fincas muestran de por sí una diferencia con sus vecinos, bien desde el aspecto económico, bien por una pátina de antigüedad visible…
Aquesta setmana passada diversos factors entre viatge i estudi em feren pensar en com el polígon de Can Peguera s’assemblava quan es construí a un camp de concentració amb vivendes, així com es donà amb els coetanis de Can Tunis, el Bon Pastor i Baró de Viver. Els quatre s’idearen per a solucionar de cara a la galeria la problemàtica de l’allau migratori dels anys cint, brutal entre les obres del metro i la crida per l’Exposició Internacional de 1929. Més d’una vegada he comentat en aquestes pàgines com aquella dècada fou prodigiosa perquè el creixement demogràfic es traduí en…
Es curioso como en nuestro presente la Historia se sintetiza con retahílas de tópicos mediante un desconocimiento absoluto de los detalles. Por desgracia nuestra época está repleta de indigencia mental, y esto, como es comprensible, no ayuda mucho a ir hacia lo pequeño, cuando es la mejor forma para comprender aquello marginado del relato, en este caso muy maniatado en su explicación desde un lenguaje configurado desde arquitecturas nada casuales. Dentro de las carencias del siglo también figura el desinterés absoluto, con toda probabilidad interesado, por el léxico con que se transmiten las cosas. Sin ir más lejos en el…
És curiós com la Història es configura amb reguitzells de tòpics mitjançant un desconeixement absolut dels detalls. Per desgràcia, la nostra època va plena d’indigència mental i això, com és comprensible, no ajuda gaire per anar envers allò petit, quan en realitat la millor forma per a comprendre és abraçar allò marginat del relat, en aquest cas molt condicionat en la seva explicació per un llenguatge molt determinat. Dins de les mancances del segle també figura el desinterès absolut, amb tota probabilitat interessat, pel lèxic en que es transmeten les coses. Sense anar molt lluny al Procés tot fou llenguatge…
Aquests dies dos pensaments han sobrevolat l’escriptura d’aquesta columna. D’una banda tenim l’estrena de El 47, pel·lícula on es narra un episodi emblemàtic de la lluita veïnal dels setanta amb l’habitual vel de nostàlgia d’oblit instantani després del visionat. No és possible al nostre segle, no almenys per ara, la creació de productes culturals amb capacitat de parlar a l’avui sense por; el consol és que aquest serveix per a mostrar com la zona de Barcelona envers el Besós sempre s’ha menystingut. Això ho entronco amb una preocupació metodològica. Com he perdut dos lliuraments mensuals de les Barcelones a vegades…
Las historias oficiales suelen escribirse con un profundo gusto por omitir vergüenzas. En el caso catalán esto ha conllevado una serie de visiones grotescas, tales como la de identificar a todo el país con el antifranquismo, cuando la dictadura no hubiera podido mantenerse en el Principado sin un fuerte apoyo social y económico que no sólo dependía del gran capital. Escribo esto porque mi intención en esta entrega era trazar un pequeño mapa del polígono de Can Peguera durante la Segunda República. El resultado, sobre todo al haberlo estudiado con anterioridad, tampoco es nada sorprendente en su mezcla de racismo…
Les històries oficials solen escriure’s des del gust per ometre allò negatiu. En el cas català això ha comportat una sèrie de visions grotesques, com les d’identificar tot el país amb l’antifranquisme, quan la dictadura no hagués pogut subsistir al Principat sense un fort recolzament social i econòmic que no depenia tan sols del gran capital. Escric això perquè la meva intenció avui era traçar un petit mapa del polígon de Can Peguera durant la Segona República. El resultat, sobretot per haver-lo estudiat amb anterioritat, tampoc és gens sorprenent a la seva barreja de racisme institucional amb els murcians i…
La imatge d’inici d’aquest article és molt simbòlica. És dissabte 31 de maig de 1930. El ministre de Treball, Pedro Sangro y Ros de Olano, ha tingut un matí ben atrafegats de reunions al Ritz, l’hotel del Poder per excel·lència, gairebé construït per a que Alfons XIII tingués un digne allotjament a la capital catalana bans del somni del Palau Reial. El potentat, marqués de Guad-el-Jelú, sortí de l’establiment de la Gran Via tot encapçalant una comitiva de cotxes, més que ben disposada a passejar per la nova Barcelona d’aleshores, fruit de polítiques socials consistents en fomentar el cooperativisme de…
Potser tocarà abandonar de mica en mica el Turó de la Peira per a endinsar-nos a terres properes. Els lectors de les Barcelones, a qui agraeixo les mostres de suport aquestes darreres setmanes, votaren anar a la Guineueta i no seré jo qui ignori els seus anhels. Per arribar al rovell de l’ou dels Nou Barris, que ara són tretze, potser convé anar al turó mitjançant el seu parc, supervivent malgrat tot i totes les imprecisions. La majoria de les fonts el daten de 1936, una data maleïda per a poder confirmar res a causa de l’esclat de la Guerra…
