Autor: jcorominas

El barri del Guinardó és tan immens que durant molt de temps les autoritats municipals feren amb ell de tot menys el que és bo, ben refugiats a l’anonimat d’aquest plàcid indret de la perifèria, dens, molt poblat i sempre als mentiders de les oportunitats immobiliàries, ideal en trobar-se lluny i a prop del centre, ben envoltat a una gloriosa tranquil·litat. La seva extensió pot impedir fins a cert punt la creació d’un teixit veïnal identitari i sòlid, perquè té quelcom de barriada federal, ben compartimentada a tots els seus angles. Pot deure’s a com durant molts segles fou d’ambient…

El barrio del Guinardó es tan inmenso que, durante mucho tiempo, las autoridades municipales hicieron con él de todo menos bueno, cobijados en el anonimato de ese plácido lugar de la periferia, denso, muy poblado y siempre en los mentideros de las oportunidades inmobiliarias, ideal al estar lejos y cerca del centro,  bien envuelto en una gloriosa tranquilidad. Su extensión puede impedir hasta cierto punto crear un tejido vecinal sólido e identitario porque tiene algo de barriada federal, bien compartimentada en todos sus ángulos. Ello puede deberse a cómo durante muchos siglos su ambiente fue rural, con las masías alzadas…

Desde aquí os confesaré una duda existencial cuando alcanzas la cima de un recorrido. Desde el pasaje de la Esperança sería muy sencillo subir por Virrei Amat y adentrarme por Vilapicina, pero carece de sentido dedicar una serie a La Jota sin centrarnos, al menos durante un par de entregas, en la homónima calle, una de las perspectivas más bellas de la periferia y con muchos matices a resaltar. El primero es muy cabal. ¿Cómo una vía larga aunque secundaria puede dar nombre a todo un barrio? La respuesta a la cuestión es muy personal. Desde mi punto de vista…

Des d’aquí us confessaré un dubte existencial quan assoleixes el cim d’un recorregut. Des del passatge de l’Esperança seria molt senzill pujar per Virrei Amat i endinsar-me per Vilapicina, però manca de sentit dedicar una sèrie a La Jota sense centrar-nos, almenys durant un parell de dijous, a l’homònim carrer, una de les perspectives més belles de la perifèria i amb molts matisos a ressaltar. El primer és ben cabal. Com una via llarga i secundària pot donar nom a tot un barri? La resposta a la qüestió és molt personal. Des del meu parer la seva llegenda es cimentà…

Uno se percata de la experiencia y la madurez investigativa a partir de muchos aspectos, pero sin duda uno crucial es cuando vuelves a escribir sobre un lugar. En junio de 2019 era otro mundo y servidor afinaba poco a poco el corpus de las Barcelonas. Recuerdo que me hizo mucha ilusión centrar el tiro en el passatge de l’Esperança, sobre todo al estar muy interesado en el fenómeno de las cooperativas de vivienda durante el primer tercio de siglo XX español. Quien quiera datos generales aún puede leer ese texto para informarse. Ahora, mucho más milimétrico en mi cometido,…

Un pren consciència del pas del temps i la maduresa investigadora mitjançant molts aspectes, però sens dubte un crucial és quan tornes a escriure sobre un indret. El juny de 2019 era un altre món i servidor afinava de mica en mica el corpus de les Barcelones. Recordo que em va fer molta il·lusió centrar el tret en el passatge de l’Esperança, sobretot per trobar molt interessant el fenomen de les cooperatives de vivenda durant el primer terç del segle XX espanyol, Qui vulgui dades generals encara pot llegir aquell text per a informar-se. Ara, molt més mil·limètric, analitzo l’espai…

Si algú em volgués retreure a causa de les repeticions d’aquesta sèrie dedicada a La Jota ho tindria molt fàcil. El primer retret aniria sobre com he insistit en les dues dames clau des de les seves respectives finques, la Marquesa de Castellbell, a Can Sitjà, i Maria Àngels Puig Espanya, a Can Garrigó. El segon ritornello s’enllaçaria amb el tercer. Com bé és sabut, el carrer Escòcia no pogué completar la seva lògica seqüencial fins a l’inici dels anys seixanta, quan finalment s’ensorrà el Mas Garrigó després de l’expulsió dels pagesos Campmany a mans de l’hereu, el cineasta Delmir…

Si alguien me reprendiera por repeticiones en esta serie dedicada al barrio de La Jota lo tendría muy fácil. La primera iría sobre cómo he insistido en las dos damas clave desde sus respectivas fincas, la Marquesa de Castellbell, en Can Sitjà, y María Ángeles Puig España, en Can Carrigó. La segunda cantinela se enlazaría con la tercera. Como bien es sabido, la calle Escòcia no pudo completar su lógica secuencial hasta inicios de los años sesenta, cuando al fin se derribó el Mas Garrigó, tras la expulsión de los campesinos Campmany a manos del heredero, el cineasta Delmir de…

El districte d’Horta-Guinardó és immens, bona prova de com seria necessari canviar la divisió administrativa de Barcelona per a donar poder a la unitat barri, bé de forma individual, bé en concentracions de territori més racionals i per tant més governables des d’una identitat afí des d’allò proper. Dins d’aquest conglomerat hi ha dos Guinardós. El primer, amb el seu nom provinent del mític torrent de la Guineu, és enorme, i, com és comprensible, presenta distintes problemàtiques que al lèxic de la sèrie seran ferides obertes. Tot i així, començarem amb l’aneguet lleig, molt passejat en aquestes pàgines i de…

El distrito de Horta-Guinardó es inmenso, buena prueba de cómo sería necesario cambiar la división administrativa de Barcelona para dar poder a la unidad barrio, bien de forma individual, bien en concentraciones de territorio más harmónicas y, por lo tanto, más gobernables desde una identidad afín y la cercanía. Dentro de este conglomerado existen dos Guinardós. El primero, cuyo nombre proviene del mítico torrent de la Guineu, es enorme, y como es comprensible presenta distintas problemáticas, en el léxico de la serie heridas abiertas. Sin embargo, empezaremos con el patito feo, muy paseado en estas páginas y de regreso ante…