Ahora mismo me encuentro en una situación excepcional a la hora de escribir las Barcelonas, y no hablo del cambio en su periodicidad. Estos días, un asunto personal me obligó a permanecer en la ciudad, sin poder pasearla para reconocer el territorio, desgracia a la que se añadió estar alejado de mi archivo fotográfico. La combinación de obstáculos me ha exigido ser más abstracto, centrado en navegar sólo con la mente hasta el espacio exterior. Por este motivo, qué cosas, hoy jugaremos con la geografía y los límites del Turó de la Peira, prueba de un desbarajuste decenal y del…
Autor: jcorominas
En aquesta sèrie sobre el Turó de la Peira, ho he remarcat més d’una vegada, he decidit ser lliure en els moviments, sobretot perquè el lloc d’estudi ha sigut condemnat a no tenir Història i per a comprendre com en té convé observar-lo amb molta atenció des de detalls gens invisibles. Això avui em condueix a situar-me a un altre dels ingressos d’aquest barri aïllat per trobar-se a un turó i no ser ric com, per exemple, el Putxet. Em trobo al carrer del Tajo, així batejat amb tota probabilitat des dels anys quaranta, quan començà la seva urbanització, no…
Algo muy bonito de las Barcelonas es cómo los vecinos las leen y las comentan barrio a barrio. Conseguirlo es un orgullo y me reafirma en la idea de un periodismo ciudadano. Los residentes en los barrios que analizo no critican el mostrar los puntos negativos de sus territorios, sino más bien lo contrario al entender la exhibición de sus males como una forma de revertirlos. Este inicio me hace recordar la vez en que una alumna de paseos se indignó conmigo porque durante diez minutos no hallamos ningún hito interesante en el recorrido. Le respondí tranquilo, pues la ausencia…
Quelcom molt bonic de les Barcelones és com els veïns les llegeixen i comenten barri a barri. Aconseguir-ho és un orgull i em referma a la idea d’un periodisme ciutadà. Els residents als barris que analitzo no critiquen que mostri els punts negatius dels seus territoris, més aviat el contrari, doncs entenen l’exhibició dels seus mals com una forma per a revertir-los. Aquest principi em fa recordar a una alumna de passejades que una vegada em va retreure a una sortida que durant deu minuts no havíem vist cap fita interessant al recorregut. Vaig oferir-li una resposta tranquil·la, doncs la…
El lector habitual de les Barcelones sap que neden al passat sense mai perdre el pols al present, amb la virtut, quelcom més senzill del que sembla, de presentar gairebé per primer cop llocs comtals sempre ignorats pel Poder i el Periodisme. L’experiència m’ha ajudat a comprendre moltíssims detalls. A vegades, un no res pot ser primordial per a resumir una immensitat. Això passa a moltes fronteres del Turó de la Peira, barri on navego aquestes setmanes amb molta llibertat mitjançant l’escriptura, ja que és l’única forma d’ordenar aquest caos volgut pels constructors i l’administració, convençuts de ser intocables des de la invisibilitat de l’indret, més…
Fa una setmana, després de tancar les anteriors Barcelones amb una petita reflexió sobre la pobresa extrema dels barris del Turó de la Peira i Can Peguera, em vaig posar a cercar mapes sobre aquesta qüestió per a confirmar les meves sospites de trobar-me davant un mal endèmic amb poca pinta de resoldre’s. A partir d’aquí vaig cercar diversos planisferis. A un numèric de 2013, on l’estàndard de riquesa mitjana és 100, el 75% dels barris es trobaven per sota d’aquest barem. El Turó de la Peira lluïa un significatiu 55, mentre a l’altra banda de la muntanya la xifra…
Hace una semana, tras cerrar las anteriores Barcelonas con una pequeña reflexión sobre la pobreza extrema de los barrios del Turó de la Peira y Can Peguera, me puse a buscar mapas sobre esta cuestión para confirmar mis sospechas de estar ante un mal endémico con pocos visos de resolverse. Para ello busqué varios planisferios. En uno numérico de 2013, donde el estándar de riqueza media es 100, el 75% de los barrios estaban por debajo de ese baremo. El Turó de la Peira lucía un significativo 55, mientras al otro lado de la montaña la cifra de Can Peguera,…
En Barcelona los parques no suelen gozar de mucha actualidad, pero estas últimas semanas la privatización del Park Güell para celebrar un discurso de Louis Vuitton los ha recuperado desde lo mediático, pues desde lo ciudadano parece imposible pese a la urgencia de más verde auténtico en la capital catalana. La historia contemporánea de la ciudad con estos recintos aún está por escribir. Hoy iremos un momento al Parc del Guinardó, el segundo en la cronología del municipio tras el de la Ciutadella. Ambos pueden ayudarnos a trazar un buen estado de esta cuestión condal por cómo han sido ninguneados…
A Barcelona els parcs no solen gaudir de gaire focus, però aquestes darreres setmanes la privatització del Park Güell per a celebrar una desfilada de Louis Vuitton els ha tornat a posar d’actualitat des d’una perspectiva mediàtica, doncs des de la ciutadana sembla impossible, malgrat la urgència de més verd a la capital catalana. La història contemporània de la ciutat amb aquests recintes encara s’ha d’escriure. Avui anirem un instant al Parc del Guinardó, el segon designat com a municipal després del de la Ciutadella. Ambdós podrien ajudar-nos a traçar un bon estat d’aquesta qüestió comtal per com els han…
El barri el Turó de la Peira és una enorme indecència urbanística. Avui abans d’escriure les Barcelones, m’he donat una volta pel barri per a cercar de comprendre millor les seves entrades i sortides, un disbarat que potser s’ideà com a laberint o manicomi, prova irrefutable de com mai degué existir, però clar, tampoc es poden demanar miracles, més encara si la seva planificació l’ubicà, sense equipaments de cap mena, entre un parc i l’autopista gens dissimulat que és Fabra i Puig. Els accessos, a més d’absurds, de les escales al mareig quan ens hi endinsem des de Sant Iscle,…
