Hay un momento donde uno cambia su percepción de lo paseado. Es un poco como cuando de pequeños nos enmarcaban las épocas históricas en fechas concretas para facilitar el proceso de memorizarlas y aprehenderlas, algo falso, pues cuando se produce la metamorfosis no nos enteramos. Es como un puñetazo. Nos sacude y, poco a poco, empezamos a ver la realidad de otra manera. Ignoro cuando devino esto en mi fuero interno para con el exterior, pero desde ese entonces soy incapaz de caminar sin preguntarme interrogantes a cada segundo. La pandemia, y un ensimismamiento productivo mientras ando, lo han potenciado…
Autor: jcorominas
Hi ha un moment on un canvia la seva percepció d’allò passejat. És una mica com quan de petits ens emmarcaven les èpoques històriques a dates concretes per a facilitar el procés de memoritzar-les i entendre-les, quelcom fals, ja que quan es produeix la metamorfosi no ens n’adonem. És com un cop de puny. Ens sacseja, i de mica en mica, comencem a veure la realitat de manera diferent. Ignoro quan esdevingué això al meu interior amb allò extern, però des d’aleshores sóc incapaç de caminar sense preguntar-me interrogants a cada segon. La pandèmia, i un capficar-me productiu mentre avanço,…
Una quadrícula pot resumir la Història d’un barri, i fins i tot, per les seves transformacions, la dels movents econòmics de tota una ciutat. L’illa de Cinzano, emblema reemplaçat a la fi dels anys seixanta per un bloc d’habitatges a càrrec d’Antoni de Moragas, té tots aquests ingredients, imperceptibles a la vista de l’actual passejant, qui amb tota probabilitat trobarà poc o res rellevant a tantes façanes modernes, moltes d’elles poc atractives a la vista tot amagant el seu origen, veritable ressort envers tants perquès. La finca de 1930, coneguda pels veïns com la casa del Sol, convisqué durant molt…
Una cuadrícula puede resumir la Historia de un barrio, e incluso, por sus transformaciones, la de los movientes económicos de toda una ciudad. La isla de la Cinzano, emblema reemplazado a finales de los sesenta por un bloque de viviendas a cargo de Antoni de Moragas, tiene todos estos ingredientes, imperceptibles a la vista del paseante actual, quien con toda probabilidad apenas apreciará nada relevante en tantas fachadas modernas, muchas de ellas poco atractivas a la vista al esconderse su origen, verdadero resorte hacia tantos porqués. La finca de 1930, conocida por los vecinos como la casa del Sol, convivió…
Quan investigues una zona de la ciutat durant alguns mesos, en aquest cas vàries a partir del recorregut del torrent de la Guineu, te n’adones de la teva implicació per com la penses des del present. La seva condició històrica es trasllada a la superfície, i de l’asfalt al cervell, on és impossible no donar voltes a tot allò succeït als barris, com m’ha ocorregut amb Navas, lloc arrelat a les meves neurones i preocupacions, compartint-les amb els seus defensors a les xarxes socials, insuficients si volem accions efectives. La barriada, dividida en dos per la Meridiana, perd identitat a…
Cuando investigas una zona de la ciudad durante algunos meses, en este caso varias a partir del recorrido del torrent de la Guineu, te das cuenta de tu implicación por cómo la piensas desde el presente. Su condición histórica se traslada a la superficie, y del asfalto al cerebro, donde es imposible no dar vueltas a lo sucedido en los barrios, como me ha ocurrido con Navas, lugar arraigado a mis neuronas y preocupaciones, compartiéndolas con sus defensores en las redes sociales, insuficientes si queremos acciones efectivas. La barriada, partida en dos por la Meridiana, pierde identidad a marchas forzadas…
Havia promès traçar una petita Història de la torre del Fang per a completar el breu dibuix realitzat just fa ara una setmana. Ara la veiem precària, a l’atesa de donar-li una funció, i precisament aquest estat és una mostra més de menyspreu per ometre tanta esplendor d’antuvi. Entre els seus propietaris més il·lustres figurà, durant la primera meitat del segle XV, Galzeran de Gualbes, mercader, banquer i membre del Consell de Cent de la Ciutat Comtal. Més tard, la construcció passà a mans d’ordes religiosos, serví com a base d’operacions durant el setge de 1713-1714 i tingué un important…
Sempre m’ha agradat entrar a Barcelona. De petit, amb el cotxe de ma mare, m’impressionava molt aquella vulgaritat de la Meridiana, les lletres enormes, ara, crec, ocultes per la malesa al costat del pont de Sarajevo. De gran, coses de no treure’s l’abans tan preuat carnet de conduir, arribo en tren, agradable pel seu sotragueig, excepte a l’estiu, quan l’aire condicionat destrossa goles sense poder denunciar una negligència més del Rodalies. Un cop passo Sant Andreu Comtal, amb la seva església al fons, el ferrocarril m’apropa al Clot. Gaudeixo molt amb la visió de blocs de la Verneda, i a…
Siempre me ha gustado entrar a Barcelona. De pequeño, con el coche de mi madre, me impresionaba mucho esa horterada en la Meridiana, las letras enormes ahora, creo, ocultas por la maleza junto al puente de Sarajevo. De mayor, cosas de no sacarse el antaño tan preciado carné de conducir, llego en tren, agradable por su traqueteo, salvo en verano, cuando el aire acondicionado destroza gargantas sin poder denunciar otra negligencia más del Cercanías. Una vez paso Sant Andreu Comtal, con su iglesia al fondo, el ferrocarril me acerca a Clot. Disfruto mucho con la visión de bloques de la…
Durant aquestes darreres setmanes no ens hem mogut d’un punt del planisferi, produint-se el miracle de transportar-nos per l’espai i la cronologia del carrer de Bofarull. Nosaltres seguim, per abandonar-lo tot seguit, a la seva cruïlla amb la placeta de la Guineu. Al fons, veiem unes plaques d’acer dins d’un estany d’on brolla aigua, a vegades amb molta profusió, depenent de l’hora del dia i de certs càlculs incopsables per a servidor. És el Guèiser d’Islàndia, obra d’Andreu Arriola i Carme Fiol. En aparença no és molt rellevant, però, com sempre, les investigacions apunten tot el contrari. Una publicitat municipal…
