El meu viatge per l’hemeroteca ha sigut pròdig per a comprendre la personalitat d’aquest carrer quan les notícies eren properes i no el fred resum actual, on el dia a dia en minúscula és més aviat inexistent a les pàgines o pantalles disponibles pel lector. Per a organitzar-nos una mica saltaré de gran a petit. Em cridà l’atenció una nota del 28 de juny de 1921 amb l’anunci d’un atemptat contra el gerent Martí Crehuet de la fàbrica Lloveras, il·lès, a diferència de l’encarregat Joan Tuset, mort com a conseqüència de les ferides rebudes per un nodrit grup d’obrers, encapçalats…
Autor: jcorominas
Mi viaje por la hemeroteca ha sido pródigo para comprender la personalidad de esta calle cuando las noticias eran cercanas y no el frío resumen contemporáneo, donde el día a día en minúscula es más bien inexistente en las páginas o pantallas disponibles para el lector. Para organizarnos un poco saltaré de lo grande a lo pequeño. Me llamó la atención una nota del 28 de junio de 1921 con el anunció de un atentado contra el gerente Martín Crehuet de la fábrica Lloveras, ileso a diferencia del encargado Juan Tuset, muerto como consecuencia de las heridas recibidas por un…
De cop i volta, just després de tancar l’entrega del passat dijous, vaig sentir un gran desassossec interior, sense cap mena de dubte atribuïble a la meva autoexigència, una mosca fent cercles al voltant el meu cervell fins a donar amb la tecla correcta per a les investigacions. Aquestes, com poden sospitar, s’enfocaven al carrer de Bofarull, o més aviat a resoldre les claus del seu itinerari complet durant, almenys, la primera meitat del segle XX. Per això mateix no vaig dubtar gaire en capbussar-me encara més hores entre hemeroteques i arxius, sorprenent-me per diversos motius, entre d’altres la copiosa…
De repente, tras terminar la entrega del jueves pasado, sentí una enorme desazón en mi interior, sin duda atribuible a la autoexigencia, una mosca cojonera en círculos alrededor de mi cerebro hasta dar con teclas mágicas para las investigaciones. Estas, como podrán sospechar, se enfocaban al carrer de Bofarull, o más bien a resolver las claves de su itinerario completo durante, al menos, la primera mitad del siglo XX. Para ello, no dudé en sumergirme más horas entre hemerotecas y archivos, sorprendiéndome por varios motivos, entre ellos la cuantiosa numeración de la calle, iniciada en la de Valencia y terminada…
La plaza y la calle del Torrent de la Guineu son espacios únicos a preservar, tanto por su idiosincrasia como por sus significados históricos al contener en su morfología el sentido de toda una zona de Barcelona. Esto también es visible si los abandonamos y caminamos a su vera. Los vecinos denominaban a este tramo, comprendido entre Biscaia y Espronceda, como la rambla de la Guineu. Aún hoy en día, pese a todas las canalladas urbanísticas perpetradas por el Ayuntamiento, tiene aire a avenida de barrio, sólo rota por un trozo entrometido y paralelo a su recorrido: la calle de…
La plaça i el carrer del torrent de la Guineu són espais únics a preservar, tant com pel seu tarannà com pels seus significats històrics en contenir a la seva morfologia el sentit de tota una zona de Barcelona. Això també és visible si els abandonem i caminem a la seva vora. Els veïns denominaven aquest tram, comprés entre Biscaia i Espronceda, com la Rambla de la Guineu. Avui, malgrat totes les canallades urbanístiques perpetrades per l’Ajuntament, té aire a avinguda de barri, tan sols trencada per un tros ben punyeter, paral·lel al seu recorregut: el carrer de Palència. El…
El torrent de la Guineu no seguía por la plaça dedicada a este animal, aún visible por la zona, justo bajo la Meridiana, en la primerísima posguerra. Si caminamos por el pasillo concedido al ágora por el trastero al aire libre de las obras de la avenida veremos una plaquita en un muro. La semana pasada la rememorábamos como símbolo de la lucha vecinal para reivindicar el espacio. Si accedemos a su parte trasera descubriremos un pequeño prodigio barcelonés, desde mi punto de vista una de las perlas a conservar de la ciudad. Se trata del carrer del torrent de…
El torrent de la Guineu no seguia per la plaça dedicada a aquest animal, encara visible per la zona, just sota la Meridiana, a la primeríssima postguerra. Si caminem pel passadís concedit a l’àgora pel traster a l’aire lliure de les obres de l’avinguda veurem una plaqueta a un mur. La setmana passada la rememoràvem com a símbol de la lluita veïnal per a reivindicar l’espai. Si accedim a la seva part posterior descobrirem un petit prodigi barceloní, des del meu punt de vista una de les perles a conservar de la ciutat. Es tracta del carrer del torrent de…
A lo largo de estas Barcelonas acumulo muchas sensaciones forjadas por el desgaste de mis suelas, la observación constante y la posterior, aunque a veces es al revés, investigación en las no tan prolíficas fuentes. Eso me traslada a dos factores: en más de una ocasión siento ser el cronista de una ciudad condenada a desaparecer. La otra es la alegría de dar a los lugares su identidad ignorada, confiriéndoles nombre e Historia. Estamos en la Meridiana, una de las más significativas fronteras internas de la capital catalana. Muchos de sus ciudadanos, altivos y más bien desdeñosos, nunca se atreven…
Al llarg d’aquestes Barcelones acumulo moltes sensacions forjades pel desgast de les soles… l’observació constant i la posterior, si bé a vegades és a l’inrevés, investigació de les no tan prolífiques fonts. Això em condueix a dos factors: més d’una vegada sento ser el cronista d’una ciutat condemnada a desaparèixer. L’altra és l’alegria de donar als llocs la seva identitat ignorada perquè els hi retorno història i nom. Som a la Meridiana, una de les fronteres de la capital catalana. Molts dels seus ciutadans, altius i plens de menyspreu, mai s’atreveixen a anar més enllà. A texts antics és curiós…
