Quan surto d’Artemis l’estructura urbana m’endinsa al caos, més remarcat, com he ponderat les darreres setmanes, mentre abandono un limbe de bellesa i em capfico a una nova fase del recorregut, amb el torrent de la Guineu fent de les seves. Avui l’oblidarem un xic perquè és més important situar-nos davant aquesta plètora de camins disponibles, com si Barcelona ens convidés a protagonitzar un d’aquells relats de Tria la teva pròpia aventura. L’adéu al passadís en planta a Juan de Garay, un carrer insípid com pocs, gairebé imposat per les circumstàncies. Fins a 1929 es denominà de Buenos Aires,…
Autor: jcorominas
Cuando uno acomete una investigación casi siempre quedan flecos, y ante ellos hay varias opciones. La primera y más lógica es pensar en recuperarlos para llenar los huecos pendientes. La segunda es obsesionarse, nada aconsejable, y la tercera ejercer la posición del cínico amante de conformarse, algo nefasto en el mundo de los estudios urbanos, donde no basta dar con las minucias significantes al ser menester diseccionarlas hasta los topes. En este sentido pido disculpas por mi escasa precisión de la semana anterior con el passatge Artemis, aunque la enmendaré esta semana, a diferencia de mis antecesores, tan vagos como…
Quan un emprén una investigació gairebé sempre hi ha buits, i els pots afrontar diversament, perquè sempre hi ha diverses possibilitats. La primera i més lògica és pensar a recuperar-los per a omplir-los. La segona és obsessionar-se, poc aconsellable, i la tercera exercir la posició del cínic amant de conformar-se, quelcom nefast al món dels estudis urbans, on no n’hi ha prou donar amb les minúcies significants al ser necessari esmicolar-les fins al límit. En aquest sentit demano disculpes per la meva escassa precisió de la setmana anterior amb el passatge d’Artemis, si bé l’esmenaré aquesta setmana a diferència…
Al llarg d’aquestes setmanes el torrent de la Guineu ha exercit de guia mentre descendia per les terres del Guinardó. La seva altra gran petjada és la condició fronterera, separant els antics pobles de Sant Martí i Sant Andreu. Al darrer lliurament vam caminar per un barri minúscul de tres, com a molt quatre carrers: Sant Pere, Pare Roldós, Santa Joaquima de Vedruna i Bernat Fenollar, pòquer religiós. L’altra nit mirava mapes abans d’anar a dormir, un hàbit ben recomanable; a un mapa de 1930 Vedruna s’anomenava Verdura, i bé, tothom té dret a equivocar-se, però si ens situàrem just…
A lo largo de estas semanas el torrent de Guineu ha ejercido de guía en su descenso por las tierras del Guinardó. Su otra gran impronta es la condición fronteriza, al separar los antiguos pueblos de Sant Martí y Sant Andreu. En la última entrega caminamos por un barrio minúsculo de tres, a lo sumo cuatro calles: Sant Pere, Pare Roldós, Santa Joaquima de Vedruna y Bernat Fenollar, póker religioso. La otra noche miraba mapas antes de ir a dormir, un hábito muy recomendable, y en uno de 1930 Vedruna se llamaba Verdura, y bien, todo el mundo tiene derecho…
A veces soy consciente de la dificultad de comprender todo lo explicado sin pasearlo, la única forma de conocerlo. Como soy algo raro me ha dado por redescubrir las Barcelonas, haciéndolo con una voluntad de contar esas historias tan olvidadas, y por supuesto despreciadas por todos los Ayuntamientos, de los dictatoriales a los franquistas, demasiado ocupados en la poltrona sin pensar en la importancia de preservar la identidad de los barrios. Estas letras son un alegato en torno a esto, porque sin la diversidad de cada una de las setenta y tres barriadas de Barcelona, en realidad son muchas más,…
A vegades sóc conscient de la dificultat de comprendre tot allò explicat sense passejar-lo, l’única forma de conèixer-lo. Com sóc un xic rar m’ha donat per redescobrir les Barcelones, fent-ho amb una voluntat de narrar aquestes històries tan oblidades, per suposat menyspreades per tots els Ajuntaments, dels dictatorials als franquistes, massa ocupats a la poltrona sense pensar a la importància de preservar la identitat dels barris. Aquestes lletres són un al·legat entorn aquest fet, perquè sense la diversitat de cadascuna de les setanta-tres barriades de Barcelona, en realitat són moltes més, perdrem la màgia de la nostra ciutat federal, a…
El 28 de novembre de 1985 el Districte d’Horta-Guinardó, establert com a tal l’any abans, acordà canviar el nom de la plaça de la Garrotxa, rebatejant-la com de Carles Cardó. La dada té rellevància per diversos motius. La seva denominació anterior és desconeguda per la majoria del veïnat. Només era deguda a la seva proximitat amb l’homònim carrer. Aquest fet mostra, com durant dècades, el lloc, marcat no casualment a Google com torrent de la Guineu, fou un espai pendent d’urbanitzar per complert i en condicions, amb una progressió edilícia accentuada als anys 40 i 50 a la seva cantonada…
La setmana passada vaig tractar d’explicar, era ben difícil, com procedien els tres brancals del torrent de la Guineu. Tots ells confluïen al passatge de l’Agregació, el primer junt a l’actual plaça de Carles Cardó, de forma ben reveladora, i els dos següents a l’alçada d’aquesta travessia de la Muntanya, avui frec a frec amb la ronda del Guinardó. Em preguntava sobre el passatge de l’Agregació, però aquest sempre em duia a terrenys propers, com el carrer del Centre, de nom més ben absurd, perquè a priori remet al nucli de la urbanització empresa per Salvador Riera des de 1894,…
La semana pasada traté de explicar, era difícil, cómo procedían los tres ramales del torrent de la Guineu. Todos ellos confluían en el passatge de l’Agregació, el primero junto a la actual plaça de Carles Cardó, de reveladora forma, y los dos siguientes a la altura de esta travesía con la rambla de la Muntanya, pegada en ese tris a la ronda del Guinardó. Me preguntaba sobre el passatge de l’Agregació, pero este siempre me llevaba a terrenos cercanos, como el carrer del Centre, de nombre más bien absurdo, porque a priori denomina el núcleo de la urbanización emprendida por…
