En más de un texto, de libros a las Barcelonas, he mencionado cómo Patrick Modiano es uno de los paseantes supremos de la Europa Contemporánea. Mientras camino no suele aparecerse, pero cuando me siento a escribir tiene tendencia a sugerir ecos de su obra, donde los pequeños detalles urbanos suelen ser puertas para mayores panoramas. Para alcanzarlos, suele desplegarse una operación detectivesca, inherente a quien gasta suela por el asfalto ciudadano, plataforma en la que lo más nimio puede conducir a descubrimientos. Si lo saco hoy a colación es porque nuestra protagonista de estos párrafos surge una noche cualquiera, antes…
Autor: jcorominas
Aquesta història es pot encetar de moltes maneres, però la centrarem veloçment a Vallcarca, on transcorren els seus tres eixos. Aquesta vall angosta, tal és la seva etimologia, és com una espècie de paradís perdut, actiu i congelat per indecisions municipals, a més del poder privat, de caire immobiliari. Com la passejo des de fa anys puc observar algunes constants. La primera sorgeix per la voluntat de tenir, des d’una suposada modernitat, una rambla verda que des de Lesseps conflueixi millor amb República Argentina, carregant-se així bona part del teixit patrimonial del carrer de Bolívar, doncs s’ha d’ampliar la via…
Des de fa uns dies volto més per Vilapicina des dels mapes a causa de les vacances. No ho lamento, doncs és una forma de conceptualitzar el terreny i ser més precís en delimitar les seves fronteres, així com a l’explicació del seu creixement a través de les dècades. Dic tot això perquè sóc força conscient de donar molts tombs sobre els camins d’aquest entorn. A Vilapicina, el nucli clau de la trilogia de l’hostal de Can n’Artés, amb el santuari i Can Basté connectats pel pont, cirereta de tot el conjunt. En breu hauré de disseccionar cada element d’aquesta…
Desde hace unos días doy más vueltas por Vilapicina desde los mapas debido a las vacaciones. No lo lamento, porque es una forma de conceptualizar el terreno y ser más preciso en la delimitación de sus fronteras, así como en la explicación de su crecimiento a través de las décadas. Digo todo esto porque soy muy consciente de estar medio obsesionado con los caminos de este entorno. En Vilapicina, el núcleo clave es el de la trilogía del hostal de Can n’Artés, con el santuario y Can Basté conectados por el puente, guinda de todo el conjunto. En breve diseccionaré…
Bon any nou a tothom. El comencem amb l’enèsim reportatge sobre problemàtiques barcelonines, moltes d’elles invisibles, bé sigui per la seva ubicació perifèrica, bé pel silenci de determinats mitjans de comunicació, incapaços, per falta de pressupost i per tant de temps per a relacionar amb garanties, de sumar dos més dos en determinades circumstàncies. El resultat d’aquesta operació sol ser cinc si es compleixen els designis dels poderosos, doncs la seva acció sol alterar la lògica dels espais. Hi ha una cançoneta catalana –som un poble ben escatològic pel que fa a l’humor– segons la qual la merda de la…
Feliz año a todos aquellos que lo merezcan. Lo empezamos con el enésimo reportaje sobre problemáticas barcelonesas, muchas de ellas invisibles, bien sea por su ubicación periférica, bien por el silencio de determinados medios de comunicación, incapaces, por falta de cash y por tanto tiempo para relacionar con garantías, de sumar dos más dos en determinadas circunstancias. El resultado de esta operación suele ser cinco si se cumplen los designios de los poderosos, pues su acción suele alterar la lógica de los espacios. Hay una cancioncita catalana, ese pueblo tan escatológico en su humor, según la cual la mierda de…
La meva intenció mental era centrar la primera Barcelona de la sèrie sobre Vilapicina en unes estranyes naus abans ubicades a Fabra i Puig d’una banda i al carrer dels Amics, a on tornarem, de l’altra. Tot i així, la petita obsessió que comença a cobrir les meves neurones em conduí a cercar informació sobre una masia desapareguda el 1959 en favor dels tallers de TMB a la nostra protagonista. A l’article de dijous passat vaig mostrar com la plaça de Virrei Amat és una gran cruïlla dels marges, doncs junta molts camins, com el passeig de Fabra i Puig,…
Mi intención mental era centrar la primera Barcelona de la serie sobre Vilapicina en unas extrañas naves ubicadas en Fabra i Puig de un lado y la calle de Los Amigos, al que volveremos, de otro. Sin embargo, la pequeña obsesión que empieza a cubrir mis neuronas me condujo a buscar información sobre una masía desaparecida en 1959 en favor de los talleres de TMB de Vilapicina. En la entrega del jueves pasado traté de mostrar cómo la plaça de Virrei Amat es una gran encrucijada de los márgenes al juntarse muchos caminos, como el passeig de Fabra i Puig,…
Siempre ocurre lo mismo cuando termino una serie. A nivel sentimental, es bastante extraño dejar atrás lo estudiado a partir del paseo. Cuando vuelvo a los lugares es un poco como si fueran míos y se caminan distinto. Desde una vertiente de avanzar en las Barcelonas, el cierre de un bloque comporta alcanzar el siguiente a través de un limbo. El de esta ocasión casi trasciende ese concepto al ser una especie de gran encrucijada de esta periferia. Podría desmenuzar la plaza de Virrei Amat centímetro a centímetro desde lo descriptivo, pero al usarla tantas veces como paso para La…
Sempre em passa el mateix quan acabo una sèrie. A nivell sentimental, és força estrany deixar enrere allò estudiat mitjançant el passeig. Quan torno als llocs és una mica com si fossin meus. Des d’una vessant d’avançar a les Barcelones, tancar un bloc comporta assolir el següent a través d’un limbe. El d’aquesta vegada gairebé transcendeix aquest concepte en ser una espècie de gran cruïlla d’aquesta perifèria. Podria esmicolar la plaça de Virrei Amat centímetre a centímetre des de la descripció, però com l’empro tantes vegades com a pas per a La Jota o Vilapicina tindrà un altre tipus d’esmicolament,…
