Autor: joseramonubieto

Primer, van ser les oficines bancàries rurals, substituïdes per la banca en línia a la qual les persones grans no podien accedir. Durant la pandèmia –i tal com ja havia denunciat Philip Alston, relator especial de les Nacions Unides per a la pobresa– es va accelerar la digitalització de la pobresa i moltes famílies es van veure incapaços de sortejar el seu complex accés virtual. A l’àmbit de les cures assistencials a persones soles, ja fa un temps que s’implementen programes com els que realitza Care Coach als EUA, on les cures digitals són la norma: els usuaris reben una Tablet amb una càmera modificada i augmentada…

Primero, fueron las oficinas bancarias rurales, sustituidas por la banca online a la que las personas mayores no podían acceder. Durante la pandemia -y tal como ya había denunciado Philip Alston, relator especial de Naciones Unidas para la pobreza- se aceleró la digitalización de la pobreza y muchas familias se vieron incapaces de sortear su complejo acceso virtual. En el ámbito de los cuidados asistenciales a personas solas, ya hace un tiempo que se implementan programas como los que realiza Care Coach en los EEUU, donde los cuidados digitales son la norma: los usuarios reciben una Tablet con una cámara…

Una de las novedades de esta guerra es que está retransmitida con mucho detalle y en tiempo real. Cada día escuchamos testimonios y vemos imágenes en directo de personas que sufren los ataques, muestran su miedo y su pena, y lloran o imploran ayuda, desde abuelos hasta bebés y embarazadas. Es un impacto de la imagen muy directo, sin demasiadas explicaciones del contexto de esas vidas -que no conocemos- y eso nos empuja a responder con todo tipo de iniciativas solidarias para, de paso, calmar la angustia. Que se trate de europeos –con los que el reconocimiento es más fácil-…

Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives…

No es un hecho nuevo ya que desde hace años venimos constatando cómo casos de corrupción claros son ‘perdonados’ por amplios colectivos sociales -incluso premiados electoralmente- que los consideran un hecho anecdótico. Ayer mismo, una de las manifestantes declaraba a la prensa que lo importante era la bondad que la presidenta había manifestado al “enviar a su propio hermano a China a buscar las mascarillas, con el riesgo que eso tenía para su propia familia”. Indicaba así el gesto de heroicidad y sacrificio de una mujer que no duda en arriesgar su familia por salvar la comunidad (¿la suya o…

No és un fet nou ja que des de fa anys venim constatant com casos de corrupció clars són ‘perdonats’ per amplis col·lectius socials -fins i tot premiats electoralment- que els consideren un fet anecdòtic. Ahir mateix, una de les manifestants declarava a la premsa que allò important era la bondat que la presidenta havia manifestat en “enviar el seu propi germà a la Xina a buscar les màscares, amb el risc que això tenia per a la seva pròpia família”. Indicava així el gest d’heroïcitat i sacrifici d’una dona que no dubta a arriscar la família per salvar la…

Tales etiquetas indicaban pertenencia a un grupo social menospreciado, agravado por razones de clase, etnia o cultura. Esto fue así en una época en que las identidades parecían sólidas y la diferencia normal-patológico clarividente. Los cuerdos estaban cuerdos y los locos, de atar. Hoy, 60 años más tarde, estamos en otra época. De hecho, como ha mostrado la pandemia, quien más quien menos cojea de alguna “cosa”. Basta un dato: la primera edición del Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales (DSM), editada en 1952 por la Asociación Estadounidense de Psiquiatría, contenía 106 categorías diagnósticas. Sin embargo, su última…

Aquestes etiquetes indicaven pertinença a un grup social menyspreat, agreujat per raons de classe, ètnia o cultura. Això va ser així en una època en què les identitats semblaven sòlides i la diferència normal-patològica clarivident. Els entenimentats estaven entenimentats i els bojos, per ser lligats. Avui, 60 anys més tard, estem en una altra època. De fet, com ha mostrat la pandèmia, qui més qui menys coixeja d’alguna “cosa”. N’hi ha prou amb una dada: la primera edició del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) , editada el 1952 per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria, contenia 106 categories diagnòstiques. Tot i…