Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement. Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills…
Autor: joseramonubieto
Buena suerte, Leo Grande (2022) es una película británica protagonizada por Emma Thompson, que encarna a una maestra jubilada que anhela algo de aventura y sexo, lo que no tuvo con su marido fallecido. No duda en contratar a un joven gigoló con el que disfrutar, en una habitación de hotel anónima, del sexo y la conversación, asuntos que la relajan notablemente. Grace and Frankie es una comedia televisiva estadounidense estrenada en 2015 y protagonizada por Jane Fonda y Lily Tomlin. Las parejas de ambas descubren sus gustos homosexuales y se unen sentimentalmente. Grace y Frankie, libres de la crianza…
Les xarxes socials tenen diversos beneficis per als usuaris. D’una banda, els proporcionen l’ocasió de definir-ne la identitat: política, sexual, cultural, emocional… i fer-la visible. Mitjançant aquesta visibilització aconsegueixen una inscripció digital: es donen a veure i existeixen en aquesta realitat virtual, de la mateixa manera que tots ens inscrivim al patró del nostre poble o ciutat perquè quedi constància de la nostra identitat i de la nostra existència. D’altra banda, i lligat a això, les xarxes els donen l’oportunitat de pertànyer a una comunitat d’internautes amb qui comparteixen aquesta identitat. Però, a més, la connexió a Internet requereix del cos físic…
Sherry Turkle, autora d’En defensa de la conversa i investigadora del MIT, explica que estem assistint al canvi d’una cultura que evita la conversa cara a cara ja que tot passa en temps real i no es pot controlar el que un va a dir. Avui, enmig de les bronques a què assistim en els fòrums polítics i mediàtics -on les paraules serveixen més com a armes llancívoles que com a arguments- és un plaer trobar altres converses que no renuncien a aquest tête à tête, que fan públic a través dels podcasts, programes d’àudio que -apujats per la pandèmia-…
Cada nova matança escolar als EUA – i en portem unes quantes – ens confronta a la mateixa pregunta: com algú pot arribar a cometre un acte tan cruel? L’estranyesa augmenta quan sabem que la majoria dels tiradors són adolescents o joves adults. Segurament hi ha diverses raons. La primera és el context on viuen: la societat nord-americana és una societat fortament armada, gelosa de la seva autodefensa perquè se sosté en la tesi paranoica que l’altre és sempre un potencial enemic. És una tesi arrelada a la seva cultura, a l’èpica de la conquesta de l’Oest, on cadascú havia de defensar-se sense que l’Estat vingués…
Una de las novedades de esta guerra es que está retransmitida con mucho detalle y en tiempo real. Cada día escuchamos testimonios y vemos imágenes en directo de personas que sufren los ataques, muestran su miedo y su pena, y lloran o imploran ayuda, desde abuelos hasta bebés y embarazadas. Es un impacto de la imagen muy directo, sin demasiadas explicaciones del contexto de esas vidas -que no conocemos- y eso nos empuja a responder con todo tipo de iniciativas solidarias para, de paso, calmar la angustia. Que se trate de europeos –con los que el reconocimiento es más fácil-…
Una de les novetats d’aquesta guerra és que està retransmesa amb molt de detall i en temps real. Cada dia escoltem testimonis i veiem imatges en directe de persones que pateixen els atacs, mostren la por i la pena, i ploren o imploren ajuda, des d’avis fins a nadons i embarassades. És un impacte de la imatge molt directe, sense gaires explicacions del context d’aquestes vides -que no coneixem- i això ens empeny a respondre amb tota mena d’iniciatives solidàries per, de passada, calmar l’angoixa. Que es tracti d’europeus -amb què el reconeixement és més fàcil- facilita aquestes reaccions impulsives…
Richard Sennett, sociólogo estadounidense nos advertía, ya en 1998, de los efectos psicológicos de las mutaciones en las condiciones del trabajo. Señalaba cómo el declive de valores como confianza, continuidad o experiencia daban paso a otros como flexibilidad, polivalencia o innovación que, en muchas ocasiones, eran eufemismos de precariedad laboral. A eso le llamó la corrosión del carácter. Dos décadas después, asistimos a la confirmación de esos primeros indicios y a la emergencia de algunos síntomas que surgen como protesta subjetiva frente a la disolución -o al menos, el deterioro progresivo- de aspectos instituyentes del trabajo como práctica humana. Sin…
Richard Sennett, sociòleg nord-americà ens advertia, ja el 1998, dels efectes psicològics de les mutacions en les condicions del treball. Assenyalava com el declivi de valors com ara confiança, continuïtat o experiència donaven pas a altres com flexibilitat, polivalència o innovació que, moltes vegades, eren eufemismes de precarietat laboral. A això li va anomenar la corrosió del caràcter. Dues dècades després, assistim a la confirmació d’aquests primers indicis i a l’emergència d’alguns símptomes que sorgeixen com a protesta subjectiva davant de la dissolució –o almenys el deteriorament progressiu– d’aspectes instituents del treball com a pràctica humana. Sense ànim d’exhaustivitat, n’enumerem…
Gairebé dos anys després, som més conscients del peatge psíquic que ens ha suposat la pandèmia en termes de salut mental. Els signes de malestar psicològic han augmentat, tot i que ho han fet de manera variable i en funció de causes diverses. Destacarem les tres que ens semblen més importants. Distància social D’una banda, la persistència en el temps de la distància social i la consegüent reducció dels vincles. Aquesta ha provocat efectes de desorientació a moltes persones. Els éssers parlants necessitem a l’altre com a referència. El seu contacte mitjançant la paraula, però també cara a cara. Quan ens allunyem durant un temps, ens…
