Autor: Guillem Pujol

Segundas partes nunca fueron buenas. No lo pueden ser cuando la terecer fuerza política del Estado es la extrema derecha. El bloque de la izquierda suma un 43% de los votos: son casi los mismos resultados. En términos estructurales nada ha cambiado demasiado. Pero hoy todo parece un poco más gris. Lanzamos tres posibles escenarios de cara al futuro

Segones parts mai no han sigut bones. No ho poden ser quan la tercera força política de l’Estat és l’extrema dreta. El bloc de l’esquerra suma un 43% dels vots: son gairebé els mateixos resultats. En termes estructurals res ha canviat massa. Però avui, tot sembla una mica més gris. Llancem tres possibles escenaris de cara el futur.

Catalunya viu als marges de la seva principal institució, la Generalitat. Des de la sentència Catalunya s’articula a través de canals alternatius de la institució, siguin aquests un canal de Telegram amb capacitat de mobilitzar sense necessitat de partits polítics, o les reunions clandestines entre el Vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès i la Vicepresidenta en funcions del Gobierno, Pilar Calvo. Analitzem quatre fenòmens que prenen el buit deixat per les institucions de Catalunya

Potser, i només potser, avui al PSOE li és difícil declarar-se d’esquerra mentre pica l’ullet a la dreta. Al mateix temps, la Generalitat sembla que hagi decidit rescindir de les seves obligacions. La contradicció d’encoratjar els manifestants alhora que es dona llum verda als Mossos d’Esquadra per estomacar-lo és un gran acte de cinisme. Enmig de tot això, la gent. Enfada, enrabiada, i sola. Després de la sentència, la lluita ja no és per la independència. És un enuig generalitzat contra la situació actual, també contra el processisme inoperant

El 1 de Octubre fue el acto más grande de desobediencia civil de los últimos tiempos y no lo protagonizó ningún partido político, sino la gente. Fue el vínculo fraternal más potente que el soberanismo ha tejido desde el inicio del proceso independentista. Asimismo, fue el día en que el Estado mostró una parte del Estado: el de la razón por la fuerza. Nos hacemos tres preguntas que nos permiten analizar el 1-O dos años después

L’1 d’Octubre va ser l’acte més gran de desobediència civil dels últims temps i no el va protagonitzar cap partit polític, sinó la gent. Va ser el vincle fraternal més potent que el sobiranisme ha teixit des de l’inici del procés independentista. Alhora, va ser el dia en que l’Estat va mostrar una part de l’Estat: el de la raó per la força. Ens fem tres preguntes que ens permeten analitzar l’1-O dos anys després

Después de las negociaciones fallidas para hacer a Pedro Sánchez presidente y la convocatoria de elecciones para el próximo 10 de noviembre, el debate se limita a la repartición de culpas entre PSOE y Unidas Podemos. Pero, más allá de esto, hay tres elementos indispensables para entender el escenario actual: el conflicto catalán, una brecha del Régimen que no cicatriza y una cultura política masculinizada

Després de les negociacions fallides per fer Pedro Sánchez president i la convocatòria d’eleccions pel proper 10 de novembre, el debat es limita a la repartició de culpes entre PSOE i Unidas Podemos. Però, més enllà d’això, hi ha tres elements indispensables per entendre l’escenari actual: el conflicte català, una escletxa de Règim que no cicatritza i una cultura política masculinitzada

En una semana el Estado español, a no ser que todos los pronósticos estén errados e Iglesias y Sánchez se pongan de acuerdo, irá de nuevo a elecciones. De ser así, entraríamos en un bucle de repeticiones de elecciones pero, antes de hacerlo, repasamos los ímputs de los principales jugadores de la partida

En una setmana l’Estat espanyol, a no ser que tots els pronòstics siguin errats i Iglesias i Sánchez es posin d’acord, anirà de nou a eleccions. De ser així, entraríem en un bucle de repeticions de comicis però, abans de fer-ho repassem els ímputs dels principals jugadors de la partida