Autor: Guillem Pujol

Laura Borràs és la nova presidenta del Parlament de Catalunya. No hi ha hagut cap sorpresa d’última hora. Com que no ha aconseguit la majoria absoluta necessària en la primera volta, la candidata de Junts per Catalunya ha sortit escollida en segona la votació amb 64 vots a favor; Eva Granados n’ha obtingut 50; 18 persones han votat en blanc, i s’han emès dos vots nuls. Tot i que els vots eren secrets, l’aritmètica parla per si sola: ERC i Junts per Catalunya han votat per Laura Borràs, PSC, PP, C’s i Comuns ho han fet per Eva Granados, i la CUP…

L’independentisme, avui, és hegemònic a Catalunya. I ho és per raons òbvies. La primera, perquè l’independentisme guanya eleccions. Els dos darrers governs han sigut governs independentistes, i segurament el tercer també ho serà. En tenir les principals institucions catalanes sota control, l’independentisme també deixa empremta en els principals mitjans públics de comunicació, com TV3 o Catalunya Ràdio. No és res descabellat. La direcció d’aquests mitjans són escollits pels partits polítics que estan al govern, i això condiciona inevitablement el rerefons ideològic dels seus continguts. Passa el mateix amb TVE i el PSOE, o Telemadrid i el PP. L’hegemonia independentista, viva…

El independentismo, hoy, es hegemónico en Catalunya. Y lo es por razones obvias. La primera, porque el independentismo gana elecciones. Los dos últimos gobiernos han sido gobiernos independentistas, y seguramente lo sea el tercero. Al tener las principales instituciones catalanas bajo control, el independentismo también deja huella en los principales medios públicos de comunicación, como TV3 o Catalunya Ràdio. No es nada extraordinario. La dirección de estos medios son escogidos por los partidos políticos que están en el gobierno, y esto condiciona inevitablemente el trasfondo ideológico de sus contenidos. Pasa lo mismo con TVE y el PSOE, o  con Telemadrid…

Los acontecimientos que se han ido produciendo estos días en diferentes ciudades del Estado, y con especial intensidad en Cataluña – las manifestaciones pacíficas y no tan pacíficas, el exceso del uso de la fuerza por parte de las fuerzas policiales que se han cobrado otro ojo, el de una chica de diecinueve años de edad, las escenas de pillaje de algunas personas en diferentes establecimientos comerciales – llegan en el momento en que se cumple aproximadamente un año desde el inicio “oficial” de la pandemia. Un año de sufrimiento y de agotamiento psicológico. Un año de impotencia ante un…

Els esdeveniments que s’han anat produint aquests dies en diferents ciutats de l’Estat i amb especial intensitat a Catalunya – les manifestacions pacífiques i no tan pacífiques, l’excés de l’ús de la força per part de les forces policials que s’han cobrat un altre ull, el d’una noia de dinou anys d’edat, les escenes de pillatge d’algunes persones en diferents establiments comercials – arriben en el moment en què es compleix aproximadament any des de l’inici “oficial” de la pandèmia. Un any de patiment i d’esgotament psicològic. Un any d’impotència davant d’un fenomen absolutament nou per a tothom; una impotència que s’ha vist…

Mentre els carrers de les diferents ciutats de l’Estat bullen de la ràbia per l’empresonament de Hasél, els partits polítics segueixen concentrats en intentar resoldre el complex puzle resultat de la nit electoral del 14-F. Excepte VOX, PP i C’s – que quedaran marginats de qualsevol pacte electoral –, i En Comú Podem, que ja ha mostrat les seves preferències en un pacte d’esquerres que passaria o bé pel PSC i ERC, o bé per la CUP i ERC (que hauria de dependre de l’abstenció del PSC o de Junts), la resta de partits encara no s’han pronunciat. Les decisions que prenguin en els dies…

Mientras las calles de las diferentes ciudades del Estado hierven de la rabia por el encarcelamiento de Hasél, los partidos políticos siguen concentrados para intentar resolver el complejo puzle que nos dejó la noche electoral del 14-F. Excepto VOX, PP y C’s –que quedarán marginados de cualquier pacto electoral –, y En Comú Podem, que ya ha mostrado sus preferencias en un pacto de izquierdas que pasaría o bien por el PSC y ERC, o bien por la CUP y ERC (que tendría que depender de la abstención del PSC o de Juntos), el resto de partidos todavía no se…

Un gobierno de izquierdas en Catalunya es posible. Y no es tan difícil como se plantea. Sería un gobierno absolutamente razonable en cualquier lugar del mundo. Si su posibilidad no se contempla desde un principio es debido a las siguientes tres razones: la primera y principal, es que al poder – catalán o español – no le interesa un gobierno de izquierdas; no ha interesado ni interesará nunca un gobierno que suba los impuestos a las rentas más altas, que plantee la necesidad de grabar la herencia de la propiedad y que potencie la sanidad y la educación pública. La…

Un govern d’esquerres a Catalunya és possible. I no és tan difícil com es planteja. Seria un govern absolutament raonable a qualsevol indret del món. Si la seva possibilitat no es contempla des d’un principi és degut a les següents tres raons: la primera i principal, és que al poder – català o espanyol – no li interessa un govern d’esquerres; no ha interessat ni interessarà mai un govern que apugi els impostos a les rendes més altes, que plantegi la necessitat de gravar l’herència de la propietat i que potenciï la sanitat i l’educació pública. La segona té a veure amb el marc sobre el…

L’efecte Illa no era un miratge. L’exministre de Sanitat ha portat al PSC a la primera victòria de la història del partit en nombre de diputats (empatant amb ERC) i, també, la segona victòria del partit en nombre de vots. Un resultat històric que reforça tant l’aposta per la taula del diàleg com el moviment estratègic de la Moncloa de desplaçar a Miquel Iceta i col·locar a la carrera de la presidència el que era, fins fa menys d’un mes, el Ministre de Sanitat en temps de pandèmia. Tot i aconseguir aquests resultats, però, Illa –que anunciava en la seva compareixença postelectoral que es presentaria a la investidura –,…