Autor: Guillem Pujol

Potser, i només potser, avui al PSOE li és difícil declarar-se d’esquerra mentre pica l’ullet a la dreta. Al mateix temps, la Generalitat sembla que hagi decidit rescindir de les seves obligacions. La contradicció d’encoratjar els manifestants alhora que es dona llum verda als Mossos d’Esquadra per estomacar-lo és un gran acte de cinisme. Enmig de tot això, la gent. Enfada, enrabiada, i sola. Després de la sentència, la lluita ja no és per la independència. És un enuig generalitzat contra la situació actual, també contra el processisme inoperant

El 1 de Octubre fue el acto más grande de desobediencia civil de los últimos tiempos y no lo protagonizó ningún partido político, sino la gente. Fue el vínculo fraternal más potente que el soberanismo ha tejido desde el inicio del proceso independentista. Asimismo, fue el día en que el Estado mostró una parte del Estado: el de la razón por la fuerza. Nos hacemos tres preguntas que nos permiten analizar el 1-O dos años después

L’1 d’Octubre va ser l’acte més gran de desobediència civil dels últims temps i no el va protagonitzar cap partit polític, sinó la gent. Va ser el vincle fraternal més potent que el sobiranisme ha teixit des de l’inici del procés independentista. Alhora, va ser el dia en que l’Estat va mostrar una part de l’Estat: el de la raó per la força. Ens fem tres preguntes que ens permeten analitzar l’1-O dos anys després

Después de las negociaciones fallidas para hacer a Pedro Sánchez presidente y la convocatoria de elecciones para el próximo 10 de noviembre, el debate se limita a la repartición de culpas entre PSOE y Unidas Podemos. Pero, más allá de esto, hay tres elementos indispensables para entender el escenario actual: el conflicto catalán, una brecha del Régimen que no cicatriza y una cultura política masculinizada

Després de les negociacions fallides per fer Pedro Sánchez president i la convocatòria d’eleccions pel proper 10 de novembre, el debat es limita a la repartició de culpes entre PSOE i Unidas Podemos. Però, més enllà d’això, hi ha tres elements indispensables per entendre l’escenari actual: el conflicte català, una escletxa de Règim que no cicatritza i una cultura política masculinitzada

En una semana el Estado español, a no ser que todos los pronósticos estén errados e Iglesias y Sánchez se pongan de acuerdo, irá de nuevo a elecciones. De ser así, entraríamos en un bucle de repeticiones de elecciones pero, antes de hacerlo, repasamos los ímputs de los principales jugadores de la partida

En una setmana l’Estat espanyol, a no ser que tots els pronòstics siguin errats i Iglesias i Sánchez es posin d’acord, anirà de nou a eleccions. De ser així, entraríem en un bucle de repeticions de comicis però, abans de fer-ho repassem els ímputs dels principals jugadors de la partida

La pregunta la formulaba Rufián: ¿vale la pena todo esto por un ministerio? La respuesta que podrían dar la mayoría de votantes del PSOE y de Unidas Podemos es que no. Pero cuando das más importancia al relato que a la realidad, estas cosas pueden acabar pasando. Y ¿ahora qué? Por mucho que la sensación generalizada pueda ser de cataclismo, aún queda tiempo para llegar a un acuerdo. Pero el tiempo juega en contra

La pregunta la formulava Rufián: val la pena tot això per un ministeri? La resposta que puguin donar la majoria de votants del PSOE i d’Unidas Podemos és que no. Però quan dones més importància al relat que a la realitat, aquestes coses poden acabar passant. I ara què? Per molt que la sensació generalitzada pugui ser de cataclisme, encara queda temps per a arribar a un acord. Però el temps juga en contra

Contra tot pronòstic, sembla que Ada Colau tornarà a ser alcaldessa de Barcelona, de la mà dels vots de Valls. Un regal enverinat que passa per una decisió que desgasta i que ha hagut de passar per contestar una sèrie de preguntes. Les analitzem