El passat 29 d’Abril el Tribunal Suprem ratificava la sentència del Cas Palau després de més de deu anys d’investigacions, d’anades i tornades, d’al·legacions, de pròrrogues i de sentències no en ferm. Finalment, però, ja es pot dir que hi ha un veredicte definitiu que prova que Convergència Democràtica de Catalunya es va finançar durant anys de manera irregular teixint una basta xarxa de corrupció. Una xarxa que incloïa dos dels personatges principals de la jet set catalana com eren Millet i Montull, (el primer, mereixedor de la Creu de Sant Jordi a mans del llavors President Pujol), el principal partit polític de la història recent de Catalunya (Convergència Democràtica de Catalunya) i una de les principals empreses més importants de tot l’estat com és Ferrovial. Per tot això, la sentència del Suprem és una peça crucial per comprendre el funcionament de la política catalana sota l’hegemonia convergent.
Hi ha dos moments que ajuden a comprendre l’essència de la corrupció a Catalunya. El primer és aquell en què el llavors President de la Generalitat, Pascual Maragall, en seu parlamentària, pronunciava la famosa frase a Artur Mas sota la mirada atònita de l’arc parlamentari: “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”. Tot seguit, Artur Mas, – “vostè ha perdut completament els papers” – li exigia que retirés les acusacions sota l’amenaça de tombar el projecte de l’Estatut; Maragall, llavors, va abaixar el cap i es va disculpar.
Avui sabem que les acusacions de Maragall no eren infundades, motiu pel qual no sembla desventurat assumir que la gravetat de l’assumpte està en el fet que si Maragall en tenia indicis, també els tenia Mas i, probablement, la resta del Parlament. La llei del silenci, el poder de la corrupció. Tothom ho sabia, tothom callava. Com va funcionar el mecanisme de corrupció institucionalitzat? Aquest paràgraf de la sentència del Suprem ho resumeix:
“Con la indispensable mediación y participación de Félix Millet y Jordi Montull, aquellos dos encausados, sin que conste el conocimiento ni la aquiescencia de los órganos colegiados de la entidad, ni de sus accionistas, y como mínimo desde antes del inicio de la temporada 1999-2000, pactaron con Carles Torrent, responsable de tesorería de Convergència Democràtica de Catalunya en dicha época y sin excluir la participación de otras personas de esta formación que no han podido ser completamente identificadas o cuya responsabilidad penal ha sido declarada prescrita, que FERROVIAL entregaría fondos dinerarios a CONVERGENCIA DEMOCRATICA DE CATALUNYA a cambio de que esta, haciendo valer el ascendiente que algunas de las personas que la integraban tenían sobre aquellas que conformaban los órganos de gobierno y de adjudicación de obra pública, en entes autonómicos o locales integrados por miembros del propio partido, garantizase la adjudicación de un determinado volumen económico de obra pública de forma anual”.
És a dir, que dos intermediaris com Félix Millet i Jordi Montull, dues de les persones més respectades de la societat catalana, es van estar aprofitant de la seva extensa xarxa de contactes i del nom d’una institució com l’Orfeó Català per a enriquir-se personalment mentre exercien d’intermediaris entre les empreses beneficades de contractes públics i Convergència Democràtica de Catalunya. Recordem que a Millet se li atribueix la frase recollida en el llibre Oasi Català d’Andreu Farràs i Pere Cullell: “som unes 400 persones que ens trobem a tot arreu”.
Si la corrupció s’havia d’entendre com una manera de fer política i no simplement com un mecanisme d’enriquiment personal és perquè aquest poder es filtrava de CDC a les corporacions locals. Eren les diferents administracions públiques en mans de CDC, fossin municipis, diputacions, o la mateixa Generalitat, les encarregades d’adjudicar els contractes d’obra a les empreses partícips de l’entramat corrupte. Però l’hegemonia política de Convergència durant els noranta i la primera dècada del nou mil·lenni proporcionava una estructura capaç d’arribar a tots els nivells de l’administració. Arribats a aquest punt, pren rellevància la figura del tresorer de CDC en el rol de “celador”. Com apunta la sentència:
“Carles Torrent y Daniel Osácar, como tesoreros o responsables de finanzas de CDC, contaban por el ejercicio de esta responsabilidad con una relación personal tanto con otros miembros del partido, como con los miembros de las mesas de contratación que habían sido designados por Corporaciones Locales o el ejecutivo de la Generalitat de Catalunya gobernados por aquella formación política, relación aquella con suficiente peso o fuerza para poder exigirles a unos o, en su caso, a otros, para llevar a cabo determinadas actuaciones, pues todos ellos eran conscientes de las consecuencias que seguir o no las indicaciones del tesorero del partido podría tener sobre las perspectivas futuras en la carrera profesional o política.”
Entra aquí un fenomen àmpliament estudiat en la ciència política com és el de la disciplina de partit, entesa, com la capacitat que tenen els responsables del partit d’elaborar les llistes electorals de “premiar” o “castigar” els diferents candidats en funció del grau d’obediència. Si aquest ja és un fenomen generalitzat en els partits polítics més centralitzats, amb el sistema polític de la corrupció de CDC obtenia un nou matís: ja no seria tant l’obediència a la línia ideològica del partit la que es requeriria per a progressar professionalment, sinó la connivència amb les pràctiques d’il·legalitat que s’hi duien a terme.
La corrupció de CDC va esdevenir un mode de fer política perquè van construir una àmplia xarxa de control polític en el que s’incloïen distribuïdors, companyies constructores, treballadors públics, i polítics de diferents nivells. La sentència, per exemple, detalla com una sèrie de companyies (Mail Rent, New Letter SL, o Letter Graphic SL, per citar-ne algunes) prestaven diferents serveis a l’Orfeó Català, pels quals emetien factures sobredimensionades perquè fossin redirigides a la tresoreria de Convergència. Altres vegades, efectuaven directament donacions a la Fundació del Palau de la Música per a que després s’entreguessin en metàl·lic les diferents comissions al partit.
La més important de totes les empreses, i la més beneficiada de l’estructura corrupta, tal i com senyala la sentència, va ser Ferrovial. Com és sabut, és una de les empreses espanyoles amb més pes de tot l’estat, responsable de la construcció co-participada de molts dels trams d’AVE, de l’autopista AP-7, de l’eix transversal, i de la C-58, entre d’altres. Ferrovial és una d’aquelles empreses que ha contribuït a erigir la silueta morfològica del país i a contribuir al model econòmic espanyol – i català – de la construcció i el ciment. D’entre les obres que tenen constància d’haver-se adjudicat contractes fraudulents hi consten la construcció de la línia 9 de metro de Barcelona i la construcció de la ciutat judicial situada entre Barcelona i l’Hospitalet. Sobre aquesta última, s’explica que:
“Como ya se ha expuesto con anterioridad, las comisiones ilícitas pactadas por los acusados Pedro Buenaventura (Director de Ferrovial a Catalunya) y Juan Elízaga (actual Director de Relacions Internacionals i I+D+I, i antic Cap d’Obra de Ferrovial) con Félix Millet, Jordi Montull, Daniel Osàcar y, antes que este, Carles Torent, con destino a CDC, por y para la adjudicación de obra pública, se hacían llegar a esta formación política de forma enmascarada, sirviéndose para ello de la estructura jurídica-financiera del PALAU DE LA MUSICA que Félix Millet y Jordi Montull, con la determinante cooperación de Gemma Montull, ponían a tal efecto a su disposición”.
Així, doncs, la sentència estima que Convergència Democràtica es va beneficiar per part de Ferrovial, i només prenent els casos que s’han pogut demostrar, de “com a mínim”, més de 6.6750.000 euros, entre principis del 1999 i juliol de 2009. Si recordem que la comissió que percebia CDC oscil·lava entre 2.5% i el 3% en funció de l’acord pactat (doncs un altre 1% o 1.5% se’l repartien entre Millet i Montull per fer la feina de blanquejar els diners i repartir-los al partit), ens podem fer una idea de la quantitat de centenars de milions de diners públics gastats en construccions de manera fraudulenta. Així va funcionar, durant anys, el sistema institucionalitzat de corrupció de Convergència: el lucre personal d’uns pocs, el creixement dels comptes de Convergència, i el robatori sistemàtic dels diners de l’erari públic.
Quant no sabem, encara, de tot el que va passar? Perquè si el primer moment rellevant va ser el 3% de Pascual Maragall l’any 2005, el segon tindria lloc, nou anys més tard, en la compareixença de Jordi Pujol davant al Parlament de Catalunya. Llavors, es va acusar l’expresident d’haver estafat a hisenda centenars de milers d’euros i de disposar d’una fortuna multimilionària en bancs localitzats en paradisos fiscals. L’amenaça que Artur Mas li va fer a Pascual Maragall va ser la de tombar la legislatura. Però Jordi Pujol va dir el següent: “si vas segant la branca d’un arbre al final cau tota la branca, tots els nius que hi ha”. A qui anava dirigida, aquesta amenaça?
De moment la única cosa que sabem és que el Cas Pujol continua sense esclarir-se del tot, i que la investigació judicial ha quedat prorrogada fins al març del 2021. No sabem, encara, si l’amenaça ha tingut un efecte important, ni quantes branques de l’arbre queden encara per remoure. Però amb la sentència del Cas Palau, ara sí, ens podem fer una idea de la magnitud de la tragèdia.
