Així de contundent ha estat el Banc d’Espanya en el seu informe anual, el principal estudi sobre l’economia espanyola. L’entitat celebra l’oferta pública de lloguer que promou la Llei Habitatge, però adverteix que no serà suficient, la situació del lloguer no millorarà. Respecte als controls de preus, reconeix que “en últim terme, lluny d’aconseguir un abaratiment dels habitatges arrendats, es pot acabar donant lloc a majors nivells de preus”, i defensa que hi hagi un seguiment exhaustiu de la nova legislació per a detectar i actuar si es detecten efectes indesitjats.
L’informe denuncia que, a Espanya, el 40% de les llars en lloguer destinen més d’un 40% de la seva renda disponible a pagar l’arrendament, sent un dels països en els quals es dedica un major percentatge d’ingressos al lloguer. A més, les rendes del lloguer creixen més que els salaris i adverteix que això eleva la proporció de persones en risc d’exclusió social, sobretot entre els joves. Incidint que el 50% de les llars espanyoles que resideixen en habitatges de lloguer i que es troben en risc de pobresa o d’exclusió social, sent el percentatge més elevat de la UE, mentre que el 40,9% que dedicava més del 40% de la seva renda a l’habitatge gairebé duplica el 21,2% en la mitjana europea, amb especial incidència en les famílies amb menors ingressos.
El Banc d’Espanya remarca la caiguda del nombre de persones que accedeixen a un habitatge en propietat, mostrant com la taxa de llars joves amb casa pròpia s’ha desplomat del 69% al 36%. Un fet que està provocant un fort augment de la desigualtat per riquesa. En opinió del banc, les solucions a aquest problema no poden concentrar-se en una sola política, han d’abastar molts altres aspectes, incloent-hi també el mercat laboral, els salaris i la productivitat, ja que estem davant d’uns preus del lloguer elevats, en comparació amb les rendes del treball, augmenten la proporció de població en risc d’exclusió social i de llars amb capacitat de despesa restringida. Com més baix és el salari, pitjor és la situació.
L’informe constata que molts inquilins viuen tan ofegats que perdre la feina o un augment de la renda mensual els empeny directament a una situació econòmica crítica. Cal recordar que més del 70% dels desnonaments venen produïts per impagament de lloguer o per no poder assumir una renovació abusiva del contracte.
La joventut no ho té més fàcil; d’una banda, està la incapacitat d’estalvi per a poder accedir a un habitatge de propietat, i, d’altra banda, està l’opció del lloguer que cada dia l’empobreix més.
Amb tot, el nivell d’angoixa, d’estrès per la inseguretat residencial, augmenta i està cada vegada més reconeguda encara que hi hagi sectors, que pels seus interessos econòmics, posin tot el seu esforç a negar-ho i no afrontar la situació.
Segons un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, a la ciutat de Barcelona, on el 40% de la població viu de lloguer, el preu de lloguer mitjà entre 2010 i 2020 va pujar el triple que els salaris, un 136,36% vers el 43,5% dels salaris. El 2022, el lloguer mitjà es va situar en els 1.077 euros al mes, de manera que amb salaris inferiors a 1.000 euros, que viuen en barris amb preus inferiors, el lloguer s’emporta el 54% dels ingressos.
Un altre estudi de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona, IDRA, set de cada deu famílies que viuen de lloguer s’han vist obligades a mudar-se una o més vegades en els últims cinc anys. L’informe també alerta d’una altra problemàtica derivada dels alts preus de l’habitatge i de la pobresa que aquesta acompanya: les famílies que no aconsegueixen que els lloguin un pis perquè no disposen d’un contracte estable, d’ingressos fiables o per estar en situació irregular. Es veuen abocats al mercat negre de les habitacions, on poden acabar pagant 600 euros per una habitació per a tota la família.
Amb tot, el perfil de la pobresa està canviant, i podríem afirmar que ningú està fora de perill. Càritas afirma que les persones arriben amb necessitats molt imminents, relacionades amb l’habitatge, els subministraments, com a llum, gas i aigua, i suport econòmic, tot i que més de la meitat de les famílies que venen estan treballant. ”L’habitatge continua sent aquest pou sense fons que es va empassant tots els ingressos de les famílies”.
La situació difícilment canviarà mentre no es fomenti l’opció social de l’habitatge, amb habitatge públic a preu assequible i lloguers socials, i es permeti l’especulació d’un mercat controlat pels fons voltor, immobiliàries i rendistes, perquè les classes treballadores els transfereixin els seus diners al cost de malviure.
