Hi havia una vegada un polític transformador que trencava motlles, quan la socialdemocràcia anava de debò. El suec Olof Palme actuava d’estilet a la banda esquerra de l’equip filial de la Segona Internacional obrera, un dream team de socialisme desinhibit que semblava destinat a canviar-nos la rutina del conflicte d’egoismes Est-Oest. El veterà Willy Brandt i la jove promesa González combinaven a la zona ampla de construcció ideològica i l’ariet Mitterrand evolucionava a l’àrea roja de perill.
A la banda dreta la despesa de l’austríac Kreisky, un estilista de la vella escola, generava nombroses ocasions de benestar mentre l’esquerrà escandinau sembrava el pànic en cada incursió per tot el camp dels drets humans. Soares, Rocard i Papandreu, sense oblidar les dues temporades de Wilson a Downing Street i les quatre de Joop Den Uyl als Països Baixos, completaven un conjunt cerebral i agressiu en la teràpia al sistema de la societat desigual. Fins i tot el passatger soviètic en trànsit Gorbachov somniava jugar al costat dels cracks socialistes.
La vida de l’impertinent Palme, l’estadista esquerranós més sorprenent i suggestiu de l’últim terç del segle XX, pot interpretar-se d´extermini anunciat. Des del primer minut de partit aquest tipus incòmode, viu o mort, fou vist pels correligionaris del SAP massa diferent, radical i inexpert. Un gallet de la intel·ligència militar en un despatx petitó amb deliris de grandesa i retòrica fulminant. Una bèstia política que entrava en erupció d’idees cada dos per tres no podia passar desapercebuda.
Com a governant ben aviat fou titllat de visionari presumptuós, de perillós comunista amb pretensions de redistribuir la riquesa universal i, per tant, traïdor a la pàtria. La caricatura de deslleial al seu bressol aristocràtic es confegí ràpida: un nen esbojarrat de bona casa que s’entregava a la púrria estrangera en comptes de solucionar els problemes casolans. Un trepador descol·locat per l’ambició: roig entre burgesos, burgès entre rojos.
Què era Palme? Mirada hipnòtica, dialèctica florida, agudesa mental a plena dedicació política… Molt més que xerrameca, carisma, magnetisme seductor i energia. El llenguatge estimulant, el potencial de canvi, estava al servei estricte dels més dèbils, Els polítics amb responsabilitats saben que pensar i actuar és fàcil, però que actuar d’acord amb el pensar és molt difícil. Palme procurava actuar tal com pensava. Una brillant coherència de conviccions entelada, no obstant, per precipitacions, altivesa, cinisme, inquines implacables, foscors de gestió, apriorismes personalistes i propensió a polaritzar.
Palme es va llençar al carrer amb una guardiola demanant fons per als espanyols clandestins, sense que li importés ser el primer ministre d’una democràcia rica per a pidolar contra la dictadura que allotjava els seus turistes
El Palme essencial sortí a la plaça Sergel d’Estocolm per clamar contra el bombardeig d’un hospital vietnamita el 23 de desembre de 1972. Qualificà els atacants d’assassins de Satanàs i els acomparà amb la Legió Còndor que arrasà Gernika i amb els camps nazis. Ningú no havia gosat cabrejar així el gegant i Nixon s’hi tornà boicotejant-lo en tots els terrenys. Palme es llançà novament al carrer amb una guardiola demanant fons pels espanyols clandestins, sense que l’importés gens ni mica ser primer ministre d’una democràcia rica per pidolar contra la dictadura que allotjava els seus turistes.
El Palme més genuí passà pel damunt d’un consell de ministres per donar un aparell de raigos X i una màquina de cirurgia de retina als sandinistes que reclamant-li artilleria pesant es posaven molt pesats. Demanaven canons i els donava mantega. Abans d’entregar al Rey el missatge de presa de possessió, el Palme més Palme anà a socórrer la seva germana per evacuar el congelador avariat.
L’activisme efervescent i sever en pro dels drets fonamentals era la resposta passional de qui s’involucrava fins a la medul·la en els postulats d’igualtat. Al seu país el líder socialista arribà a assajar la participació dels treballadors en la direcció de les empreses, un fracàs legislatiu, i a l’exterior forjà un catalitzador de democràcies a escala mundial. Un projecte guanyador – no li agradava perdre ni a les cartes amb els fills – , doncs necessitava el poder per capgirar l’estat de coses on perden els més pobres i petits; una antiga pel·lícula que es reestrena eternament amb un èxit enorme.
El perfil de Palme emergia de la inèrcia de la mediocritat i dels imperatius políticament correctes. Era reformista i alhora revolucionari; home d’Estat i polític radical d’esquerres. Intentava fer quelcom real de l’equilibri just a tots els nivells, per exemple abonant la floració d’estats independents sobre la base del respecte al violadíssim dret internacional. Posseïa un do per intercedir entre postures oposades, a més de sensibilitat i realisme per la renovació permanent de la utopia.
La seva estratègia era creure en la utopia i la força del diàleg; en la capacitat dels éssers lliures i la democràcia per a canviar el món mitjançant la revolució dels drets humans
L’estratègia era creure en la utopia i en la força del diàleg; en la capacitat dels éssers lliures i de la democràcia per canviar el món mitjançant la revolució dels drets humans. La claredat d’un intel·lecte refinat va ajudar la comprensió d’allò utòpic i a la cerca de sortides pràctiques. La figura resulta enaltida i fora de sèrie per ser inqüestionablement progressista en l’intervencionisme planetari, perquè construí l’Estat Social i per l’obsessió contra la tirania. Franco era “un maleït assassí”. Pels escèptics: alguna cosa debia de tenir aquest home si els socialistes el posaven a l’altar, Pujol se’l feia seu, els comunistes el distingien d’altres socialdemòcrates i el PP no el declarava un exotisme històric.
Palme era un planeta en una caixeta. L’activisme transversal en paral·lel a l’aprofundiment del socialisme abraçava els militars xulos i poc demòcrates del 25 d’abril; els comandants nicaragüencs, que pecaven del mateix; els líders dels fronts d’alliberament africans, els demòcrates torturats a El Salvador i les masses de Fidel. Les tensions del seu radi d’acció s’extenien des dels submarins de Brejnev a la generació del general De Gaulle, els coronels grecs i els escamots croats que l’amenaçaven a domicili. L’horitzó cultural passava per Neruda, Artur Lundkvist, Octavio Paz, Jan Kerouac, Ingmar Bergman o els autors francesos de l’època.
En la vida privada el primer ministre de Suècia esperava tanda a les botigues i parlava amb la gent encara que no tingués una càmera de campanya electoral al costat. De tu a tu, sense petonejar nens a les parades. Els austers Palme no donaven la bogada als hotels; rebutjaven que algú assumís per ells una labor íntima que feia retrocedir a l’arcaica societat de classes. Palme tenia cura del seu fons ètic i no de l’aparença. Es posava el camal del pantaló abans que els mitjons i mai no es va fer bé el nus de la corbata.
Estava cantat, diu la majoria. L’idealista nòrdic que entregà la vida a combatre els opressors de tota mena fou tirotejat per l’esquena al centre d’Estocolm el 28 de febrer de 1986. El crim tingué els ingredients dels magnicidis de la guerra freda en grau màxim – dissimulacions, ocultacions, nebuloses i incògnites judicials – i una evidència: marcà el final brusc d’un estil de fer política a contracorrent, igual que en el Che Guevara, Luther King i Allende. Va commoure el mapamundi, però d’ençà d’aquella nit algú vol furtar-nos la veritat.
Al llarg de quatre anys he estudiat la vida i la mort d’Olof Palme a través de la família, del seu cercle i de molt preguntar, sobretot a la Suècia rural. Però n’hi ha prou en pujar les escales de la fugida del criminal per verificar que l’escena permetia millors opcions immediates. Cap magnicidi europeu ha sofert tants policies ineptes, episodis judicials tèrbols, pèrdues, pistes falses, silencis culposos, discussions enverinades, denigració de la víctima i impunitat insultant. Després d’una muntanya d’actes, testimonis i especulacions, la veritat oficial ha anat mutant amb els anys.
L’idealista nòrdic va ser acribillat per l’esquena al centre d’Estocolm el 1986. El crim contenia tots els ingredients dels magnidicis de la guerra freda: dissimulacions, ocultacions, nebuloses i incògnites judicials i va marcar el final d’un estil de fer política a contracorrent
Primerament es basà en el testimoni de la vídua, per qui el culpable fou sempre el delinqüent drogaddicte Christer Petterson, condemnat i quasi tot seguit absolt. La versió judicial ha tornat a ser corregida dies enrera, un cop la fiscalia donés per tancat el cas inculpant un difunt, Stig Engström, un publicista que el detestava. Mancant l’arma homicida, un assassí confés, proves concloents i el mòbil, el tancament fa ferum de passa curta o en fals. La humanitat pot seguir preguntant-se si fou un assassinat per encàrrec o d’un dement solitari.
Si el diagnòstic final endossa el delicte a un dretà que es va topar per atzar amb el cap de Govern, la lògica política de les coses possibles i mai no provades convida a no descartar forces de l’Estat interessades en què mai s’aclareixi. Kreisky sentencià: “Mai arribarem a saber-ne res”. Va sorgir una espurna de llum quan, en presidir un homenatge a Palme de l’Ajuntament de Badalona, Pérez de Cuellar afirmà: “Jo vaig fer que Palme presidís la comissió per a la prohibició de venda d’armament entre l’Iran i l’Iraq.
Quan varen reelegir-lo primer ministre li vaig telefonar per dir-li: ‘Sé que ara tindràs compromisos que no et permetran continuar de president de la comissió, per tant et rellevo’. Però Palme respongué: ‘No vull deixar-ho, vull continuar.'” Entre llàgrimes l’exsecretari de NN.UU postil·là davant els assistents: “Mai no l’hi havia d’haver permès. Mai…” Suècia és un dels països que en ven més, d’alta tecnologia bèl·lica.
Amb el temps minvaren les indagacions. I malgrat que Obama actualitzà més que mai la vella utopia pacífica a favor dels febles i oprimits, varen marcir les veritats com punys d’aquell model de socialisme a mida per ser feliç sense deixar de ser d’esquerres. Altres veritats esdevingueren tòpiques. La rosa de Palme tenia espines, però era un brot singular. El personatge passa el segle XXI a les simes de l’oblit o de la commiseració. Els aniversaris del crim transcorren sense pena ni glòria, alguns d’ells en una dansa macabre de suposicions delirants. Estimat per una esquerra internacional com odiat a la pròpia terra, Palme és el gran absent a Suècia.
Fins fa poques setmanes ningú no parlava d’ell. Els successors afins han anat abreujant la seva cita als discursos. Ningú no rescata el pes real d’aquell a qui ja es va voler enterrar en vida i la memòria del qual es menysté
Fins fa poques setmanes ningú no en parlava. Els successors afins han anat abreujant les referències als discursos. Ningú rescata el pes real d’aquell a qui ja es va voler enterrar en vida i la memòria del qual es menysprea. Quan se’ls planteja el tema, els suecs dibuixen una ganyota de fàstic, callen, donen respostes fugisseres o funcionals. Suècia mai no romandrà tranquil·la, car en el fons dels fons mai no podrà acceptar el que no s’ha fet net, malgrat que es miri cap a una altra banda.
En els quatre anys d’investigació he rebut travetes, evasives i mocs de desmemoriats per interès, amnèsics professionals, indiferents amb l’edat, intoxicadors, entabanadors, burletes, mitòmans aduladors, relativizadors de tot el que belluga, prestidigitadors de doctrines o experts en camuflatge i doble moral. Anarcos, neocons rampants, socialistes cofois o desencantats, comunistes de bon i mal perdre o israelians que mai no el pairan coincideixen en renunciar a una ponderació equànime.
La contradicció cou: enguany Palme pot donar nom a un jardí d’infància a l’Uruguay, un parc a Turquia, una escultura a Hongria, un premi a l’entesa al Perú, una ludoteca al Sahara, un centre de convencions a Nicaragua, una escola bressol al Paraguai, una fundació sanitària i un local per nens del carrer a El Salvador, un programa suec de cooperació amb universitats de països en desenvolupament, una plaça a Alacant, uns carrers a Pamplona, València, Múrcia o Málaga, un col·legi a Gaza, un seminari de drets humans a qualsevol confí o un plat d’arengades amb mostassa d’uns parents de Rosa León. Al mateix temps una placa amb el seu cognom pot ser retirada a Suècia amb una excusa de pa sucat amb oli.
Ampliem el camp. La segona meitat del segle passat ens llegà interrogants de calibre. ¿Foren la màfia, la banca maçònica i la CIA darrera la mort de l’efímer Joan Pau I? ¿L’agència americana, juntament amb l’Estat italià i les Brigades Roiges en l’eliminació d’Aldo Moro? ¿Els israelians darrere la malaltia fatal d’Arafat? ¿Hi era la Casa Blanca a la colossal conspiració que escapçà els Kennedy? ¿Quina trama dugué a l’assassinat frustrat de Wojtyla a mans d’un tal Ali Agca? ¿Qui col·locà l’explosiu a l’avió del president pakistanès Zia ul-Hag, aliat crucial de Washington a l’Afganistán? ¿Morí Diana de Gal·les en un fals accident?
¿Qui i perquè cosí a trets Olof Palme? L’esperança en la veritat sobre la mort sembla també assassinada, però el gruix del seu ideari – la pau de la llibertat i de la justícia – està tan viu (encara que en polítiques globals doni la impressió d’extingit) que la ferida dels seus desacreditadors i exterminadors ideològics encara sagna.
Ramon Miravitllas és periodista. Autor de “¿Pero quién mató a Olof Palme?”. Exprofessor de la UAB y la UVic.
Catalunya Plural, 2024 
