A primera hora del matí, al passeig Lluís Companys, poca gent es podria imaginar que Puigdemont apareixeria a fer el seu gran discurs. La majoria dels periodistes, incrèduls de mena, agafàvem posicions i comentàvem la jugada: com arribarà fins aquí? No hauran pactat una entrega pacífica? Segur que no l’han detingut abans? La imatge contrària la donaven els incondicionals feligresos que s’havien llevat ben d’hora en diferents punts del país per poder ser a la capital i presenciar l’últim miracle del seu nostrat messies. Ells no dubten mai, i a vegades la insistència té recompensa.
Perquè sí, Puigdemont arribava puntual i a les 9 en punt feia la seva aparició triomfal. Una de molt curta, per cert: “No sé quan ens tornarem a veure, amics i amigues”, afirmava amb un cert caire d’incògnita que, al cap de poc, es revelava premonitori. I llavors, com per art de màgia, Puigdemont alçava el vol enmig de la multitud menys d’una hora abans d’iniciar la investidura del 133è president de la Generalitat, Salvador Illa. La investidura d’un president és una de les notícies més importants de l’any. Això, és clar, sempre que no succeeixi alguna cosa encara més extraordinària com que un expresident retorni de l’exili, faci un míting davant d’una multitud, i després desaparegui aconseguint confondre tots els cossos policials.
Mentre bullia la tensió als passadissos del parlament, al parc de la Ciutadella, i pràcticament a totes les carreteres del país, Salvador Illa iniciava el seu discurs. Sobri i seriós, com és costum en el líder socialista. I també breu, potser tement que una nova jugada de Puigdemont ho fes trontollar tot. Casualment — o no — Illa començava parlant de Tarradellas en el que semblava un brindis al sol per uns nous temps lliure de Procés. “Després de la primera gran transformació de Catalunya iniciada pel president Tarradellas, i de la segona transformació que van emprendre Maragall i Montilla, ara és l’hora de la tercera gran transformació de Catalunya”, afirmava el futur president. I aquesta s’havia de fomentar en els acords establerts amb ERC i Comuns, uns acords que, insistia “passen a formar part íntegrament del meu programa de govern”.
La notícia, però, continuava fora de la primera institució de Catalunya. L’expresident Puigdemont havia efectuat la seva fuga en un gest que poca gent, si és que l’hi havia, comprenia. Tot el focus estava en el desplegament policial dels Mossos, que barrava i col·lapsava autopistes durant hores. Durant uns minuts de gran incertesa, el Ple quedava a l’aire perquè el portaveu de Junts per Catalunya, Jaume Batet, es feia ressò d’una fake news publicada a ElNacional on s’afirmava que hi havia una ordre de detenció contra el secretari general del partit, Jordi Turull. La confusió i l’esperpent es donaven la mà per moments, però finalment la junta decidia que la investidura havia de continuar.
A Carles Puigdemont se li hauria d’haver aplicat la llei d’amnistia i hauria d’haver pogut votar tranquil·lament com a diputat electe que és. Aquesta és una veritat incondicional que no parla ni de Puigdemont ni dels seus actes, sinó del que hauria de ser el normal funcionament en un estat de dret. Però això no treu en absolut la naturalesa de la jugada mestra de Puigdemont, que avantposava els seus interessos personals i de partit a qualsevol lògica de país mitjançant una estratègia que només buscava dinamitar la investidura d’Illa i enfonsar ERC en la seva contradicció, i de passada posar contra les cordes el conseller d’Interior i cap dels Mossos, Joan Ignasi Elena.
Els focs d’artifici de la fugida de Puigdemont obrien un sisme en els Mossos d’Esquadra, una policia que haurà de donar explicacions i que difícilment acceptarà mai més ser considerada com “la nostra policia” en boca dels líders de Junts per Catalunya. La jugada de Puigdemont allunya el possible retorn del partit com l’organització de “seny” i “ordre” que representava CiU. Mentrestant, el debat d’investidura continuava amb les intervencions dels diferents grups. La tarda queia, Illa acariciava la presidència, i Puigdemont continuava en territori desconegut.
A les vuit de la tarda arribava la votació final, encara amb la incògnita de si Puigdemont trauria l’últim conill del barret. Però no. Salvador Illa sortia escollit amb els vots del PSC, ERC i els Comuns. Després de catorze anys, el PSC tornava al Palau de la Generalitat de Catalunya. Després de catorze anys, Catalunya té un president no independentista. Comença una nova etapa per Catalunya.
