Per a trobar quelcom a faltar i enyorar-se primer ha de desaparèixer. La Història barcelonina dels anys 40 és una grandíssima desconeguda per un gran conjunt de factors. Entre ells, les obvietats sempre s’han de recalcar, l’efectivitat del terror desplegat a la nostra ciutat de rojos, maçons, ateus, àcrates i separatistes, tenyida per la por i el so de tants afusellaments, neteja d funcionaris, pobresa extrema, talls de llum i el silenci com a regne indiscutit.
Durant aquests anys l’administració municipal no perdé temps i elaborà una tabula rasa per a catapultar el nou ordre triomfal, el de la salutació nacional braç en alt, desfilades per la Diagonal i sobre tot, perquè no queda bé a les xerrades del bar i als tòpics segons els quals tots els catalans foren resistents, una liquidació de les velles simbologies per a apuntalar les del règim Nacional-Catòlic a l’espai públic, sotmès a un auge constructiu sense precedents, quelcom encara més visible si voleu a tota la zona posterior al passeig de Sant Joan, on fins a la Guerra Civil abundaven els buits en previsió de vivendes socials o respecte a la propietat privada, fossin parcel·les o extensions rurals, sempre al punt de mira per a completar la interminable quadrícula de l’Eixample i estendre-la segons previst.
A la perifèria, aquests canvis tingueren altres repercussions. Als anys cinquanta la construcció intensiva vertical s’imposà com a model, però a la dècada inicial de la dictadura hi hagué cert respir des de la vivenda social, respectuosa amb l’entorn anterior; no passà el mateix amb torrents i camins, terroristes tot impedint l’avenç de coordinades victorioses; aquestes entre el Clot i Sant Andreu, entre Camp de l’Arpa i la propulsada Meridiana exigien la cirereta, interrompuda, d’una sèrie de vies ràpides per a connectar aquests marges amb el centre urbà, entre elles Industria i Navas, ambdues aliades a la seva feina destructiva amb les Cases Boada.
El problema de les mateixes i la seva forma de zeta era la seva distribució a l’entramat, alineades a l’antiga a Freser, molestes pel seu desordre tant a la seva finalització tocant amb Navas com al seu tram posterior per anar contra la recta placidesa d’Industria; com plantejaven tantes incomoditats havien d’esfumar-se del planisferi, si bé un intueix certa commiseració per part dels encarregats d’aclarir aquests terrens, doncs amnistiaren tres vivendes frontissa, divisores del barri a dreta i esquerra.
Durant un instant he pensat si l’artífex d’aquesta supervivència fou l’arquitecte Colomer Oms, cap del servei de valoracions municipal. No puc afirmar-ho amb rotunditat, però des de la ubicació del tríptic entre el 12 i el 14 de Casas Boada contribuí al nostre present per regalar-nos aquests vestigis, molt remodelats i gens semblants als de les fotografies de la Gaseta Municipal per molt que el cadastre dati dues de les finques a una data tan remota com 1880, on sens dubte encaixarien per la seva alçària, dissonant amb els edificis moderns.
Així és com la trilogia assoleix allò esgrimit pels sociòlegs. El prestigi de l’antic sorgeix quan els habitants de la ciutat moderna,, un cop han acatat l’estandardització eliminadora de les particularitats, volen tenir raconets pretèrits per a sentir-se menys culpables i creure’s afortunats per conservar-los, tot això sense pensar gaire a les causes de la configuració dels voltants d’aquestes simpàtiques picades d’ulls, sense relat per la manca d’explicacions per a poder treure’n l’entrellat.
Això en el cas de les Cases Boada dóna peu a moltes confusions, i com és servidor qui escriu explicaré les meves, no sens abans narrar un altre mètode per a facilitar desballestaments urbans. A Google Maps les nostres protagonistes són un carreró anònim, i així, des de la velocitat del present, no existent perquè manquen d’identitat.
Per sort no és pas així. Durant molts anys, per suposicions sens cap tipus de fonament teòric, caminava envers aquestes tres viletes i les situava com el final d’una ruta amb direcció a Pare Claret, arruïnades, mai més ben dit per l’erecció de la fàbrica Costa i Font, coetània a la reforma d’obertura de Navas de Tolosa i la concreció d’Industria, ambdues expedites a la seva carrera, on de bon segur la transcendència del seu recorregut adjacent a una caserma de la Guàrdia Civil fou un altre al·licient per a tanta preeminència.
Analitzant mapes vaig poder adonar-me d’un error d’apreciació, degut a una altra errada més aviat freqüent: la seva numeració incomplerta dóna per a elucubrar entorn a perquè s’inicia al número 12 i conclou al 14, i com estem acostumats a carrer horitzontals o verticals sense referències antigues ningú pot imaginar la zeta original.
Com a consol queda la seva permanència i un altre detall propi de qualsevol passathe. Quan camines a prop pots descobrir-los perquè, per la dimensió dels immobles i l’estretor de la seva senda, emanen llum, i aquesta sobresurt entre la mediocre obscuritat dels blocs de pisos, enemics del sol, bèsties de monstruositat i eixams per a humans sense gairebé contacte veïnal, excepte per aquelles infames reunions d’escala, sempre agradables i desitjades.
Aquesta il·luminació màgica ressalta encara amb més força a les Cases Boada, gairebé com si fossin una altra dimensió, com si l’esplendor fos una indicació de trobar-nos davant un altre estat o la prova irrefutable de la utopia d’extirpar allò que ens precedí perquè reivindica l’antigor. No té sentit tanta poesia. Aquest llegat és fruit d’un home amb criteri, consciència de conservació i generositat per a estalviar feina a la piqueta.
Aquest triumvirat d’enmig podia salvar-se de la crema per a encaixar amb la planificació de cara al futur, i quan aquest irrompé en forma d’intèrfons, entitats bancàries i unitat homologada aquestes rareses de l’ahir foren menys molestes perquè representen una riquesa afegida per a trencar amb la monotonia. Ningú les valora, ningú les observa, tot i així totes elles, poques i selectes, són un barri, mentre les demés edificacions ni tan sols mereixen la nostra mirada entre el menyspreu per privar-nos de recuperar tanta meravella i la lletjor de la seva ortodòxia per a cancel·lar la fantasia de la pluralitat.
Catalunya Plural, 2024 
