El 13 d’abril de 1931, el dia abans de la proclamació de la República, es va constituir a Barcelona el GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània) en un espai polivalent, situat a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer de Rosselló, on s’impartien conferències, s’exposaven els nous materials de la construcció, es venien mobles funcionals (cadires, taules, armaris,..) que a partir de 1935 van tenir la seva marca pròpia: MIDVA (Mobiliari i Decoració per a la Vivenda Actual). Aquest local fou també el punt de trobada d’arquitectes, dissenyadors i dels artistes del ADLAN (Amics de l’Art Nou) engrescats en guanyar el relat de la modernitat en la batalla contra l’arquitectura decadent, els sistemes tradicionals d’ensenyament de les Escoles Superiors d’Arquitectura i la banalitat de l’art déco, que feia ús dels nous materials per modernitzar l’ornamentació amb formes geomètriques i exòtiques.
Durant l’esclat de la primavera republicana a la seu de GATCPAC es va començar a redactar, editar i imprimir la revista AC (Arquitectura Contemporània) de la mà de Josep Torres Clavé i Josep Lluís Sert, l’alma mater d’aquest grup de joves entusiastes i compromesos amb la construcció de la Barcelona futura. La revista va tenir una vocació de difusió estatal a través del GATEPAC. Es varen editar 25 números entre 1931-1937 i, sense cap mena de dubte, constitueix un testimoni directe de l’aire renovador que va representar el moviment d’avantguarda arquitectònica al nostre país.
Sert va liderar una generació d’arquitectes atrets pels postulats avantguardistes de Le Corbusier, considerat el pare del racionalisme arquitectònic. En un viatge a París (1926) l’arquitecte català va aturar-se davant l’aparador d’una llibreria prop de la plaça Vendôme encuriosit per un llibre d’arquitectura de Le Corbusier. Aquell descobriment va marcar un punt d’inflexió en la vocació professional de Sert, tal com queda testimoniat en una crònica de Manuel Vicent després de conversar amb l’arquitecte (Josep Lluis Sert, en el voladizo de hormigón. 31.10.1981. El País).
Aquells joves també van conèixer la trajectòria de Walter Gropius, fundador de l’escola de disseny La Bauhaus, en la qual s’ensenyava els estudiants a fer ús de materials moderns i innovadors per crear edificis, mobles i objectes originals seguint el principi de l’arquitecte nord-americà Louis Sullivan: “la forma segueix la funció“.
Sullivan, precursor de l’escola de Chicago, va ser font d’inspiració entre els anys 20 i 30 dels arquitectes catalans que s’havien format en el classicisme noucentista com Adolf Florensa, el modernisme com Albert Juan i Torner que realitzà una rèplica dels Magatzems Walker de Chicago a la Via Laietana, i el cas singular d’en Raimon Duran i Reynals que malgrat la seva admiració per l’italianisme bruneslleschià, participà activament en l’esperit racionalista durant el període de la II República espanyola.
El segon moment clau en aquest procés iniciàtic del racionalisme català i del seu impulsor el podem situar a mitjans de maig del 1928 quan Sert convidà Le Corbusier a visitar Barcelona després d’haver-lo conegut personalment a Madrid en un cicle de conferències on el pare del racionalisme va defensar els postulats amb els cinc punts essencials de la nova arquitectura: elevació de l’edifici sobre pilotis o pilars; planta lliure; façana lliure d’estructura; finestres horitzontals; terrasa jardí.
A l’estiu es posà en marxa el Congrés Internacional d’Arquitectura Moderna (CIAM), llavor de l’estil internacional o modern, consagrat en una exposició al MOMA (Nova York) quatre anys més tard. Es van celebrar onze congressos i cal destacar que els arquitectes catalans foren dels més proactius en aportar-hi idees i projectes, tal com ens recorda l’arquitecte i catedràtic d’Història de l’art, Josep Maria Rovira (El GATCPAC. Els artistes-4. Programa 523. En Guàrdia. Catalunya Ràdio).
L’any 1929 a les acaballes de la dictadura de Primo de Rivera, Barcelona va acollir la seva segona exposició universal. Aquesta fou dedicada a l’electricitat amb la voluntat de mostrar una imatge de modernitat de la ciutat i d’Espanya al món. En canvi, la construcció d’edificis monumentals d’un estil clàssic conservador estaven molt allunyats de l’estil modern, innovador i fresc que oferien alguns edificis d’avantguarda com els pavellons d’Alemanya de Ludwig Mies van der Rohe i el de la futura Iugoslàvia (amb el nom Regne de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia) de Dragisa Brasovan.
Un mes abans de la inauguració de l’exposició i al marge de tota la pompa que es preparava a Montjuïc, Sert i els seus companys de la universitat van organitzar una exposició a les galeries Dalmau amb el títol Arquitectura Nova amb una selecció de plànols i maquetes que traspuaven un esperit nou, renovador i alhora adaptat a les particularitats del clima local.
El mateix any, gràcies a l’emprenedoria de Sert i l’ajuda econòmica de la seva família es fa realitat un somni que l’arquitecte ja havia pensat i projectat mesos abans en la seva estada a París. L’edifici Sert situat a l’esquerra de l’Eixample (Rosselló, 36) sentarà el primer precedent d’habitatge digne per a les classes populars a Barcelona. Una concepció d’habitatge social d’espai reduït ben aprofitat, amb ventilació i entrada de llum natural. Un assaig del gran projecte de les cases Bloc a Sant Andreu que l’any 1932 comptarà amb la complicitat i el suport del govern de la Generalitat republicana.
Però mig any abans de l’aprovació al congrés de diputats del retallat Estatut de Núria (1932) l’alcalde de Barcelona, Jaume Aiguader, metge de professió i conscient de les pèssimes condicions de vida dels obrers, el barraquisme, i els problemes de salubritat i mortalitat infantil en el districte V considerà que des de l’equip de govern municipal s’havien d’adoptar mesures urgents per revertir la situació.
Tal com plantegen Gemma Domènec i Rosa María Gil: “Una de les aportacions importants que fa Aiguader és la defensa dels habitatges en bloc, en contra del model defensat per part del president Macià d’habitatges unifamiliars a l’estil de la ciutat-jardí, la idea de la caseta i l’hortet, distribució de baixa densitat que resulta molt més cara i insostenible. L’edificació en blocs també és defensada perquè fomenta la sociabilitat i pot anar associada a equipaments col·lectius com llars d’infants, biblioteques, centres socials.” (DOMÈNECH, G; GIL Rosa Mª. Un nou model d’arquitectura al servei d’una idea de país. Editat per Fundació Josep Irla. 2013).
És a partir d’aquest moment que s’inicia una col·laboració entre el GATCPAC i les administracions locals, autonòmiques i estatals. El grup d’arquitectes catalans vol intervenir en el disseny de polítiques a mitjà i llarg termini per aconseguir un model de ciutat coherent amb els seus ideals com també havia fet Bruno Taut a la República de Weimar, primer en qualitat d’arquitecte municipal de Mandenburg, però sobretot com a responsable tècnic d’una cooperativa de capital mixt de Berlin que es dedicava a edificar habitatges a persones de rendes baixes i mitges. El 1930, un 14% de la població alemanya residia en habitatges moderns i racionalistes de recent construcció.
Stuttgart, Frankfurt, Hamburg i Berlín van viure la seva primavera republicana amb una nova manera d’entendre, comprendre i projectar l’edifici i l’espai urbà: Llum, aire, sol, línies senzilles, cobertes planes, finestres reculades i zones d’esbarjo. (Eric D. Weitz. La Alemania de Weimar. Presagio y tragedia. 2009. 2ª Edición 2019. Ed Turner).
A Catalunya i l’Estat espanyol, els arquitectes racionalistes compten amb la cooperació del govern de la Generalitat i del ministre d’Instrucció pública, Marcel·lí Domingo.
Sert comença a projectar una sèrie d’escoles (Palau-solità i Plegamans, Bogatell, Arenys de Mar, Lleida, Viladecans, Martorell) i hospitals. (ARNÚS, Maria del Mar. Ser (t) arquitecto. 2019. Anagrama).
Alhora i seguint, els principis moderns de la Ciutat Funcional, l’equip del GATCPAC proposa el pla Macià (1932-1935), un nou pla urbanístic per a la ciutat de Barcelona desenvolupat amb Le Corbusier i Pierre Jeanneret que replanteja l’Eixample de Cerdà amb l’objectiu de respondre a les necessitats socials del moment i de sanejar el nucli antic.
En aquests anys s’inicia la construcció del Dispensari Antituberculós al barri del Raval, obra dels arquitectes Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé i Joan B. Subirana, i la Casa Bloc d’habitatges socials al passeig de Torras i Bages al barri de Sant Andreu, considerada l’obra mestra del racionalisme a Barcelona.
També proposen millorar la comunicació amb les platges del delta del Llobregat perquè estudien la creació de la Ciutat de Repòs i de Vacances destinada sobretot a la classe treballadora.
La Guerra Civil (1936-39) i el posterior desenllaç amb el triomf del totalitarisme feixista a Espanya posa fi a la continuïtat dels projectes dels arquitectes racionalistes.
Com succeí a l’Alemanya nazi durant la primavera negra del 1933, la repressió contra la modernitat i el progrés va comportar el tancament de l’Escola de la Bahuaus i l’exili de Walter Gropius als EUA.
L’arquitecte Josep Torres i Clavé mor al front l’any 1938, en plena retirada de l’exèrcit republicà, mentre el seu gran amic, en Pepet Sert, serà comdemnat i inhabilitat com arquitecte de per vida per “rojo y separatista“.
Des de finals del 36, Sert fa llargues estades al país veí per treballar en el projecte del pavelló de l’Estat espanyol a l’Exposició universal de París (1937), un aparador dels valors que defensava la república i alhora de denúncia davant el nou concepte de guerra total immortalitzat en un gran llenç de Pablo Picasso, El Guernica.
Sert ja no tornarà a Catalunya durant l’etapa de la postguerra i la construcció de l’estat franquista, fins als anys 60 amb el retorn a la seva estimada Eivissa “fuerte y luminosa“.
Com molts altres arquitectes, escriptors i artistes europeus, es traslladà als EUA per continuar la seva carrera professional. Malgrat l’exili del talent, la flama de l’arquitectura moderna no es va apagar del tot gràcies al Grup R, constituït per un grup d’arquitectes catalans que entre 1951 i 1961 van recuperar el fil de continuïtat que entroncava la modernitat dels arquitectes racionalistes amb el compromís cívic i social d’arquitectes com Oriol Bohigas, que mantingué viu l’esperit durant els anys 70 a l’Escola Barcelona.
Amb l’actual crisi econòmica pren vigència de nou el llegat del GATCPAC per fer front a la problemàtica social en l’àmbit de l’habitatge. L’increment dels preus de venda i de lloguer dels darrers anys han frustrat les expectatives d’emancipació del jovent; han fet fora del mercat de l’habitatge a moltes famílies amb pocs recursos; i posen en risc l’habitatge de les famílies apartades de la classe mitjana pel vendaval de la crisi.
Ara és l’hora, doncs, de fer possible una altra primavera arquitectònica i urbanística que atengui i prioritzi les necessitats residencials. Un concepte de ciutat pensat per habitar en dignitat sense distinció de classes, on es respiri una millor qualitat de l’aire i amb més espais d’interacció i cohesió comunitària com s’ha fet amb l’urbanisme tàctic durant la pandèmia. Ara és l’hora d’una ciutat on la prioritat siguin les persones.
Catalunya Plural, 2024 
