Encara no puc creure’m la dimensió que ha agafat aquesta guerra de Putin i del seu clan —paraula que crec que defineix els grups de militars, els oligarques i els mitjans de comunicació que segueixen cegament les seves decisions. Una guerra absurda i criminal que ens fa pensar en els inicis de la II Guerra Mundial quan Hitler, després d’envair Àustria i els Sudets va entrar a Polònia, davant la passivitat occidental —la mateixa passivitat de quan Putin va ocupar Crimea. Ucraïna és la nova Polònia del segle XXI amb dues diferències: la primera, que Polònia va caure després d’una guerra Blitzkreig (guerra llampec) en pocs dies i, la segona, que Ucraïna no té, com sí que tenia Polònia, un acord de defensa mútua amb França i la Gran Bretanya. Ucraïna no forma part de l’OTAN. Però si no fos per aquestes dues diferències sembla com si tornéssim a reviure les pitjors pàgines del segle XX.
Putin, com Hitler, fa la guerra amb l’excusa de protegir la població russa. El Führer, aixecava la senyera del Levensraum (o espai vital) per a envair els països orientals i la zona fronterera amb França a fi de protegir la població d’origen alemany. Putin justifica la invasió per a protegir la població russa fora de Rússia. Hitler aixecà la senyera de la revenja, pel Tractat de Versalles i “la humiliació del poble alemany”. Per a Putin la revenja és per l’enfonsament de la Unió Soviètica i la terrible dècada dels 90, amb l’empobriment i sofriment d’una gran part de la població, culpant occident de la desfeta. Entre els inicis de la II Guerra Mundial i la situació que ara vivim hi ha una gran diferència: si el conflicte s’estén arreu d’Europa, el risc d’una guerra nuclear ens podria portar a un holocaust inimaginable. Avui, malauradament, aquest és un escenari que no podem deixar de banda. El mateix Putin ho ha reconegut i ha posat el seu arsenal en situació d’alerta. Si ha iniciat aquesta guerra absurda, pot fer qualsevol cosa.
La resistència d’Ucraïna no formava part dels plans de Putin. Encara està en estat de xoc. Davant l’heroica resistència ha decidit bombardejar els centres de les ciutats i anar directament a la població civil. Novament ens trobem en la mateixa estratègia de la II Guerra Mundial, una guerra que va utilitzar la població civil.
La situació ha arribat a una situació en què els dos bàndols han guanyat i perdut alhora. Rússia sap que els ucraïnesos no es rendiran, i així, en certa manera, ja han perdut la guerra que han començat. Els ucraïnesos saben també que poden resistir heroicament, però també saben que en no ser membres de l’OTAN, i malgrat les bones paraules i les sancions econòmiques, els països occidentals no intervindran directament.
La Unió Europea ha reaccionat. Finalment ha reaccionat i si durant la pandèmia va prendre la decisió d’endeutar-se per impulsar l’economia, ara fa un nou pas amb la creació d’un fons econòmic comunitari per a compres d’armament per al poble ucraïnès. Sembla que, de cop, la Unió Europea s’hagi despertat a la realitat que ens envolta, prenent algunes decisions inimaginables fa només dos mesos. De cop, la UE s’ha fet adulta. Ara només falta que sigui coherent i que reconegui que ha de fer dues passes estratègiques indispensables: organitzar un exèrcit conjunt i tenir una única política exterior. Sense la Gran Bretanya i el canvi que ha suposat en alguns països de l’Est la invasió russa, existeixen les condicions per a desplegar aquestes dues polítiques que han d’anar acompanyades d’una major organització federal d’Europa seguint, perquè no?, el model nord-americà de governança. Assistim, des de fa una dècada, a la creació de grans potències regionals: EUA, la Xina, Rússia i l’Índia. Si Europa vol mantenir els nivells de prosperitat i cohesió social obtinguts, no hi ha altre camí que la federalització per a esdevenir una cinquena potència amb capacitat d’actuar.
Però tornem a la guerra. En les guerres tothom perd, encara que uns més que altres, això sí. Si continuem així, Ucraïna acabarà destrossada amb més de cinc milions de refugiats i amb una resistència que defensarà el país durant molt temps. Rússia ja s’ha trobat amb el seu segon Afganistan, una de les causes de l’enfonsament de la Unió Soviètica, i, juntament amb les sancions, la guerra també li passarà una greu factura. Fins on està disposat Putin? Fins quan els ciutadans russos aguantaran un dictador a ultrança?
La Xina pot convertir-se en el mediador més ben situat i alguns signes ja comencen a aparèixer. La Xina ho pot fer perquè les relacions són molt properes amb Rússia, properes amb la Unió Europea i difícils amb els Estats Units. A la Xina no li interessa de cap manera desestabilitzar les economies europees i russes, perquè el seu país és ara la gran fàbrica del món i un allargament de la guerra pot comportar-li un nou alentiment del seu PIB, i recordem que la Xina necessita el comerç internacional per a mantenir el seu ritme de creixement. Quina serà la seva mediació? No ho sabem, però aquesta ha de passar pel cessament immediat del foc entre els dos exercits. Cada dia de guerra que passi, el conflicte serà més difícil de resoldre.
Catalunya Plural, 2024 
