La llibertat de trobar-nos a la frontera comporta el risc de perdre’ns. Duero amb Petrarca ens obre vistes a tots els punts cardinals, cadascun alternativa per a avançar. El problema i el do és el dubte.
Aquest matí he complert el ritual de revisitar per sempiterna vegada el lloc d’estudi. Com en un futur no molt llunyà vull endinsar-me en el barri de l’empresari Sanahuja, als contraforts del Turó de la Peira, he optat per un recorregut diferent per apropar-me a la cruïlla de barris a on tornarem d’aquí pocs paràgrafs. D’aquesta manera, he baixat per Peris Menchet, potser per voluntat de rememorar el descens del torrent d’en Carabassa i fixar-me de nou en el seu homònim passatge, posseïdor d’un jardí privat, mentre fins fa ben poc era d’accés lliure per a qualsevol ciutadà.
Alguna vegada hem denunciat com els darrers anys molts s’han pres certa justícia de privatitzar, així com qui no vol la cosa, del triple passatge al carrer de l’Encarnació fins al complert encerclat d’un parc al costat del passatge Mas de Roda, al Poblenou. A prop d’on ens trobem un altre cas clamorós és el dels veïns del carrer d’Aiguafreda, alarmats per la possibilitat de morir de bellesa en el record instagramàtic de les antigues bugaderes d’Horta.
Amb la seva clausura, aquest tram del passatge del torrent d’en Carabassa –recomano anar fins a la porta també per l’efecte de ser a una altra dimensió– es descarta en l’apassionant lluita per a dirimir quina és la travessia més estreta de tota Barcelona, pugna on fins ara la primacia recau en un trosset aïllat del carrer de Josepa Massanés, al Camp de l’Arpa.
Crec que si us narro aquesta ruta és per la imminència del limbe pas rere pas. Després de deixar enrere la canalització del torrent d’en Carabassa arribo a passeig de Maragall i penso com aquesta avinguda, idònia per a filar Horta amb la capital, no pertany a cap zona, perquè tota ella és límit i constància envers el seu alfa i omega. Quan desapareix, ningú el troba a faltar. És un intrús en aquests paratges pel progrés, és imprescindible i constitueix un comodí de primeríssima categoria per a ordenar allò antic envers allò contemporani. Un dels exemples més clars és el litigi sobre el tram interromput del carrer del Duero, de passeig de Maragall a Folch/Petrarca.
La unió definitiva d’aquest carrer de nom fluvial envoltat de torrents i rieres només esdevingué a inicis del nostre segle, quan la pacificació del parc sense nom cobrà forma. La divisió d’aquesta oscil·lant línia recta en dos sectors és fefaent, sigui des de l’estètica, sigui des de detalls que la converteixen en una raresa fins i tot de si mateixa. Duero és una de les passarel·les més elegants de tota Barcelona perquè ningú la percep com a tal i la ignoren, com amb els bons passejants, impecables al seu art, tot i així invisibles per a la multitud.
Duero de Maragall fins a Petrarca té dos punts a favor. Un és el plaer d’admirar les obertures de les seves cruïlles. A Pitàgores sobresurt el bloc modern junt al seu primer ingrés al parc sense nom, eix de tota la zona, mentre Duero ensuma la majestuositat de la seva conclusió, més antiga.
Abans de la mateixa, el parc sense nom té tota aquella potència de les darreres primaveres. Si es coneix una mica tota la seva cronologia és un gust apreciar com Petrarca és una usurpadora de Folch, insignificant si es pensa en totes aquelles empreses d’antuvi i el torrent d’en Carabassa cap a la seva col·lisió amb la riera d’Horta.
A més a més, Duero, menys ample al seu costat cap a la plaça de Bacardí, ostenta ser un emperador límbic, doncs mentre el caminem no som de cap barri, com a molt els travessem per anar d’una fita a l’altra, no pas desorientats, però sí un xic estupefactes perquè és com si anéssim per un trànsit, fantàstic entre l’ombra de l’arbrada i els immobles.
Dos d’ells, el 44 i el 46, tenen elements arquitectònics de valor. Un ens adverteix de com en algun instant, amb tota probabilitat durant la segona meitat dels anys seixanta, es canvià la numeració del carrer, immersa pel seu ésser terra de ningú a un debat identitari de difícil resolució. Dura des de fa dècades i, en realitat, bé podria resoldre una altra gran pregunta. Per què Vilapicina és de Nou Barris?
A això responem des de fa mesos. Així com el barri de la Jota no s’assembla res a la Guineueta, els seus contactes són més amb els Indians o Sant Andreu, Vilapicina no té cap tipus d’afinitat amb el Turó de la Peira o Roquetes, més aviat s’assimila per proximitat amb Horta; de fet, cap dels seus camins transcendents s’enfocà envers aquelles altures a las que s’adscriu a la gastada divisió administrativa en deu districtes, quan són els 73 els que haurien de prevaldre.
Aquest Duero orfe i pretès prossegueix impertèrrit per l’estructura del barri de Bacardí, amb els seus carrers de noms sants en homenatge a sí mateix i a la seva dona, la saga a l’àgora central, sempre lloada per servidor, obcecat a fotografiar-la amb decència abans d’acabar amb el riu daurat dels nostres anhels, mort al naixement pel nomenclàtor de Cartellà, en realitat precedit per Tajo i ambdós riera d’Horta, la bretxa natural de tot aquest enrenou, aliena a la visió a la imposada i Porciolista de Fabra i Puig; aquesta darrera es rematada per obra, gràcia i caritat amb el barri del Turó de la Peira de l’ínclit empresari Sanahuja, una experiència psicodèlica amb carrers de bateig macabre, totes elles cotes de gran alçada a pendents abruptes i una totalitat tan racional com indesxifrable.
Això de com es denomina té molt més del que sembla. A una de les cruïlles de Duero hi ha una placa del segle XIX. La destrossaren qui sap quan al seu centre, però encara podem llegir València i un districte cinquè que em remet a una altra idèntica al carrer dels Amics, calle de los Amigos. Tot s’englobava, des d’una vessant administrativa, al Sant Andreu anterior a les Agregacions del 20 d’abril de 1897.
Duero s’esvaeix i diviso el clatell de Castelao. Des d’aquest horitzó, altre cop capficat en ser un pòquer direccional, Horta és a un no res i la riera inunda els ulls. Segueixo a metres sense nacionalitat, amb la indecisió prement-me per a concretar un decorat.
Catalunya Plural, 2024 
