Junts per Catalunya és una de les tres principals forces polítiques de Catalunya, hereva de Convergència i Unió, el partit més important de la història del país. Durant els anys del procés, Junts per Catalunya flirtejava amb la idea de ser una força progressista. El marc polític era idoni: la independència de Catalunya es va estructurar com un discurs d’ampliació de drets polítics mitjançant el famós eslògan del “dret a decidir”, una enginyosa ocurrència d’Oriol Junqueras que va ser àmpliament acceptada per la majoria de la societat catalana.
Catalunya era un lloc de pau, i la projecció al món del poble català es dibuixava en la forma d’una societat tolerant i solidària en contraposició a la visió autoritària d’un estat, l’espanyol, que el que feia era negar drets i llibertats. El procés va acaparar durant anys l’agenda política i mediàtica del país, cosa que va ser útil als interessos electorals de la dreta independentista. Li permetia ignorar uns debats — el de la pobresa, la desigualtat creixent, l’habitatge— en el qual no tenia massa a dir, i mentrestant es presentaven a ulls de la població com a “socialdemòcrates”. El camuflatge de Junts per Catalunya era oportú en tant que li atorgava rèdits polítics; això és el que tristament significa “oportunitat” en la política representativa.
La mort del procés generava, doncs, un problema. Catalunya és un país petit amb un parlament força atomitzat: un partit no pot esdevenir hegemònic si no entronca amb el sentiment majoritari de la població i tracta de donar una resposta als seus problemes. Però la fi del procés la va seguir l’onada xenòfoba que s’estenia com la pesta arreu del planeta. I això va suposar, per Junts, una segona oportunitat de camuflatge. Ara el marc ja no és el que imperava una dècada enrere. Del “volem acollir” s’ha passat al “volem deportar”.
Els primers a arribar van ser VOX, que van emergir des de la catalanofòbia i l’oposició a la transformació feminista, i que tenien com a tercera pota l’odi a l’estranger, especialment si aquest és pobre i de pell fosca. Després s’hi va sumar Aliança Catalana, l’autèntica amenaça dels exconvergents. I llavors Junts per Catalunya van decidir que ells no podien ser menys; aquest era un debat que, a diferència dels esmentats anteriorment, els hi era favorable.
Segons les darreres dades del CEO (desembre 2024), un 70% dels votants de Junts consideren que “Hi ha massa immigració al nostre país”. A la banda esquerra, ho creu un 47% dels votants d’ERC, un 16% els Comuns i un 9% la CUP. Per la banda dreta: PP (80%), Aliança Catalana (84%), VOX (92%). Els votants del PSC també hi estarien majoritàriament a favor, però amb menor intensitat, ja que el percentatge disminueix fins al 58%, una dada que quasi coincideix exactament amb la mitja de la població general, que coincideix en un 59% del total amb l’afirmació en qüestió.
A Junts, doncs, li interessa que la població general es vagi escorant cap a la dreta en aquesta qüestió. I es pot dir que en part, i gràcies als seus companys de viatge del PP, Aliança Catalana, i VOX, ho estan aconseguint. L’ordre està donada i des de Junts per Catalunya i els seus satèl·lits comunicatius no es parla d’una altra cosa que d’immigració i seguretat, dos discursos que acostumen a anar agafats de la mà.
Si ERC es va preocupar de negociar amb el PSOE/PSC per aconseguir la transferència de la gestió dels trens (cosa que no va massa ben encaminada), Junts per Catalunya no va desaprofitar l’ocasió d’avançar en aquesta croada contemporània contra l’invasor, i va posar com a condició la gestió en les competències en immigració. Ara Míriam Nogueras dispara des del faristol del Congrés dels Diputats, i celebra que Catalunya “només” accepti vint-i-tres menors no acompanyats en el nou repartiment estipulat des de la Moncloa com si es tractés d’un resultat de futbol. I Albet Batet fa el que pot des del Parlament, mentre mira de reüll a Sílvia Orriols. La criminalització de l’immigrant és necessària per a incrementar la percepció que, sense ells, Catalunya podrà ser una nació lliure i pròspera…again.
Cal puntualitzar, alhora, que aquest fet en si mateix no es declina ideològicament a cap banda; de la mateixa manera que un ganivet pot ser tant una potencial arma d’homicidi com un estri de cuina, el que és rellevant de les competències és l’ús que se li dona. Però és en aquest punt que Junts per Catalunya sí que s’escora cap a la dreta. No és res original: ja ho feia abans Trump, Orbán, Abascal, Feijóo i Orriols. Ara ho fa també Puigdemont.
