Recentment, de fet, s’ha publicat la notícia que la mitjana del preu per habitació i nit ha assolit, a nivell nacional, els 146 euros, amb màxims de 193,8 euros/hab./nit a les Balears i mínims de 71, 6 euros/hab./nit a Extremadura. El cas català se situa al voltant de la mitjana, amb 144,9 euros/hab./nit. No obstant això, aquestes mitges poden amagar les realitats de destinacions concretes. Així, Barcelona, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), ha assolit els 169,43 euros/hab./nit.
D’aquesta manera, els hotels, com qualsevol altra propietat immobiliària encara que aquests amb un doble vernís de legitmització (no són pisos i, a més, generen ocupació), compten amb això que David Harvey, en el seu Urbanisme i desigualtat social, denominés ‘renda monopòlica’. Aquesta renda és la que es genera als posseïdors del sòl com a titulars monopolics, ja rque es ni ningú no pot consumir un mateix espai alhora que un altre consumidor. Aquesta singularitat atorga als amos del sòl, així com als futurs constructors i explotadors, la capacitat d’imposar les condicions del seu consum. La capacitat d’actuar de forma conjunta, que no acordada sinó en la mateixa direcció, és el que els atorga caràcter de classe. Això passa amb l’habitatge, on l’oferta, en termes econòmics, és inelàstica, és a dir, canvis en el preu no canvien de manera perceptible el nivell de l’oferta, però també en equipaments turístics com ara els hotels. Aquesta característica fa que, a més, ambdós elements es constitueixin com a reservoris de valor.
En el cas espanyol, com que es tracta d’un exemple de sector productiu enormement fragmentat, aquest comportament es nota, de manera més evident, en territoris tensionats o en localitats molt turístiques. En el cas dels hotels, quant un nombre més gran d’habitacions controli una sola empresa, una sola cadena, més capacitat tindran d’imposar aquesta renda monopòlica, però també les seves conseqüències, ja que si la majoria del consum turístic es destina al pagament de l’allotjament, la resta d’actors que conformen el teixit productiu es veuran obligades a pràcticament sobreviure. Serien el que podríem anomenar ‘aspiradores de plusvàlues’.
Aquest procés d’aspiració, de fet, ja ha tingut lloc aquest any. Llocs com Eivissa, on els comerciants ja han alertat de l’escàs nivell d’activitat que han tingut aquesta temporada qualificant-lo d’altament decebedor, amb l’agreujant que l’illa viu un procés accelerat de gentrificació i acaparament immobiliari que dificulta enormement els treballadors i les treballadores trobar un allotjament digne. Però també el de Menorca, on a més del comerç i la restauració, a les zones més tradicionalment turístiques, els mateixos hotelers s’han vist obligat a baixar preus, fins al 10%, ja que les quanties assolides deixaven fora a part del turisme històric de la zona.
Aquesta transformació de l’oferta en nom d’un suposat turista de qualitat compta amb diversos efectes indesitjats. El primer, que ja s’ha mostrat, és aquesta capacitat d’aspirar les plusvàlues generades pels visitants: a més preu de l’habitació, menys diners disponibles per a altres tipus de despeses. El segon seria que un increment notable en el preu de l’habitació hotelera desvia l’atenció dels visitants a ofertes alternatives, com els pisos turístics; uns pisos que ha de passar a controlar l’administració, de manera que ens trobem, novament, davant d’un cas de privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues. Això per no parlar del poder que arriben els hotelers com a posseïdors d’un gran capital acumulat que, com no pot ser d’una altra manera, sempre anirà a buscar una reproducció més gran.
A això caldria afegir-hi una elitització del turisme, i una certa desigualtat en el poder de negociació dels diferents nivells polítics de l’Estat en enfrontar-se a un sector que, cada dia, és més poderós. No és altrament que els és més fàcil aconseguir determinats beneficis i facilitats, en forma de préstecs, exempcions fiscals, etc., quan vénen mal donades que a altres sectors, o quan deleguen a les administracions les campanyes de màrqueting i publicitat.
Per acabar, només cal recordar que això també és turistificació, per quan determinades esferes de la societat arriben a uns nivells de poder i capacitat d’incidència destacats. Els diners es concentren en unes mans, les petites i mitges empreses s’ofeguen, les destinacions s’elititzen mentre els recursos són drenats i els veïns i veïnes d’aquestes localitats es queden amb les males feines i els espais i serveis saturats. Els hotels cars són un mal negoci.
Catalunya Plural, 2024 
