Barcelona ha anunciat la nova estratègia turística. Presentada com un ‘canvi de rumb’, el Govern de Collboni aposta pel mateix de fa dècades: el turisme cultural. En realitat, sota el lema This is Barcelona, que substitueix el Visit Barcelona, no s’amaga res més que vestir amb la pell de la cultura el que és el seu axioma des que arribessin al poder ara fa un any i mig, la qualitat, referència que després de tot aquest temps ha esdevingut gairebé un meme.
En un estudi realitzat per la Universitat de Barcelona (UB), dins de la Xarxa de Patrimoni, Turisme i Desenvolupament Sostenible (IBERTUR), el turisme cultural era presentat, seguint l’Organització Mundial del Turisme (OMT, tot i que recentment ha passat a anomenar-se ONU-Turisme) com aquella activitat turística on ‘la motivació essencial del visitant és aprendre, descobrir, experimentar i consumir els atractius, productes culturals, materials i immaterials d’una destinació turística’. D’acord amb la investigació duta a terme per la UB, entre les característiques dels practicants d’aquest tipus de turisme tindríem el fet de ser, principalment, realitzat per dones d’un nivell d’estudis superior, rendes mitges o mitges-altes, que viatgen durant tot l’any, és a dir, no s’atenen a l’estacionalitat, i amb edats compreses entre els 25 i els 44 anys. Tota una ganga, una oportunitat, tenint en compte que fins al 60% de les persones que visiten Espanya ho fan per ‘motius culturals’.
Tot i això, el petit detall que l’estudi va ser realitzat el 2009 i, tot i que ja llavors l’aposta per aquesta tipologia ja estava clara per a les elits polítiques, econòmiques, socials i culturals de la ciutat, el resultat final ha estat tot menys aquest, no ha semblat interferir en la renovada aposta de l’ajuntament. En gran part, la Marca Barcelona ha estat construïda sobre la transformació de la ciutat, des del seu passat fordista-industrial al seu present, i futur, neoliberal-terciari, en base a l’aixecament de tot un seguit de contenidors culturals inexistents que haurien de servir com a elements d’atracció a visitants i capitals. És així que es van construir des de les closques de l’art modern com el Museu d’Art Contemporàni de Barcelona (MABCA), el 1995, o el Centre de Cultural Contemporània de Barcelona (CCCB), un any abans, fins al pretès clúster cultural de Glòries, ja sota l’administració Trias, amb el Museu del Disseny, el 2014, que enllaçava amb la nova ubicació del Mercat dels Encants, a 2013, i la resta d’equipaments que es poden trobar entre Marina i Meridiana, el Teatre Nacional i l’Auditori. Totes aquestes grans inversions, signades per starchitects reconeguts, com Richard Meier, Moneo, Bofill o Fermín Vázquez, perseguien precisament això: el ‘canvi de rumb’ de la ciutat, la seva vinculació a un tipus d’activitat, de visitant, de turista, allunyat de la vulgaritat i proper a l’ideal de qualitat, els diners. Tot i això, res d’això ha acabat passant.
Ja no és que moltes de les instal·lacions, projectes i obres esmentades llanguisquen en l’ànomia més absoluta, el cas del MACBA seria paradigmàtic, sinó que, a més, no sempre es pot significar una destinació turística. Tal com Pedro Homar, Director General de VisitPalma, Fundació en matèria turística i de promoció exterior de Palma de Mallorca, va assenyalar durant la seva intervenció en una de les taules del World Travel Market (WTM), ‘voler controlar el flux turístic a partir del preu, o de l’encariment de preus, més ben dit, ha estat un fracàs […]. No ha estat una bona estratègia ja que [a causa del gran èxit del destí, però també de factors exògens, com les connexions aèries, etc.] tothom vol venir malgrat el cost’. Aquestes paraules, recollides per la investigadora de l’Alba Sud, Carla Izcara, durant una visita recent el WTM a Londres, evidencien una cosa que tots i totes sabem: que la presentació, de nou, d’una oferta vinculada al turisme cultural, also know as, turisme de qualitat, no suposarà cap canvi, ni de rumb, ni de direcció, sinó l’enèsim interès per part de l’administració local de fer que els nivells actuals de pressió turística siguin assumibles. Qui pot estar en contra de la cultura?, com deia l’antropòleg Manuel Delgado.
Així, com digués Marx a les primeres pàgines de la seva obra ’18 Brumari de Luis Bonaparte’, la història es repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia i la segona com a farsa. D’aquesta manera, tot sembla indicar que ens trobem davant la farsa del turisme cultural.
Catalunya Plural, 2024 
