Ha passat un any des del gir de taula que va suposar la victòria d’Illa. Avui Catalunya viu en una calma estranya, com si després d’una dècada de terratrèmols polítics s’hagués instal·lat en una mena de provisionalitat confortable. El Procés és història, però la seva ressaca encara marca el ritme d’un país que sembla haver renunciat a discutir el futur per limitar-se a gestionar el present.
El PSC governa, Junts sobreviu, ERC busca sentit, i una nova dreta —de despatx o de míting— omple els buits que deixa l’esquerra quan no arriba a transformar. L’escenari d’octubre de 2025 és aquest: una estabilitat fràgil que ningú s’atreveix gaire a trencar, i una ciutadania que viu en una sort d’amnèsia voluntària autoinfligida.
Repassem l’actual situació i la projecció futura de cadascun dels partits polítics que omplen el Parlament de Catalunya.
PSC: l’art de gestionar el mentrestant
Salvador Illa ha aconseguit el que semblava impossible: fer del mentrestant un programa de govern. Ha projectat una imatge d’ordre, de gestió tranquil·la i d’una Catalunya reconciliada amb la rutina institucional. Però darrere d’aquesta calma hi ha un buit: no hi ha projecte, només administració.
El PSC podria governar anys —i probablement ho farà—, més per demèrit dels altres que per mèrit propi. Mentre Junts es consumeix en la nostàlgia i ERC no troba el seu lloc, els socialistes mantenen la iniciativa per inèrcia. Però aquesta estabilitat té data de caducitat: si el Govern no resol els dos grans mals crònics del país —l’habitatge i Rodalies—, la seva majoria pot acabar semblant un miratge.
L’habitatge ja és la primera preocupació ciutadana, i Rodalies el símbol d’una autonomia mutilada. Si Illa fracassa en aquestes dues carpetes, el seu llegat serà el d’un govern que va confondre la normalitat amb l’immobilisme. I la “Catalunya de grues” que comença a perfilar-se —lloguers inassumibles, promocions públiques que arriben tard i un mercat turístic desbocat— podria convertir-se en el cementiri de la seva hegemonia.
Junts: l’esgotament com a horitzó
Junts resisteix per inèrcia, com si encara governés un país que ja no existeix. La retòrica de l’exili ja no emociona, i el seu discurs s’ha anat desplaçant cap a terrenys que abans ocupava la dreta espanyolista: immigració, seguretat i un suposat “ordre” que sona més a Vox que al vell catalanisme liberal.
El partit de Puigdemont viu d’una nostàlgia que cada cop mobilitza menys, i la seva base social es fragmenta entre el cansament i el ressentiment. En el millor dels casos, Junts pot aspirar a conservar la seva quota de poder local, però ha perdut la iniciativa ideològica. Ara només reacciona, però ho fa malament i a destemps.
ERC: a la recerca d’un sentit
ERC ha passat del govern a la recerca de sentit. Ha perdut centralitat i ja ningú sap ben bé si és oposició, soci, o corretja de transmissió. Malgrat tot, és l’únic actor amb un peu a cada banda: pot pactar pressupostos amb Illa i alhora disputar-li la bandera social.
El problema és de credibilitat. La ciutadania ja no creu que la “resolució del conflicte” sigui una prioritat, i la seva aposta per la “utilitat” topa amb la mateixa burocràcia que criticava. Si vol tornar a tenir veu pròpia, ERC haurà de parlar menys del passat i més del present: salaris, habitatge, i un nou model de país que no depengui de l’epopeia del 2017. Això, i esperar que una nova onada de quadres porti una mica d’alegria i cares noves a la direcció.
Comuns: un moment ideal desaprofitat
Els Comuns tenen, sobre el paper, l’escenari perfecte: desigualtats creixents, emergència de l’habitatge, crisi climàtica i cansament generalitzat amb la política tradicional. Però continuen sense traduir-ho en força electoral.
Són percebuts com a força raonable però previsible, més gestora que transformadora. En un context en què tothom parla d’habitatge, la seva bandera no s’acaba de desplegar. Per recuperar el pols, hauran de fer visible que no són només aliats d’Illa sinó contrapoder dins de la maquinaria governativa. Si no, acabaran com el soci etern: imprescindible per sumar, prescindible per decidir.
CUP: atrapada entre el passat i una nova generació que li passa al davant
Sembla que ha passat una eternitat des que la CUP tenia la clau de volta dels governs de la Generalitat. La seva presència institucional és testimonial, i el seu discurs cala menys entre una joventut cada vegada més de dretes. Per si no n’hi hagués prou, una nova fornada militant els ha passat al davant. L’Organització Juvenil Socialista, amb un llenguatge obertament obrerista i sense complexos ideològics, ha començat a ocupar els espais on abans la CUP era referència: universitats, moviments d’habitatge, sindicats locals. La seva proposta és més clara, més dura i, sobretot, més coherent amb la frustració d’una generació que ja no creu en la política del gest.
La CUP, que havia fet bandera del radicalisme, veu com el seu espai natural es desplaça cap a un activisme més organitzat, més ideològic i menys líric. I alhora, una part del seu antic entorn —aquells que no tenien massa interès en la ideologia, però sí en la unilateralitat com a actitud— han trobat en Aliança Catalana la versió més grotesca i delirant d’aquella mateixa pulsió. Així, mentre uns redescobreixen el marxisme amb entusiasme juvenil i els altres abracen el populisme identitari com a via d’evacuació, la CUP queda en terra de ningú. I és una pena, perquè tenen en Laure Vega una de les parlamentàries amb més capacitat i projecció i tot l’arc parlamentari.
PP: la dreta que torna amb vestit nou
Vivim temps on tot empeny la dreta: des del desgast del govern central fins als vents internacionals d’auge reaccionari. En aquest ecosistema, el PP apareix com l’opció “seriosa” d’un canvi ordenat.
Tanmateix, la seva posició és incòmoda. Abans de Vox, el PP tenia tot el terreny cap a la dreta i només havia de disputar una frontera amb el PSC. Ara ha de lluitar a dos fronts: cap a la dreta, per retenir un votant que vol mà dura; i cap al centre, per seduir un electorat que busca estabilitat. A Catalunya, aquesta equació és encara més difícil, perquè el PP necessita exhibir un cert grau de catalanitat per ser creïble, però prou distància per no incomodar Madrid. Massa català per a Espanya, massa espanyol per a Catalunya. Aquesta és la seva contradicció estructural.
Vox: el ressentiment com a programa
Vox, en canvi, juga en un altre registre. No promet gestió, sinó venjança. Ha sabut capitalitzar el malestar que provoca el fracàs de les institucions —des de Rodalies fins als preus del lloguer— i traduir-lo en ràbia identitària. Allà on la política calla, ells criden. El seu és un vot antipolític, més emocional que ideològic, que troba refugi en la simplificació. I el problema és que, com tot relat simple, funciona.
Amb una dreta tradicional que es debat entre el “seny” i la submissió a l’estratègia de Madrid, Vox ocupa el buit moral i discursiu. Si el PSC i l’esquerra en general no aconsegueixen donar respostes concretes a la precarietat i a la percepció d’inseguretat, Vox continuarà creixent, especialment als municipis perifèrics i als barris on la política institucional fa anys que no hi arriba.
Aliança Catalana: l’extrema dreta amb accent propi
Aliança Catalana és la peça nova del tauler, i no una menor. Amb només dos diputats, ha aconseguit situar el debat sobre immigració i identitat en el centre del discurs mediàtic. La seva força no és electoral, és simbòlica: ha trencat el tabú de la xenofòbia dins del catalanisme que va impregnar històricament l’espai de CiU i, posteriorment, Junts per Catalunya. Ho ha fet, a més, de la manera similar a l’extrema dreta dels països del nòrdics, és a dir, abraçant de manera impostada l’agenda LGBTIQ+ per així distingir-se de l’extrema dreta “espanyola”, aquesta amb tendències misogínies.
La seva combinació de discurs islamòfob, victimisme i apel·lació al “poble autèntic” ha aconseguit arrossegar part del vot de protesta que abans podia anar a la CUP o a l’abstenció. Junts per Catalunya ja els imita, desplaçant encara més el debat públic cap a posicions reaccionàries.
