Productivitat a Catalunya: l’equació pendent entre innovació, energia i talent

Catalunya manté un PIB per càpita superior a la mitjana espanyola, però la seva productivitat per hora treballada fa més d’una dècada que està estancada. Segons projeccions d’Eurostat per al 2025, la productivitat laboral ronda els 45 euros per hora, davant dels 55 euros de la mitjana europea i els 70 d’Alemanya. En els darrers deu anys, l’economia catalana ha crescut més per acumulació d’ocupació que no pas per eficiència. El resultat és una bretxa estructural de gairebé un 18 % respecte a la mitjana de la UE i una productivitat que amb prou feines ha augmentat un 0,5 % anual des del 2015 —la meitat del ritme europeu.

A tot això, cal afegir-hi un tema no menor: la millora de la productivitat només tindrà sentit si s’inscriu en una perspectiva de cohesió social, igualtat d’oportunitats i justícia social.

La despesa en R+D a Catalunya assoleix l’1,74 % del PIB, per sobre de la mitjana espanyola (1,49 %), però lluny del 2,22 % de la UE o del 3,13 % d’Alemanya. Segons l’Informe ACCIÓ 2024 sobre Innovació Empresarial, només una de cada quatre empreses duu a terme activitats d’innovació tecnològica (24,6 %), i la majoria són pimes sense capacitat d’escalar. Catalunya concentra el 23 % de les start-ups espanyoles, però la seva despesa mitjana en innovació és un 40 % inferior a la mitjana europea.

Tanmateix, el veritable repte no és només créixer, sinó com créixer. En una economia avançada, el creixement quantitatiu —en volum, ocupació o consum— ja no garanteix benestar ni competitivitat. El creixement qualitatiu, basat en la productivitat i en l’eficiència, és el que eleva els salaris reals, millora la qualitat de l’ocupació i permet sostenir l’Estat del benestar sense inflar els costos estructurals. Però també planteja un risc evident: si els beneficis de la productivitat es concentren en sectors tecnològics o d’alt valor afegit, mentre els serveis personals i de cures romanen mal remunerats, la societat tendeix a una perillosa dualització entre ocupacions molt bones i ocupacions precàries.

Créixer en productivitat i eficiència significa produir més amb menys energia, menys materials i més coneixement. És aprofitar millor el que ja tenim —infraestructures, talent, dades, capacitat industrial— per transformar-ho en valor afegit. Aquest salt requereix coordinació estratègica, inversió pacient i una visió compartida entre el sector públic, l’empresa i la recerca. Com assenyalava Vaclav Smil, “la innovació no es mesura per les patents que generem, sinó per la capacitat d’integrar-les en la producció”, la qual constitueix la base dels nous conceptes sobre com mesurar l’impacte de les activitats de R+D+I en un país. La clau és convertir coneixement en productivitat: més transferència tecnològica, més coinversió publicoprivada i més cultura de risc. La intel·ligència artificial generativa, l’automatització industrial i els bessons digitals són exemples d’elements que poden actuar com a palanques de progrés, sempre que s’integrin en cadenes de valor locals i no depenguin exclusivament de plataformes globals.

L’equació catalana no es pot limitar a créixer per volum, sinó que ha d’equilibrar tres factors —innovació, energia i talent— per multiplicar la seva eficiència estructural i social, tot dins d’un marc de sostenibilitat en l’ús de recursos.

Energia: el nou factor de competitivitat

El cost energètic industrial s’ha convertit en un determinant directe de la productivitat. Catalunya necessita un 23 % més d’energia que la mitjana europea per generar la mateixa riquesa (AIE i IDAE, 2024). La intensitat energètica arriba als 71,40 euros per milió d’euros de PIB, davant dels 57,90 euros de la UE. Els preus elèctrics industrials se situen en 0,19 €/kWh, enfront dels 0,13 €/kWh a França (Eurostat Energy Prices, 2024).

La base industrial catalana —química, farmacèutica, metal·lúrgica, paper i alimentació— concentra el 42 % del consum elèctric industrial. Sense una energia més competitiva i neta, la productivitat continuarà penalitzada. Només el 18 % de la generació elèctrica catalana prové de renovables (ICAEN, 2024), davant del 46 % del conjunt d’Espanya i del 65 % de la UE. “El cost de l’energia serà el nou tipus de frontera industrial: qui el redueixi, dominarà el mapa productiu”, advertia J. R. Morante (UB-IREC, 2023).

L’electrificació, l’autoconsum i l’emmagatzematge energètic poden reduir costos i emissions, però requereixen inversió, xarxes i governança. El futur industrial català dependrà de si aconsegueix convertir la descarbonització en un avantatge competitiu, integrant energia local, eficiència digital i economia circular, especialment en els sectors més intensius. La planificació elèctrica, la gestió del territori i la política industrial s’han d’alinear, ja que sense una visió energètica clara la productivitat serà un objectiu abstracte.

Talent: el motor humà de la productivitat

La productivitat no depèn només de la tecnologia, sinó de les persones que la utilitzen. Catalunya disposa d’una força laboral qualificada, però amb desajustos estructurals. La taxa d’ocupació (20-64 anys) és del 76,3 %, lleugerament per sota del 79 % europeu, i la temporalitat assoleix el 19,8 %, el doble de la mitjana de la UE (Eurofound, 2024). L’edat mitjana de la població activa és de 42,7 anys, i es preveu que arribi als 46,2 el 2035 (Idescat).

El dèficit de tècnics intermedis supera els 45.000 llocs vacants en perfils industrials i digitals (Informe SOC-ACCIÓ, 2024). Mentrestant, la despesa empresarial en formació contínua representa només l’1,1 % de la massa salarial, davant del 2,3 % a Alemanya (CEDEFOP, 2023). Mariana Mazzucato ho resumia així: “El veritable capital d’un país no és la seva maquinària, sinó la seva capacitat d’aprendre”.

Revertir aquesta tendència exigeix una aliança efectiva entre el sistema educatiu, la formació professional i l’empresa. L’FP dual, la requalificació en sectors energètics o digitals i l’atracció de talent internacional són peces clau. La productivitat del segle XXI serà tant organitzativa com tecnològica, basada en la capacitat d’aprendre, de treballar en xarxa i de generar valor afegit al voltant d’ecosistemes.

Una agenda estratègica per a la productivitat catalana

Catalunya necessita una estratègia integral que combini política industrial verda, energia assequible i capital humà avançat sota un full de ruta coordinat. Integrar l’agenda de descarbonització (PNIEC-CAT) amb polítiques actives d’innovació i ocupació qualificada és essencial. Sense productivitat no hi haurà sostenibilitat fiscal ni climàtica.

El repte no és créixer més, sinó créixer millor —no només en volum, sinó sobretot en valor. La modernització de l’economia catalana no vindrà d’un nou cicle de consum o turisme, sinó d’un salt d’eficiència en la manera de produir, innovar i treballar. La nova equació ha d’incorporar planificació, governança i escala, en un marc on conflueixin energia renovable, indústria tecnològica i formació avançada al voltant d’un projecte de país.

Catalunya es juga el seu futur en la capacitat de vincular coneixement, energia, ús sostenible dels recursos i talent en una estratègia industrial coherent. Si aconsegueix alinear aquests tres vectors —innovació, descarbonització i formació— podrà recuperar la senda de la productivitat europea. Si no, corre el risc de quedar atrapada en un model de creixement extensiu, de baixa eficiència i alt cost energètic i ambiental. El desafiament no és només tècnic, sinó polític: és essencial construir una visió compartida que permeti transformar l’economia catalana en un sistema més intel·ligent, inclusiu i competitiu, capaç de planificar un veritable full de ruta estratègic que coordini tots aquests factors.

A l’opinió pública i a bona part de l’administració li pot semblar que la productivitat és “la meta”, però convé precisar que el paper de l’Estat no és tant millorar quantitativament la productivitat com facilitar la transició cap a una productivitat òptima segons els criteris exposats. Qui realment l’ha d’elevar és el teixit productiu —és a dir, la indústria, els serveis avançats i les empreses que transformen coneixement en valor econòmic.

En aquest marc, també cal repensar la situació del sector serveis, on bona part de l’ocupació continua sent de baix valor afegit. Certament, el sector públic també necessita una millora de la seva productivitat —tema que mereixeria una anàlisi a part—, però el nucli del problema rau en com generar més valor en els processos productius actuals. I això s’aconsegueix, fonamentalment, amb una millora real del subministrament energètic, un suport efectiu als processos innovadors amb impacte directe en la producció —no només en l’ecosistema start-up— i una transformació profunda de la formació, des de la capacitació contínua dins de les empreses fins a un programa potent d’FP dual que incorpori aquesta lògica d’aprenentatge pràctic, generant i atraient talent al sistema català de R+D+I.

En definitiva, la productivitat no pot ser un fi en si mateix, sinó un instrument per reforçar la qualitat de vida, la igualtat i la sostenibilitat del país.