Hi havia moltes Annes Balletbó públiques alhora: periodista, professora universitària, diputada, militant socialista, feminista, fundadora d’institucions, impulsora de projectes solidaris i, sobretot els últims anys, empresària. Però, per damunt de tot, va ser una dona valenta i lliure, convençuda que el canvi no arriba sol: cal construir-lo des de la responsabilitat personal. El seu compromís no va ser abstracte ni retòric, ni fet de grans paraules o titulars buits. No esperava que les coses passessin; les feia passar. I ho feia amb una energia vital que contagiava fins i tot els més escèptics. La seva energia i la seva tenacitat esdevenien una força transformadora, capaces d’unir persones i idees diverses en un mateix propòsit: millorar el món.
Posseïdora de quatre llicenciatures, el seu feminisme no era de despatx ni de proclames solemnes. Era un feminisme arrelat a la realitat, pràctic, fonamentat en la convicció que calia canviar la vida de les dones de manera concreta, inclusiva i dialogant. Va contribuir decisivament a les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, un esdeveniment històric que va reunir milers de dones en plena transició democràtica: un clam per la igualtat i la presència pública. Amb rigor, passió i talent, Balletbó va ajudar a donar veu a una generació que reclamava el seu lloc en una societat en transformació.
Des del PSC, on va militar, va lluitar incansablement perquè les dones tinguessin un espai real en la presa de decisions. Impulsora de les quotes femenines als òrgans de direcció del partit —una mesura pionera aleshores que s’ha estès arreu—, el seu mèrit no va ser només el resultat, sinó la manera com ho va aconseguir: amb arguments sòlids, convicció i una visió clara que la igualtat no és un favor, sinó una necessitat democràtica essencial.
Un dels episodis més emblemàtics i coneguts de la seva vida va tenir lloc durant l’intent de cop d’estat al Congrés dels Diputats del 1981. En un moment de màxima tensió, quan la democràcia espanyola penjava d’un fil, es va enfrontar als colpistes, exigint sortir de l’hemicicle donat el seu embaràs. Va a ser la primera diputada en fer-ho… per posar-se immediatament a treballar perquè la situació es resolgués, un gest que reflectia perfectament la seva manera d’entendre la política: amb coratge, però sense dramatismes; amb serenitat, però sense resignació. Aquell acte va ser molt més que un gest de valentia: va ser una demostració de la necessitat de defensar els valors democràtics en els moments més difícils.
Va ser una dona que no es conformava amb el statu quo, sinó que sempre buscava maneres de fer avançar la societat, tant a petita com a gran escala. La seva visió era internacionalista, i la seva solidaritat, global. Amb la creació de la Fundació Olof Palme, va donar forma al seu compromís amb la cooperació, la pau i els drets humans. A través d’aquesta plataforma, va impulsar projectes que buscaven millorar les condicions de vida de comunitats vulnerables arreu del món. El seu vincle amb Palestina va ser especialment intens: va fundar escoles a Gaza, que visitava any rere any. En aquelles visites, es mostrava tal com era: propera, somrient, abraçant alumnes i mestres, escoltant les seves històries i compartint les emocions. Per a ella, la solidaritat no era un acte de superioritat, sinó un gest d’igualtat i respecte mutu. Aquest compromís global no era una simple extensió del seu treball polític, sinó una expressió profunda de la seva humanitat. No podem imaginar com es deuria sentir en veure la seva obra a Gaza devastada sota el pes de la barbàrie.
Balletbó treballava naturalment des de l’empatia i la proximitat, fet que es reflectia en cadascun dels seus projectes. Tenia una ment lúcida i un cor alegre, la capacitat de combinar la seriositat del compromís amb un entusiasme contagiós. La seva intel·ligència anava de la mà de l’humor, i la seva exigència es vestia sempre amb un somriure. No hi havia lloc per al cinisme o el desànim en la seva manera d’entendre el món. Transmetia una confiança tenaç en la capacitat humana de millorar les coses, una esperança activa que es traduïa en accions concretes. Va ser una professora lúcida, divertida i exigent. Una política capaç de debatre amb rigor sense perdre mai la calidesa. Una periodista rigorosa i amb sentit crític, compromesa amb la veritat. Una dona pionera en molts camps que sabia trobar el cantó positiu fins i tot en els moments difícils de la seva vida. Una líder capaç d’impulsar projectes complexos.
La seva trajectòria ens deixa un missatge clar: la política pot transformar vides quan es viu amb autenticitat. En definitiva, un exemple clar de com viure alhora amb exigència democràtica, llibertat, compromís i alegria.
