Mig segle de la mort de Franco: Com explicar el franquisme als joves

Gairebé un 20% dels joves menors de 25 anys consideren que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. És el que diu la darrera enquesta del CIS i ha estat confirmat per altres sondejos d’opinió. Cada cop hi ha més joves, sobretot nois, que donen la cara a programes de televisió per a dir que no n’hi ha per tant. Alguns s’atreveixen fins i tot a dir que sota Franco es vivia millor. No en tenen ni idea, perquè no havien nascut, ni ho han deduït de lectures contrastades, sinó de Tik Tok, però enalteixen el passat como una manera de criticar el present i de fabular sobre un futur diferent del que els espera.Aquesta realitat ha accelerat el debat sobre un perill de banalització del franquisme quan es compleixen 50 anys de la mort del dictador. Menystenir el que va suposar l’aixecament de Franco, la guerra, la repressió, la gana i la persecució de la llibertat juga òbviament a favor dels qui avui volen desnaturalitzar o acabar amb la democràcia.

El relat és tan senzill i eficaç com el següent: si la democràcia no serveix per a resoldre els problemes de la gent, si no facilita l’accés a l’habitatge, si no ofereix estabilitat en el treball, i si a més a més està llastrada per la opacitat de la política i la corrupció, mirem enrere. I si descobrim que el passat va ser millor –cosa a la que estem disposats perquè el present no ens satisfà–, doncs som-hi! Endavant les atxes. Fem la gara-gara a Vox, o a Aliança Catalana, que també s’hi val si deixem de banda, una estona, què va passar amb les llibertats nacionals de Catalunya i amb la llengua.

Un retrocés global

Com pot ser que tants joves busquin en un passat on els morts es van comptar per centenar de milers la solució als problemes d’avui? No es posem més nerviosos del compte perquè la desmemoria no es només el nostre mal. A Alemanya, on el passat encara va ser més fosc, el partit que se’n reclama arriba avui en primer lloc als sondejos d’opinió. A Italià, governa Giorgia Meloni que va fer les seves primeres passes en política entre els nostàlgics de Mussolini. Al Regne Unit, que va ser bombardejat despietadament per la Lutwafe, el partit que pica l’ullet als nazis pot guanyar les primeres eleccions. Podríem seguir. Afegir-hi Donald Trump amb el seu atac frontal als drets humans i la nostàlgia de l’imperi, però no és el tema.

Donar una ullada a la situació que ens envolta només tenia un propòsit: recordar que allò que ens passa no es pot analitzar només en clau espanyola. Les amenaces que pateix la nostra democràcia formen part d’una deriva més global. Amb un tret comú: els nois encara mostren més inclinació a creure que amb una dictadura viurien millor. La valoració positiva que tenen de Franco arriba al 26,8% mentre que la de les noies no passa del 26%.

Estem doncs davant d’una relativització o disposició al blanqueig dels passats feixistes, per part dels joves, que té una dimensió global i una de pròpia. La de caràcter més general te que veure amb la inseguretat social i l’angoixa generacional en la que viuen les noves generacions. És la que explica que avui, a Alemanya ser nazi ja no faci vergonya com passava fa 30 anys. No hi entrarem, perquè no és objecte d’aquest article. Ens centrarem més en la dimensió pròpia d’aquesta deriva, relacionada amb la guerra i amb el franquisme o, millor dit, en com l’hem interioritzat i com  l’hem explicat.

La banalització del franquisme

Amb un observació prèvia: les enquestes proven que el problema no el tenim només amb els joves. De fet, la valoració positiva del franquisme és més alta en els dos extrems de la piràmide: entre els joves de menys de 25 anys, com hem dit (20%) y entre els majors de 65 anys (35%). D’una banda, desconeixement del passat, de l’altre nostàlgia d’uns temps durant els quals la vida era dura (molt més que no pas ara) però l’esperança de que el futur fos millor era molt més alta.  He abordat aquesta qüestió des d’un punt de vista literari a la meva darrera novel·la, ‘La casa de les tres xemeneies’, ambientada a principis dels anys seixanta, a Barcelona.

El país acabava de sortir de dues dècades de privacions extremes, i començava tot allò que el règim franquista va conceptualitzar com el ‘desarrollo’. Un dels personatges, una dona de procedència andalusa que, en la novel·la, viu a les barraques de Can Valero, de Montjuic, li diu al protagonista, un noi jove nascut a l’exili: nosaltres aquí hem sigut feliços. Sabem que era una felicitat relativa, però el que alimenta la memòria son les percepcions, més que no pas els fets. L’index de banalització del franquisme només baixa entre les franges intermèdies de població, aquelles que van créixer duran els últims anys de la dictadura quan Franco havia esdevingut una aberració històrica. La percepció positiva que en tenen aquestes generacions és menor que la dels extrems: 18-24 anys (20 %), 25-34 anys (16 %), 35-44 anys (18,5 %) y 45-54 anys (20,6 %).

Si ens centrem en els joves, potser, poden trobar algunes explicacions al que pensen del franquisme, més enllà del malestar que pateixen com a generació. La seva percepció positiva de Franco no te a veure, òbviament, amb la nostàlgia dels més grans. Ens hem de preguntar si els hem explicat bé el que va ser el règim, a l’escola i a través del discurs públic. Aquí és on, potser, poden trobar coses que no s’han fet prou be i que encara estem a temps de corregir. Jo mateix m’he trobat en la necessitat d’explicar el règim de Franco a joves quan he anat a alguna escola per comentar alguna de les meves novel·les ambientades en els anys de la guerra i l’exili.

Què podem fer?

L’experiència ha estat  reveladora d’allò que diuen les enquestes i m’ha suggerit alguna idea que voldria compartir. M’he trobat en un mur d’escepticisme i incomprensió si els he explicat el franquisme de manera, diguem-ne tradicional: l’aixecament, la guerra, la repressió, l’exili, l’antifranquisme polític. No pretenc dir que no s’hagi de fer. Però reduir la historia del franquisme a la lluita política entre els demòcrates i el regim no és suficient. Pot ser fins i tot perjudicial per a joves que han viscut sempre en democràcia i que la veuen com un fet, més que no pas un valor (o que, fins i tot, en tenen una concepció més aviat crítica). Un d’ells em va dir: d’una banda hi havia els republicans, de l’altre els franquistes. Al mig hi havia la gran majoria de la gent que no estava amb ningú i que es va apuntar al cavall guanyador. És una concepció que no es pot rebatre només amb xifres de morts, empresonats, afusellats o exiliats. Només es pot respondre parlant-los de Franco i del règim des de la seva perspectiva. La dels joves.

Amb això, vull dir que narrar les barbaritats repressives del franquisme és necessari però no suficient. Per suposat, els hem de seguir mencionant la Model, el Camp de la Bota, les víctimes que encara estan enterrades a les fosses, el patiment dels exiliats, la lluita antifranquista, o la repressió sobre la cultura i la llengua, però hem d’aconseguir explicar-los més i millor com el franquisme va afectar als joves com ells (i de com una regressió democràtica els tornaria a  afectar a ells). Hem de deixar clar que el conflicte entre democràcia i dictadura no es només polític. (com es presenta a la majoria de llibres d’història escolars). No es veritat que al mig hi hagués el poble, com deia el meu interlocutor, mentre tot era una batalla política entre ‘els uns i els altres’.  El poble (i els joves) van ser els qui més van patir el franquisme. No el van patir només els qui van anar a para a presons o camps de concentració.

El primer que li vaig dir al noi aquell, era que sota el franquisme, aquell debat sobre la historia no el podríem tenir, que en aquella aula només hi hauria nois o noies, i que quan sortís de l’escola no podria agafar de la mà de la seva amigueta. Com que amb això va riure, vaig afegir que si un falangista o la Guardia Civil els enxampava fent-se un petó, l’amigueta podia anar a parar uns mesos en un convent del sinistre Patronato de Protección de la Mujer. En definitiva, vaig intentar parlar de com la dictadura franquista no era només un règim polític ‘diferent de la democràcia’.

Era un sistema de control de tota la societat, i particularment, dels joves. Un sistema de repressió que els afectaria a ells i a elles, i no només a detinguts i torturats antifranquistes.

Al joves, hem de parlar-los més del franquisme quotidià. Aquell que va afectar la vida de milions de persones. No parlar només del franquisme com un sistema polític, i de l’antifranquisme que era important però minoritari. En una guerra o en una dictadura, la gent no es divideix entre els qui agafen el fusell i s’apunten a un dels dos bàndols. Aquests sempre son una minoria. La manca de llibertat no és només una barbaritat perquè prohibeix partits i sindicats. Ho és perquè condiciona la vida de qualsevol ciutadà, i potser encara més dels joves que ens son els principals usuaris. El que els hem d’explicar, més i millor, és que aquesta no es una historia de bons i dolents (que també ho és).

Hem de reivindicar la dimensió quotidiana de la llibertat, si volem que la valorin. No els hem d’explicar només que sense llibertat no podrien votar, perquè potser son dels qui no voten. Els hem de fer veure que sense llibertat, no podran fer res del que fan, ni podran ser res del que volen ser. Potser així en entendran millor.