Cas Pujol: judici a una època de Catalunya

Jordi Pujol és el primer a saber que, en el judici que avui (24 de novembre del 2025) comença a l’Audiència Nacional, està en joc l’última oportunitat per salvar el seu lloc en la història: el seu llegat. La seva confessió (25 de juliol de 2014) va generar un profund sentiment d’estafa moral i intel·lectual entre centenars de milers de catalans. Mentre escrivia el principal relat polític de la Catalunya contemporània, Jordi Pujol i la seva família mantenien importants fons en paradisos fiscals. Durant més de trenta anys, va tenir fons ocults i de procedència il·lícita, tot i basar el seu lideratge en un discurs de principis i valors.

Jordi Pujol es va dirigir aleshores “als que s’han sentit defraudats en la seva confiança” i va parlar de “dolor” mentre demanava perdó. Però aquell dia es va trencar un dels grans miralls en què una part de Catalunya s’havia reflectit durant dècades. I el mirall encara és trencat. En el fons, el que està en joc en el judici és si hi ha veritat o mentida en aquella versió exculpatòria que va abraçar el pujolisme: la dels fills díscols d’un pare entregat al país, a la pàtria. Un líder que confessava, per defensar la família, ser l’únic responsable de la fortuna amagada a l’estranger. Però, en fer-ho, provocava una immensa crisi entre centenars de milers de catalans de diverses generacions que havien atorgat a Jordi Pujol un lideratge moral. Primer va ser un sentiment de buit i desconcert. Molts van intentar superar aquella orfandat amb la utopia de la independència.

L’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, es va afanyar a dir que era un tema familiar que res tenia a veure amb Convergència Democràtica de Catalunya, el partit-moviment creat per Jordi Pujol el 1978. Però Mas sabia perfectament que no era així. Pujol era el gran referent del partit i, especialment, de la seva base social. La confessió va ser un cop letal per Convergència, que es va veure obligada a canviar de nom en dues ocasions: del PDECat a Junts.

El primer ‘judici polític’

Hi ha un segon moment clau: la compareixença de Jordi Pujol al Parlament el febrer de 2015, en la comissió d’investigació creada sobre el cas que portava el seu nom. Va ser una nova escenificació de l’enfonsament de l’era en què l’expresident de la Generalitat i el seu partit van mantenir l’hegemonia política a Catalunya. Jordi Pujol va menystenir el Parlament i el país que tant havia utilitzat com a bandera, amb els seus silencis i amb expressions com “Diuen, diuen, diuen…”. Però la successió de preguntes i la manca de respostes van resultar demolidores. Van configurar un retrat del pujolisme com un règim clientelar entorn del clan familiar que porta el seu nom.

L’estratègia de la família en aquell moment era remetre’s als tribunals, però el que es dirimia en aquella comissió d’investigació sobre el frau fiscal —la Comissió Pujol— era la responsabilitat política. Al Parlament es va celebrar un judici a una època, un judici polític. No jurídic, i per això no estava pendent de sentències ni de recursos. Ara, deu anys després, arriba a l’Audiència Nacional.

Les intervencions en la comissió d’investigació estaven marcades pels intents de refundació i d’alliberar el partit del llast del passat. La família Pujol se sentia abandonada. Jordi Pujol ho va verbalitzar: “Suposant que el meu partit m’hagués abandonat, que no li dic ni que sí ni que no (…) no em sento gens abandonat per molta, molta gent”. Marta Ferrusola va anar més lluny, proclamant que “Catalunya no es mereix” una comissió d’investigació com la del Parlament. El seu fill, Jordi Pujol Ferrusola, va mantenir un to desafiador davant els parlamentaris. Tots tres —pare, esposa i fill— van reflectir la Catalunya que el clan Pujol considerava el seu patrimoni. Era la fi d’una època que ara es torna a jutjar, aquesta vegada als tribunals.

Reviure el trauma

Amb el judici a l’Audiència Nacional, la Catalunya que va creure durant tants anys en el lideratge polític i moral de Jordi Pujol reviurà el trauma provocat pel que durant aquests anys s’ha anat coneixent sobre el cas.

“Reverend Mossèn. Sóc la mare superiora de la congregació. Desitjaria que traspassés dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia. Ell ja li dirà on s’han de col·locar. Molt agraïda.”

— Nota manuscrita de Marta Ferrusola, 14 de desembre de 1995.

Aquestes paraules van contribuir al sentiment de tristesa dels milions de catalans que durant vint-i-tres anys van donar el poder al seu marit, Jordi Pujol.

Jordi Pujol va construir un relat basat en valors i principis compartits per una àmplia majoria social a Catalunya. La decepció dels seus votants és infinita. Els que van creure en Pujol van descobrir el cinisme de l’aparença: una moral que s’aplica als altres, però no a un mateix; un instrument de control social. El clan per sobre de tot, el sentit patrimonial de la política i del país. I no és només una qüestió personal o familiar. El pujolisme va ser un règim construït sobre múltiples complicitats i silencis: de polítics, d’empresaris que pagaven i de la premsa que callava.

Complicitats i silencis que només s’explicaven en un país encara submergit en els vells hàbits del franquisme, en una Catalunya i Espanya on perduraven (i perduren?) els cacics. La fortuna descoberta als Pujol en paradisos fiscals no revela només un frau fiscal, sinó també el saqueig de diners públics a través del pagament de comissions per part dels contractistes de l’Administració. Diner per als partits i per al clan. Corrupció sistèmica.

El “factor humà”

Per entendre el «factor humà» que explica per què tants catalans van donar confiança i admiració a Jordi Pujol durant tant de temps, és recomanable recuperar Això és una dona! Retrat no autoritzat de Marta Ferrusola. El llibre explica com el clan Pujol-Ferrusola va aconseguir teixir un veritable règim polític que va mantenir l’hegemonia política a Catalunya. Publicat per Cristina Palomar el 2014, va ser pràcticament silenciat per la premsa, demostrant el poder que encara conservava la vella Convergència.

El llibre reflecteix una Catalunya que, després de la postguerra i del franquisme, va abraçar el catalanisme i la democràcia de la mà del moviment polític i social liderat per Jordi Pujol. Aquesta Catalunya va patir un cop emocional demolidor el dia de la confessió de l’expresident, seguit d’una sensació de dol col·lectiu.

Els que havien convertit Pujol en el pare de la pàtria necessitaven trobar un “per què”. Sense explicació, el fracàs de Pujol era també el fracàs vital dels que l’havien votat i admirat durant tota la vida. Van dirigir la mirada cap a Marta Ferrusola (1935-2024), el “factor humà” que podria explicar el desastre. Però no estàvem davant d’un error humà, sinó d’un cas sistèmic: un règim de clientelisme que va utilitzar Catalunya com a patrimoni per enriquir-se i acumular poder, fins i tot fent servir com a ‘tapadora’ el Palau de la Música. La Catalunya que va creure en Jordi Pujol i CDC va necessitar primer fer una catarsi, que explica en part el Procés, i encara té pendent refer el mirall trencat per evitar que aquell llegat derive cap a plantejaments d’extrema dreta —en els quals, cal insistir-hi, Jordi Pujol mai va participar.

Els càrrecs que es jutgen

El jutge instructor del cas, José de la Mata, va concloure que Jordi Pujol i la seva família van aprofitar-se del seu poder per “acumular un patrimoni desmesurat”, relacionant aquests diners amb “percepcions econòmiques derivades d’activitats corruptes”. La Fiscalia Anticorrupció situa la família al centre d’una “xarxa de clientelisme” en què els Pujol i “empresaris afins” a Convergència “es repartien” els “excel·lents beneficis” de concursos públics de l’Administració catalana. Del 2008 al 2012, els comptes familiars van passar de 106.796 euros a 12,2 milions.

El jutge considera que la família va dissenyar un “pla preconcebut” per ocultar grans sumes de diners d’origen desconegut mitjançant el blanqueig de capitals (societats mercantils instrumentals, testaferros i grans quantitats en efectiu). Jordi Pujol liderava “l’organització criminal”. El que s’enfronta a la pena més alta és Jordi Pujol Ferrusola, que seguia les “instruccions” del pare i “dirigia” tota l’estratègia.

També s’asseuran al banc dels acusats els altres sis germans, que “seguien les instruccions” i es van beneficiar dels diners “directament i conscientment”, així com Mercè Gironès (exdona de Jordi Pujol Ferrusola) i deu empresaris, acusats de cooperació necessària en el blanqueig de capitals. En total hi ha dinou acusats. La Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat demanen les següents penes principals: Jordi Pujol Ferrusola, 29 anys; Mercè Gironès, 17 anys; Josep Pujol Ferrusola, 14 anys; i Jordi Pujol, 9 anys, a més de multes que sumen cinquanta milions d’euros.

Més enllà dels 19 acusats, al banc dels acusats seure una època. Jordi Pujol va significar la resistència de certa petita burgesia catalana al franquisme; va ser peça clau en la construcció de l’ideari catalanista i va crear el moviment nacionalista que, amb la seva hegemonia, el va mantenir vint-i-tres anys a la presidència de la Generalitat. Va ser, en definitiva, un líder polític i ideològic decisiu en la configuració de la Catalunya contemporània. Sense el seu trànsit intel·lectual de l’autonomisme a l’independentisme no s’entén tota la dimensió del procés que va viure Catalunya, amb el seu zenit l’any 2017.