Garantir els drets sexuals i reproductius també és lluitar contra la violència masclista

En dies com aquest, acostumem a parlar, amb raó, de feminicidis, d’agressions sexuals, de violència psicològica o econòmica. Però n’hi ha una altra que sovint passa desapercebuda i que, tanmateix, travessa consultes, passadissos d’hospital i serveis de salut sexual i reproductiva. Es tracta de la vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones.

A Catalunya tenim un marc legal que no deixa gaire marge per a l’ambigüitat. La Llei 5/2008, modificada posteriorment per la Llei 17/2020, diu explícitament que impedir o dificultar l’accés de les dones a una informació veraç i necessària per prendre decisions autònomes sobre la seva salut sexual i reproductiva és violència masclista.

Quan una dona surt d’una consulta amb informació parcial sobre anticoncepció, quan ha d’esperar mesos per accedir al mètode escollit o quan la decisió final recau més en la mirada del professional que en el projecte vital de la persona atesa, el que falla és el reconeixement que aquests drets són, també, drets humans.

L’Organització Mundial de la Salut i Nacions Unides fa dècades que ens ho recorden. I es que els drets sexuals i reproductius formen part del dret a la salut, a la integritat física, a la no discriminació i a decidir lliurement sobre el propi cos. Negar o dificultar l’accés a serveis de salut reproductiva, inclosa la contracepció, pot constituir una forma de violència de gènere.

En la pràctica, però, l’accés a la contracepció segura i gratuïta continua sent desigual. El model Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) és un referent. Parlem d’equips interdisciplinaris, de lideratge de llevadores i d’atenció al llarg del cicle vital. Però la realitat als centres ensenya una altra cara. Ensenya agendes que no donen per a un consell contraceptiu serè, territoris amb tantes barreres per accedir als mètodes de llarga durada que moltes dones no els poden utilitzar.

Quan una dona ha de triar mètode en pocs minuts, quan la seva opció topa amb recels professionals o amb llistes d’espera inacceptables, el missatge que rep és que el seu dret a decidir és relatiu.

No obstant, sabem que això no afecta tothom per igual. Els embarassos no planificats i les interrupcions voluntàries de l’embaràs es concentren en els contextos de més vulnerabilitat social. No és que aquestes dones “prenguin pitjors decisions”, és que disposen de menys recursos i eines personals, i les barreres d’accés les afecten amb més intensitat, vulnerant els seus drets. Quan la llibertat reproductiva depèn del codi postal o de la realitat social i econòmica de la persona, ja no parlem de decisions individuals, parlem de desigualtats estructurals.

En aquest escenari, el paper de les llevadores és cabdal. Som professionals de proximitat, que acompanyem les dones al llarg de tot el cicle vital: des de l’adolescència fins al climateri, en tota la vida sexual, en el consell contraceptiu, en l’embaràs, el part i el postpart, en les pèrdues gestacionals, en els problemes reproductius i també quan decideixen no maternar. Les llevadores tenim competències molt amplies i, en canvi, la nostra autonomia professional no sempre es desplega fins on permeten la normativa i l’evidència.

Encara avui, procediments com la inserció de DIU o altres mètodes de llarga durada depenen en excés de la disponibilitat d’un professional concret. Això genera llargues llistes d’espera, desigualtats territorials i una sensació molt coneguda per moltes dones: “segons el centre que et toqui, tindràs menys o més drets”.

Diverses organitzacions científiques i organismes internacionals evidencien que l’ampliació del rol de les llevadores en la provisió de contracepció intrauterina és segura, efectiva i millora la cobertura, sempre que hi hagi formació i suport institucional. És una qüestió d’equitat i d’eficiència.

I és que la violència obstètrica ha posat sobre la taula experiències que moltes dones arrossegaven en silenci, parts hiperintervinguts, tractes paternalistes i consentiments informats més formals que reals. Però limitar-nos a l’embaràs i el part seria un error.

La violència també pot adoptar formes menys visibles. Per exemple, quan una adolescent no troba espais segurs per parlar de sexualitat i plaer sense sentir-se jutjada, quan una dona migrada no se sent respectada en les seves creences i valors, o quan determinades situacions relacionades amb la violència masclista queden diluïdes sota diagnòstics neutres que n’amaguen la complexitat.

Com a llevadores, som testimonis d’aquestes escenes. Però no n’hi ha prou amb ser testimonis. Tenim un marge d’acció que va molt més enllà. Podem revisar com fem les preguntes, com documentem la violència, com derivem, com insistim perquè els circuits funcionin, com fem incidència perquè els temps de consulta i els recursos siguin dignes. I, sobretot, podem fer una cosa que cap protocol substitueix, creure les dones i posar-les al centre de la decisió.

El 25 de novembre no ha de quedar-se en un llaç lila i una piulada institucional. És una bona data per preguntar-nos com a professionals, quantes dones surten de la consulta amb més eines per decidir sobre el seu cos? Quantes han rebut informació sobre tots els mètodes disponibles, no només sobre els que el sistema troba més còmodes de gestionar? Quantes han estat escoltades quan han explicat una situació de violència?

Garantir els drets sexuals i reproductius forma part del nucli de la nostra feina. És prevenció, és salut pública i és feminisme aplicat. És un criteri per mesurar si el sistema de salut està a l’alçada del seu compromís amb l’eliminació de la violència envers les dones.

La bona notícia és que sabem per on començar. I és enfortint els ASSIR com espais de referència, consolidant l’autonomia de les llevadores en consonància amb la normativa,  garantint la disponibilitat de tots els mètodes, formant equips en drets humans i perspectiva de gènere i escoltant les dones, de veritat, més enllà dels formularis.

Les reivindicacions del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones no poden quedar-se només a l’esfera pública o institucional, han de traslladar-se també dins de les consultes. En aquest terreny, tenim alhora una responsabilitat i una oportunitat: fer que cada trobada esdevingui un espai on els drets sexuals i reproductius no només s’enuncien, sinó que es garanteixen.