“Vivim en una època força estranya. Comprovem amb sorpresa que el progrés ha segellat un pacte amb la barbàrie.”
— Sigmund Freud
Les actituds davant el canvi climàtic plantegen nombrosos interrogants als quals diversos autors han intentat respondre: per què som tan incapaços de reaccionar —individual i col·lectivament— davant una amenaça tan certa i de conseqüències tan devastadores? Fins fa poc, el canvi climàtic era un problema del qual tothom tenia cert coneixement —els mitjans en parlaven de tant en tant— però del qual no se n’era conscient del seu veritable abast. Més enllà del reduït cercle d’experts, activistes i alguns polítics realment preocupats pel tema, la humanitat ha viscut d’esquena a una amenaça reiteradament anunciada, de gravetat indiscutible, de caràcter sistèmic —afectarà fins a l’últim racó de la biosfera— i amb una immensa capacitat per alterar les condicions de vida de la nostra espècie.
En els últims anys, l’acumulació de fenòmens meteorològics extrems —inundacions (Pakistan, Bèlgica, Alemanya, Espanya), incendis (Canadà, Grècia), sequeres i onades de calor (Àfrica oriental, Índia, Xina), huracans (Acapulco, Florida)— ha augmentat la percepció del canvi climàtic com una realitat a la qual, en el context d’una crisi ecològica molt més àmplia, el món hauria d’enfrontar-se com més aviat millor.
Paradoxalment, això passa en un període en què nombrosos governs —amb el dels EUA al capdavant, però secundats pel Regne Unit i fins i tot per la Unió Europea— abandonen bona part de les iniciatives en curs per frenar l’escalfament global i augmenten la producció de combustibles fòssils, rellançant una indústria a la qual, per altra banda, mai no havien deixat de finançar.
Sorprèn constatar fins a quin punt les decisions de molts governs van en direcció contrària al que prescriuen els informes, com els de l’Organització Meteorològica Mundial, que alerten de l’avenç imparable del canvi climàtic i els seus efectes.
No volem saber
Com entendre aquesta paradoxa? Com explicar-nos que, entre les accions dels governs i les institucions i les alertes llançades pels experts, l’opinió pública sembli cada cop més adormida?
Ningú no esperava ja res de la COP30, que ha tingut lloc recentment al Brasil, però al marge d’acords sectorials de difícil compliment i encara més difícil avaluació, el seu absolut fracàs ve donat per un veto. Els grans productors de petroli, carbó i gas —tant estats com grans corporacions presents en els debats i deliberacions— han imposat els seus límits: prohibit formular com a objectiu immediat la reducció de l’extracció i crema de combustibles fòssils. I així ha estat. Tal com ja denuncià Al Gore el 2023, són els petroestats i les grans corporacions els qui decideixen de què es pot i de què no es pot parlar en les cimeres del clima.
Com si es tractés d’una ocurrència de Groucho Marx, alguns han afirmat que, en lloc de reduir els combustibles fòssils, cal avançar en la reducció de les emissions…
No volem saber perquè, pel sembla, els éssers humans tendim a voler dormir, a passar la vida bressolats pel quotidià, per ficcions còmodes i properes, i ens costa despertar. Sobretot quan aquestes somiacions ens protegeixen d’una realitat angoixant que ens obligaria a renunciar a la inèrcia del nostre major o menor confort, a les satisfaccions en què es sosté el nostre dia a dia.
Jacques Lacan va elevar la ignorància al rang d’una de les passions fonamentals que habiten en l’ésser humà, en tant que no es limita a una actitud d’indiferència davant veritats incòmodes, a un simple mirar cap a una altra banda per no veure. La ignorància rebutja activament, feroçment, tant aquella part de la nostra vida psíquica que roman inconscient, com tot allò que ens confronta amb els límits que aguaiten en els confins de la nostra existència. Límits que apareixen a cada pas, quan alguna cosa a la vida frustra les nostres expectatives —obligant-nos a acceptar que no tot és possible— i que troben la seva màxima expressió en el dolor —físic i psíquic— i en la certesa de la mort.
I, acceptem-ho, el futur que veiem cada cop més configurat pels efectes del canvi climàtic ens engoixa, com ens angoixem altres fronts en què avança la crisi ecològica global i davant els quals, majoritàriament, optem per mirar cap a una altra banda. L’angoixa és, en conseqüència, un factor polític a tenir en compte, en la mesura que limita i condiciona la resposta social a les tropelies que cometen governs i grans corporacions.
La crítica al capitalisme
A l’hora d’identificar les causes d’aquesta crisi global, un ampli consens d’experts assenyala el sistema capitalista sorgit de la revolució industrial, “perfeccionat” des de llavors per successius avenços tecnològics i afavorit per polítiques que han impulsat el seu domini i expansió global.
Com no estar d’acord amb moltes de les afirmacions d’autors com Jason Hickel, en Menos es más (Capitán Swing, 2023), Thomas Piketty, en Hacia un socialismo ecológico (Deusto, 2025), Kohei Saito, en El capital en la era del Antropoceno (Penguin, 2022), o Slavoj Žižek, en Contra el progreso (Paidós, 2025)? Tots assenyalen el capitalisme actual com una màquina que, fora de control, devasta la natura amb un extractivisme ferotge, i posa l’economia al servei de les elits financeres, generant desigualtat, fractura social i qüestionament de les institucions.
Els quatre coincideixen, a més, en una lectura marxista de l’articulació entre el capitalisme i la crisi ecològica —que comparteixo plenament— i també, en la confiança que un nou ordre social, sorgit d’un procés revolucionari o d’una conquesta democràtica del poder, permetria establir una relació harmònica i respectuosa amb la natura, aspecte amb el qual no puc sinó discrepar.
El capitalisme, els seus gestors i els polítics que donen coartada ideològica al seu funcionament són, per descomptat, responsables del mal que aquesta maquinària sense control genera a escala planetària, però com no quedar-se, sense desmentir-lo, en aquest nivell d’anàlisi? Com aportar una perspectiva que interrogi la complexitat del que està en joc i ens orienti sobre els límits d’una lectura només ideològica?
Tots addictes
El capitalisme actual no es limita a un model de producció i de treball, sinó que ha instituit un tipus de societat que impulsa al consum, a la renovació constant dels desitjos, a la recerca d’una satisfacció basada en objectes i experiències sempre noves. Així, promou el sense límit, empeny cap al “sempre més”, al “tot és possible”, produint un tipus de subjecte que no pot renunciar a res, però que, precisament per això, viu en permanent insatisfacció.
Però el capitalisme i la crisi ecològica no són un enemic exterior al qual, si sabéssim com i amb un projecte adequat portat a terme per les persones adequades, podríem vèncer. El capitalisme i la crisi ecològica són també la cde quelcom que en la subjectivitat tendeix també al sempre més: una exigència interna i inesgotable de satisfacció que des de
Freud anomenem “pulsió” i que, lliurada a la seva pròpia dinàmica, tendeix al sense límit de lo addictiu”
Les societats del primer món funcionen en gran mesura segons aquest model: el treball, les compres, el sexe, internet, l’esport… Tot pot convertir-se en un bucle en què el subjecte, “enganxat”, no pot no seguir, no pot no voler més, encara que amb això no obtingui ja ni plaer ni benestar.
Marta Peirano, experta en la relació entre tecnologia i poder, ho aborda en un llibre imprescindible El enemigo conoce el sistema (Penguin, 2019), explicant com les xarxes socials de major èxit estan construïdes per potenciar l’efecte addictiu: pantalles petites que aïllen de l’entorn, un scroll que imita el funcionament de les màquines escurabutxaques i una successió ràpida de recompenses, petites dosis del que l’algoritme detecta que més agrada a cadascú.
La psicoanàlisi qüestiona els plantejaments que es basen en una versió idealitzant de la condició humana, tant com aquells que s’enuncien des de bones intencions o que promouen com a possible un futur que res en la història permet preveure. No es tracta, per tant, de canviar l’ésser humà, de somiar amb una societat sense egoismes, ni d’instaurar una harmonia impossible entre civilització i natura.
Cal lluitar contra el capitalisme extractiu i depredador, per descomptat, i limitar el poder de les grans corporacions, reforçar el control democràtic i exigir un sistema més respectuós amb la natura. Però cal fer-ho sabient que el capitalisme també és la encarnació d’un funcionament que ens habita a tots, el discurs que ha sabut activar les palanques que mouen el nostre desig, capturant-lo en el gaudi banal o mórbid de la pulsió: l’amo capitalista sempre troba un còmplice en allò que en cadascun de nosaltres ens pot fer esclaus de nosaltres mateixos. Convé no oblidar-ho i saber que aquesta connexió, sòlidament forjada, constitueix una condició i potser un límit per a tota acció política contra el canvi climàtic.
Acció política i moviments socials
Acció política que, per altra banda, està creixent, si no en intensitat, sí en diversitat de fronts: col·lectius de joves, científics, professionals de la salut, economistes, comunitats rurals i indígenes, moviments alternatius, partidaris del decreixement… Es tracta d’un moviment molt heterogeni, divers, sense un projecte global ni un ideal compartit, però que conflueix en la necessitat de frenar l’insostenible d’un desenvolupament que ha perdut l’arrelament en la realitat dels límits: els del planeta i els del benestar humà. Hi ha molts i diversos fronts en què qui vulgui o senti el deure ètic de fer-ho, pot trobar la manera de participar.
