Malgrat les dades del que s’han dit que es faria, però agafant solament el que realment s’està fent, els objectius de 1,5ºC i 2,0ºC queden ja superats de molt i la realitat es la que es:
1.-Cal mirar el mercats de futurs a on la realitat confirma que el consum de fòssils continuarà augmentant en les properes dècades, amb una tendència més moderada però creixent.
2.-Cal parar atenció a les elevadíssimes inversions en plantes de liqüefacció fetes arreu a on hi ha producció de metà i que es preveu s’amortitzin mercè a la demanda internacional creixent durant les properes dècades
3.- Els balanços anuals d’energia total consumida continuen indicant que més del 70% de la cistella energètica és d’origen fòssil. Solament està augmentant, amb gran esforç, el percentatge de producció d’electricitat verda dins de les fonts d’electricitat dominada a casa nostra per la d’origen nuclear. Aquest increment queda diluït dins del consum global d’energia que continua dominada pels combustibles d’origen fòssil.
4.-S’han incrementat els estudis, els plans, normatives i declaracions polítiques negacionistes del canvi climàtic defensors d’una economia i societat basada en les energies fòssils.
5.- Creix l’impacte produït per la declaració de l’empremta del carboni i l’elaboració de plans per reduir-la que afecta a la gran majoria d’empreses i entitats. A més a més la indústria afectada pel règim de comerç de drets d’emissió ETS (European Union Emissions Trading System) amb valorització sobre 80€ per tona de CO2 ha d’afrontar les noves exigències del regim de comerç d’emissions .
El que revela tot això és que els compromisos climàtics s’han convertit en discursos estratègiques, però costa la seva concreció, sent avui un dels grans dèficits de governança global. Podríem assimilar la inèrcia institucional a això que Smil diu que afecta a la inèrcia dels sistemes energètics.
Actuacions a Catalunya
A Catalunya, en aquest darrers anys, hi ha hagut actuacions per posicionar-se en relació a la reducció de les emissions actuals de gasos d’efecte hivernacle, xifrades sobre 40Milions de tones de CO2 equivalent.
Informes del CADS, estudis sobre les emissions de CO2 del ICAEN, propostes del Parlament i Govern sobre els pressupostos de carboni i actuacions del departament d’empresa i treball amb el departament d’economia preocupats per la indústria intensiva amb emissions difícils d’abatre, essencialment petroquímica i cimenteres, han dut a terme la creació del Centre de Descarbonització de la Indústria Catalana que es focalitza, segons el seu programa de plantes pilots, en el tipus d’empreses a on la captura i usos pot ser una alternativa així com les opcions per desenvolupar un “hub” pel transport del CO2 pel seu segrest geològic
Altres sectors econòmics i industrials entre d’altres transport, serveis, residencial, residus municipals, agraris o forestals,….queden menys coberts i dependent de les pròpies iniciatives privades i/o a l’espera de les infraestructures necessàries malgrat ser els responsables de quasi el 70% de totes les emissions a Catalunya.
Aquest desequilibri no és casual, ja que respon a una combinació de la pressió europea (ETS, taxonomies, CSRD) preocupada per els sectors més “evidents” de les seves emissions, com de la pressió política dels lobbys sectorials, especialment el sector petroquímic a Tarragona, i per la poca “visibilitat” dels altres sectors del 70% de les emissions.
El paper de la Transició Energètica:
S’ha de destacar que les actuacions no comencin amb plantejaments de com afrontar directament l’origen del problema que no és altre de com reemplaçar les fonts energètiques fòssils per fonts renovables per realment descarbonitzar-desfossilitzar l’economia del país.
Cal determinar una planificació que determini el full de ruta a seguir perquè sense fonts renovables disponibles i suficients res es pot canviar. Per capturar i transformar o transportar el CO2 fa falta energia o per electrificar fa falta més energia verda. La cistella energètica total ha de canviar de tenir sobre el 75% d’origen fòssils a un 75% d’origen renovable i no pas quedar-se o conformar-se amb el percentatge de renovables dins del sector elèctric sense esmentar com una progressiva electrificació d’origen verd va envaint i ocupant tot l’espai de la cistella energètica.
Per tant, si es vol afrontar el canvi climàtic reduint les emissions de CO2 cal assegurar el desplegament i la disponibilitat de fonts renovables com eòlica, eòlica marina, fotovoltaica, geotèrmia, hidràulica, bioenergia,…..sobrepassa o s’enfila a tenir una producció per sobre els 150TWh. Actualment s’està parlant solament de poques desenes de TWh de renovables.
Aquí és on Catalunya ha viscut el seu gran bloqueig de governança, discutint parcs eòlics com si fossin decisions estètiques, no estructurals. El país porta 20 anys enrocat en un urbanisme energètic que no és viable. I el cost polític de no decidir ja és superior al cost econòmic de desplegar renovables.
El paper de cost energètic i dels costos econòmics:
És sorprenent que pràcticament siguin nul·les les referències als costos energètics i als costos econòmics quan aquests són aspectes essencials per elaborar un projecte tècnic a partir de qualsevol idea. És preocupant que sigui així a menys que tot el que siguin idees de plans generals però no pas endegar un veritable camí per tenir projectes tècnics amb les seves indicacions i valoritzacions. En aquest context molts son els punts a tenir presents:
*-En el paràgraf anterior ja s’ha comentat la necessitat de disposar de suficients fonts renovables que com a primera estimació, a grosso modo, es pot postular sobre 1M€/MW. S’està molt lluny dels objectius a assolir.
*- Cal disposar, doncs, d’una xarxa elèctrica de transport i distribució amb capacitat per gestionar sobre 3 vegades mes d’energia. S’ha de mencionar com a referència de costos que el PNIEC està preveient 13580M€ per augmentar la potencia de la xarxa 27,6GW. La xarxa elèctrica a Catalunya és clarament insuficient a hores d’ara en que el consum elèctric es sobre el 23% així que per incrementar l’electrificació al 75% del consum total hi ha un enorme salt a fer que, òbviament, supera les previsions d’inversió.
*-Donat la capacitat de generació d’energia de les principals fonts renovables (nombre d’hores actives respecte nombre d’hores anuals) cal disposar de suficient capacitat d’emmagatzematge d’energia, no per fer negoci sinó com a necessitat estructural bàsica per garantir un subministrament d’energia 24h/7dies/365dies és a dir considerades com infraestructures bàsiques. La referència seria 1MWh d’emmagatzematge amb costos sobre 0,1M€/MWh amb gran variació esperada de preus però amb elevades capacitats nominals d’emmagatzematge fins a 100GWh segons planificació i models elèctrics.
*-La captura de CO2 en sistemes de difícil abatiment de les emissions té un cost energètic dependent de la concentració i tipus de la font del CO2 així com de la tecnologia utilitzada pot implicar varius MWh per tona amb els costos d’energia associats (per exemple PPA 60-100€/MWh) així com la reflexió de que sinó hi ha prou fonts renovables disponibles escau evitar que la captura impliqui emissions de CO2 en un altre lloc a on es produeixi l’energia. Per fer captura de CO2 cal començar optimitzant aquest punt encara que el desenvolupament tecnològic indica opcions per reduir els costos energètics en un futur no comercialitzat encara. No obstant, cal afegir costos de purificació, compressió, gestió, emmagatzematge i transport així com costos de injecció i monitorització continua si el CO2 es segrestat geològicament. Aquí cal subratllar que això solament és factible per unitats emissores ubicades en lloc a on sigui factible configurar un “hub” per evacuar el CO2 en canonades. Avui en dia els costos son més que no pas el cost ETS sense considerar els costos d’aquestes canonades. La captura del CO2 de l’ambient (aire o agua del mar) es molt més exigent energèticament i òbviament molt més cara.
*-Els usos dels CO2 implica la seva reducció mitjançant hidrogenació per vies termo o electrocatalítiques. La disponibilitat d’hidrogen verd implica consum d’energia (sobre 50kWh/kgH2) la qual cosa es tradueix en un consum energètic entre 2-6MWh per tona segons producte final a obtenir. Si l’origen del CO2 és de font biogènica el producte obtingut serà verd però no pas si l’origen és fòssil. Aquest punt és crític per disposar de combustibles sostenibles (SAF o MGO o metanol…) pel transport marítim o aeri però implica una alta competitivitat per les fonts biogèniques del carboni donat que no hi ha suficients quantitats per subministrar tota la demanda de combustibles actuals.
*- La electrificació del transport ja sigui amb bateries o amb hidrogen queda totalment condicionada a la capacitat de la xarxa elèctrica actualment saturada i sense una planificació que tingui en compte la necessitat de passar sobre el 30-40% dels fòssils de la cistella energètica utilitzats pel transport per carretera a energia elèctrica. Sense això la des fossilització del transport resta bloquejat. Cal preveure com emigren les actuals 1400 estacions de serveis a les noves estacions “electrolineres” o “hidrogeneres-hidrolineres”.
*- Les noves normatives europeus preveuen el tancament d’abocadors i la transformació de les plantes de valorització energètica de residus. HI ha un augment amb el nombre de tones a processar i escau no emetre CO2. La captura de CO2 consumeix energia i malgrat la producció d’energia en la seva combustió el balanç no compensa però cal afegir la forta necessitat energètica pels usos d’aquest CO2 capturat i que aquestes “noves” necessitats han d’estar dins de la planificació de les capacitats de la xarxa elèctrica. El creixement amb el nombre de tones de residus a tot Catalunya, situant-se sobre 2 Mtones, implica un gran volum de tones de CO2 a capturar i a processar amb un elevada necessitat de potència elèctrica malgrat l’autoproducció energètica durant el procés. La pròpia producció d’hidrogen per la reconversió d’aquestes tones de CO2, encara un 50% d’origen biogènic, també implica disposar d’una potència d’alguns centenars de MW que escau planificar i distribuir entre les plantes de valorització energètica arreu per Catalunya
*- La producció de bioenergia mitjançant digestió anaeròbica aporta tant sols alguns TWh a la cistella energètica però contribueix a solucionar el problema de què fer amb els residus orgànics, purins, fangs de depuradores i algunes restes vegetals. Tenint en compte la manca de suficients carbons verd, qualsevol font de carbons verd es un actiu i per tant la digestió anaeròbica pren valor no únicament per la producció de biogàs o biometà després d’un procés de separació del CO2, upgrading, sinó per fer ús també d’aquest CO2 transformant-lo en biometà mitjançant un procés de metanació que requereix la producció d’hidrogen a partir de disposar d’electricitat verda o capturant-lo per fer-lo servir com a carbons verd per la producció de productes químics de valor afegit o de combustibles com SAF, MGO o metanol. En qualsevol cas, el balanç energètic sostenibles i de costos econòmics marcaran la seva evolució i el camí optimitzat per dur a terme el tractament de residus orgànics.
Conclusions:
Tot això apunta a una idea fonamental: la transició serà cara, molt cara, i serà energèticament intensiva, però encara és més car no fer-la. La política catalana tendeix a evitar parlar de costos reals per por al conflicte. Però l’ambigüitat ja no és una opció responsable.
La des-fossilització cal començar-la pels plantejament de les necessitats definides per la transició energètica en els seus desplegaments d’infraestructures i els seus costos. Sense considerar la situació de les fonts renovables disponibles i de la viabilitat de disposar d’elles qualsevol plantejament no és real. Tampoc és real no posar sobre la taula els costos de les solucions proposades ni fer els plantejaments sobre qui i com s’han de pagar i/o finançar incloent les infraestructures necessàries.
Sense incloure aquests paràmetres en l’equació cal dir que no s’està abordant realment el problema de la descarbonització de la economia de Catalunya. Cal no fer salves en els tractaments de la lluita del canvi climàtic sinó realment cal afrontar el problema amb energia disponibles i les seves fonts sostenibles i els números econòmics de costos per realment ser conscients de la viabilitat i de com s’aplica la planificació del full de ruta que ha d’existir.
La descarbonització no és només un repte tecnològic, ja que és un repte institucional i de cultura política. La Catalunya que vulgui seguir sent industrial haurà d’assumir que la seguretat energètica del segle XXI és verda o no serà. I que el temps de les declaracions ha passat: ara toca governar la complexitat, i ser pràctics i executius en la seva implementació.
