La nit del 25 de desembre, mentre una part del món celebrava Nadal, els Estats Units va llançar una sèrie d’atacs amb míssils Tomahawk contra objectius situats en l’estat de Sokoto, en el nord-oest de Nigèria. L’operació, confirmada per fonts del Pentàgon i del propi govern nigerià, va ser presentada pel president Donald Trump com una ofensiva “ràpida i letal” contra el que va qualificar de “esquadrons terroristes de ISIS”.
Fins al moment, ni Washington ni Abuja han detallat amb precisió quantes persones van morir ni la identitat exacta dels objectius aconseguits, més enllà de la genèrica referència a militants islamistes. Les autoritats de Nigèria han confirmat que els bombardejos es van realitzar amb el seu consentiment i amb intel·ligència facilitada pel seu propi govern, i han deixat clar que no es tracta d’una acció puntual, sinó de l’inici d’una cooperació militar continuada contra diferents grups armats.
Un conflicte complex que no encaixa en el relat religiós
Per a entendre què està ocorrent a Nigèria —i què s’està simplificant interessadament des de Washington— convé fugir de la narrativa binària que planteja Trump. Organitzacions com Amnistia Internacional porten anys documentant que la violència al país és profundament heterogènia i que afecta tant cristians com a musulmans. Boko Haram i la seva escissió, l’Estat Islàmic d’Àfrica Occidental (ISWAP), han atacat durant més d’una dècada a comunitats senceres en el nord-est del país, incloent-hi població musulmana considerada “no prou pura” pels propis gihadistes.
A més, com explica el International Crisi Group, gran part de la violència a Nigèria no respon a una lògica estrictament religiosa, sinó a conflictes per la terra, l’accés a recursos i la feblesa de l’Estat en àmplies zones del país. En el centre del territori, els enfrontaments entre agricultors i pastors —sovint presentats com a xocs confessionals— tenen un fort component climàtic, econòmic i territorial. En el nord-oest, on es van produir els atacs estatunidencs, operen grups armats híbrids, alguns vinculats de manera difusa al gihadisme i altres clarament inserits en economies criminals.
Aquest entramat desapareix gairebé per complet en el discurs de Trump, que insisteix a presentar la intervenció com una resposta moral davant una suposada “matança de cristians”, una formulació que no se sosté empíricament i que ignora deliberadament la complexitat del conflicte.
Recursos estratègics i geopolítica: el que no apareix en el discurs
A aquest context de violència fragmentada se suma un factor que rares vegades apareix en el discurs oficial de la Casa Blanca, però que resulta central per a entendre el renovat interès dels Estats Units per Nigèria: el seu pes estratègic en termes de recursos naturals. Nigèria no sols és el país més poblat d’Àfrica, sinó també un dels principals productors d’hidrocarburs del continent i un territori clau en la carrera global pel control de minerals crítics i terres rares, essencials per a la indústria tecnològica, energètica i militar.
En un moment en què els Estats Units busca reduir la seva dependència de la Xina en el subministrament d’aquests materials —imprescindibles per a bateries, semiconductors, armament avançat i tecnologies “verdes”—, Àfrica torna a ocupar un lloc central en l’agenda geopolítica de Washington. Nigèria, per la seva capacitat extractiva, la seva posició regional i el seu pes demogràfic, es converteix així en una peça especialment cobejada, en un context marcat a més per l’avanç d’actors com Rússia o la Xina a la regió.
Llegida des d’aquesta perspectiva, l’ofensiva militar presentada com una defensa de “valors cristians” adquireix una dimensió addicional: la d’una intervenció que combina retòrica moral, interessos econòmics i reposicionament geoestratègic, seguint una lògica coneguda en la qual les causes nobles serveixen per a legitimar operacions destinades a garantir accés a recursos i estabilitat per a la inversió.
Ideologia, tribunals i distracció: una doble funció
Aquest rerefons material no invalida la dimensió ideològica del discurs de Trump, sinó que la completa. La intervenció a Nigèria encaixa amb una cosmovisió reaccionària, jeràrquica i profundament neocolonial que se sosté en una idea central: la ficció que les elits blanques, cristianes i ultrarricas estan sent desplaçades i amenaçades, i que necessiten defensar-se mitjançant la força, la tecnologia i la militarització de l’ordre global. No és casual que figures com Peter Thiel o Elon Musk comparteixin amb Trump aquesta visió del món, on la democràcia apareix com un obstacle i la desigualtat com una conseqüència natural del talent i la “excel·lència”.
Però reduir els atacs a Nigèria únicament a una expressió ideològica seria quedar-se curt. L’altra dimensió, inseparable de l’anterior, és la política interna estatunidenca. Trump travessa un moment especialment delicat en els tribunals. En les últimes setmanes, diversos jutges federals han bloquejat els seus intents de retirar autoritzacions de seguretat a advocats i despatxos vinculats a recerques incòmodes per al seu entorn, subratllant el caràcter punitiu i políticament motivat d’aquestes decisions.
A això se suma el retorn persistent del cas Epstein, amb noves pressions sobre el Departament de Justícia perquè publiqui documentació completa sobre les xarxes de poder i complicitats que van envoltar al magnat. Un procés que continua generant tensions polítiques i mediàtiques i que amenaça amb erosionar encara més la narrativa de control i autoritat que Trump intenta projectar.
En aquest context, l’ofensiva a Nigèria funciona també com una clàssica operació de desplaçament del focus: un cop d’efecte internacional que permet a Trump presentar-se com a líder fort, protector de valors “occidentals” i garant de l’ordre enfront del caos, mentre esquiva —almenys temporalment— el desgast judicial i polític intern. Per tot això, els míssils sobre Nigèria no són només una cortina de fum ni un episodi aïllat de política exterior. Són, al mateix temps, una maniobra de distracció i una peça coherent d’un projecte ideològic més ampli: una croada neocolonial 2.0 que combina capitalisme extrem, conservadorisme cristià i autoritarisme polític.
