Aquest és un article original de Pedro J. Fernández publicat a l’independent de Badalona.
Badalona sempre ha estat una ciutat d’arribades. Durant la segona meitat del segle passat, milers de persones van venir fugint de la fam, la misèria i la manca d’oportunitats als seus territoris d’origen. Van arribar buscant feina, estabilitat i una vida digna. I la ciutat, amb totes les seves dificultats, els va obrir les portes. Aquella Badalona popular, treballadora i solidària va créixer gràcies a l’esforç col·lectiu i a la voluntat de conviure.
Avui, els nouvinguts no arriben d’altres territoris de l’Estat espanyol, però les raons que els empenyen a marxar continuen sent les mateixes: guerres, persecucions, pobresa extrema, inestabilitat política o manca d’oportunitats. Fugir per sobreviure no és un delicte; és un acte de desesperació i d’esperança alhora. I una ciutat que un dia va ser refugi no es pot permetre convertir-se en un espai d’hostilitat i rebuig.
Un bon amic que va assistir a la concentració del 22 de desembre davant de Can Bofí Vell —convocada en solidaritat amb les persones desnonades de l’institut B9 que havien ocupat aquell espai— em va explicar un episodi que el va commoure profundament. Va escoltar un petit grup d’adolescents, fills o nets d’aquells que havien arribat al barri de Sant Crist fa dècades, cridant amb una agressivitat i una desimboltura irracionals que no volien “aquesta gent” al seu barri. Els titllaven de delinqüents i assassins, repetint consignes que no havien nascut de la seva pròpia experiència, sinó d’un clima social enrarit i alimentat per discursos simplistes i estigmatitzadors d’alguns dirigents de la dreta i l’extrema dreta.
Badalona ha arribat a aquesta situació d’insolidaritat i crispació perquè, d’alguna manera, ha anat oblidant els valors que durant dècades la van definir: la solidaritat, l’acollida i la capacitat de conviure entre persones d’orígens molt diversos. Culpar indiscriminadament tothom de l’abandonament i el desnonament dels ocupants del B9 és d’una irresponsabilitat i d’una gravetat extremes, perquè implica posar tothom al mateix sac i negar la complexitat real del problema. No totes les organitzacions polítiques són iguals, ni totes les situacions són comparables. I, sobretot, no es pot construir un relat basat en la por i la deshumanització.
Els descendents dels que van venir, rebutjant els emigrants d’avui
El més colpidor no era només la duresa de les paraules, sinó la paradoxa que s’hi amagava: els descendents de persones treballadores que un dia van arribar a Badalona buscant un futur millor rebutjant amb violència verbal i una agressivitat irracional els migrants d’avui. Una escena que semblava sorgida d’un mirall trencat de la nostra pròpia història. Com si la memòria col·lectiva s’hagués esvaït de sobte. Com si tot el que havíem après —a base d’esforç, convivència i solidaritat— hagués quedat sepultat sota un discurs de por, simplificació i ressentiment. Una Badalona trencada.
Per això també li va sorprendre —i indignar profundament— que els dirigents que havien convocat la concentració aprofitessin aquell espai de tensió per assenyalar determinats sectors polítics com a responsables de la situació. Una maniobra que, més que aportar llum, buscava desviar l’atenció i capitalitzar el malestar. En fer-ho, oblidaven deliberadament els veritables factors que han conduït a aquest desenllaç tan dolorós: dècades de manca de polítiques públiques d’habitatge, l’absència de plans d’inclusió social sòlids, la desatenció institucional envers els col·lectius més vulnerables i una gestió erràtica que ha anat cronificant la precarietat de moltes persones. Assenyalar un adversari polític pot ser fàcil i rendible a curt termini, però no aporta cap solució real.
Cercar culpables simples pot donar rèdits immediats, però no resol res. Només divideix, enfronta i deshumanitza. Alimenta un relat que posa veïns contra veïns i que converteix el patiment de persones reals en munició política. I Badalona, una ciutat que sempre ha sabut créixer des de la diversitat, que ha estat capaç d’acollir i integrar onades migratòries molt diferents, no es mereix caure en aquest parany. La ciutat que un dia va obrir els braços a milers de famílies no pot permetre’s ara tancar-los per por, desinformació o oportunisme.
Badalona té una història que val la pena recordar, i un futur que només es podrà construir si les persones treballadores recuperem els valors que ens han definit: la solidaritat, la convivència i la capacitat de mirar l’altre com un igual, no com una amenaça.
