Durant dècades, la influència global dels Estats Units es va sustentar en allò que Joseph Nye va anomenar soft power (poder tou): la capacitat d’emmotllar l’ordre internacional a través de l’atracció cultural, la diplomàcia multilateral i la promoció de valors com la democràcia i els drets humans. El segon mandat de Donald Trump representa un canvi radical en la manera de performar el poder que durant dècades va permetre als Estats Units exercir una influència global basada en l’atracció i la cooperació. En adoptar polítiques unilaterals, expansionistes i confrontatives, l’administració Trump ha debilitat les aliances tradicionals i la posició dels Estats Units com a líder moral a l’escena internacional.
Aquesta estratègia no implicava en cap cas l’abandonament del hard power (poder dur), l’ús de la força militar i la coacció econòmica. Els Estats Units no han deixat d’envair països, enderrocar governs d’esquerres i matar civils des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Només per citar alguns exemples, podem recordar la Guerra del Vietnam (1955-1975), la Invasió de Badia de Cochinos (1961), la intervenció militar a la República Dominicana per enderrocar el guanyador de les eleccions Juan Bosch (1963), la Guerra del Yom Kippur (1973), el bombardeig de Líbia el 1986, la guerra del Golf (1990-1991), la Guerra a l’Afganistan (2001-2021), la Guerra de l’Iraq (2003-2011), així com les actuals intervencions a Líbia, Síria o el Iemen. I això només per citar algunes, ja que la llista és molt més llarga.
Però l’estratègia imperialista nord-americana no es basava exclusivament, com diria Mao, en la força de les armes. Des de la creació d’institucions com l’ONU (1945) i l’OTAN (1949), passant per la indústria cinematogràfica de Hollywood i la seva projecció normativa de l’American Dream, Washington exercia un poder tou que era útil, principalment, per modelar la manera com el món els percebia. Els Estats Units no volien ser vistos com a tirans, sinó com el “fanal” que il·luminava el “món lliure”. Avui estem presenciant en directe el final d’aquesta era. La humiliació de Trump a Zelenski al Despatx Oval en va ser un exemple clar.
Els Estats Units sota Trump volen, per descomptat, continuar mantenint la seva hegemonia militar i econòmica. No obstant això, ja no els importa tant ser vistos com un règim tirànic als ulls del món. Aquest gir es fa explícit en els següents punts:
Rebuig al multilateralisme i retirada d’acords internacionals
Una de les primeres accions de Trump després d’assumir de nou la presidència va ser retirar els Estats Units d’acords i organitzacions internacionals clau. Destaquen la sortida de l’Acord de París sobre canvi climàtic i la desvinculació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), decisions que reflecteixen un clar menyspreu pel multilateralisme i la col·laboració global. També s’han donat ordres de no participar en el funcionament de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) fins a nou avís. Aquestes mesures no només aïllen els Estats Units, sinó que també minen la seva credibilitat com a líder en la promoció de solucions conjuntes als desafiaments globals.
Política expansionista i ressorgiment del ‘Destí Manifest’
Durant el seu discurs inaugural, Trump va dir alguna cosa que va passar desapercebuda: la seva voluntat de “manifestar el seu destí” en el món. La Doctrina del Destí Manifest va ser una ideologia expansionista i nacionalista que va sorgir als Estats Units durant el segle XIX, especialment en la dècada de 1840. La seva premissa central era la creença que els nord-americans, com a poble elegit i superior, tenien un dret diví i moral a expandir-se per tot el continent nord-americà, des de l’Atlàntic fins al Pacífic, per difondre els seus valors democràtics, el seu sistema econòmic i la seva cultura. Aquest concepte es va utilitzar per justificar la conquesta de territoris, el desplaçament de pobles indígenes i l’annexió de terres pertanyents a altres nacions. Avui, aquest discurs es fa servir per justificar una política expansionista que abasta des del control del canal de Panamà fins a la colonització de Mart.
Tensions amb aliats i guerres comercials
L’administració Trump ha imposat aranzels a països aliats com el Canadà i Mèxic, justificant-los com a mesures de pressió per renegociar acords comercials. Aquestes accions han generat tensions significatives, debilitant aliances històriques i fomentant la percepció que els Estats Units són un soci poc fiable. L’adopció de polítiques comercials agressives i unilaterals erosiona la cooperació econòmica, fonamental per a l’estabilitat global i la influència nord-americana.
