Per unanimitat, els jutges conclouen que l’Estat espanyol no va vulnerar els seus drets polítics ni la llibertat d’expressió durant el període de presó preventiva, i que les restriccions que van impedir fer campanya, investir-se o exercir la representació parlamentària estaven justificades, eren proporcionades i es fonamentaven en la llei. En altres paraules: Estrasburg no detecta l’arbitrarietat que el relat independentista havia situat al centre del conflicte.
Aquesta resolució no arriba en el buit. Durant els anys posteriors al 2017, una part significativa del sobiranisme va projectar la idea que la justícia espanyola era un edifici corcat —políticament influenciat, jurídicament sospitós— mentre que Europa apareixia com el recer neutral. Era una expectativa intel·lectualment comprensible: l’arquitectura dels drets humans a la UE s’ha construït precisament per corregir excés estatal. Però el dret comparat és menys sentimental del que sembla. I avui, el contrast és evidenciable.
L’independentisme havia dipositat en Estrasburg una esperança: si la justícia espanyola es convertia en un mur, Europa el perforaria. Això no està passant i erosiona un dels pilars del discurs independentista, que afirmaba que existia una diferència essencial i moral entre Madrid i Brussel·les.
Un marc jurídic que no compra simplificacions
Els demandants assenyalaven vulneracions dels articles 5 i 10 del Conveni Europeu (llibertat, expressió) i de l’article 3 del Protocol núm. 1 (participació política). El TEDH, però, recorda que les limitacions de drets polítics poden ser legítimes quan hi ha finalitats d’ordre públic i quan l’Estat justifica la necessitat de les mesures amb criteris de proporcionalitat. Això és important: la sentència no diu que l’Estat espanyol fos exemplar, sinó que no va traspassar els límits que activa la tutela europea.
Aquest matís jurídic és el que sovint s’ha obviat en el debat públic. Les institucions europees no intervenen perquè una decisió sigui discutible —només ho fan quan és incompatible amb l’esquelet essencial de drets.
La resolució no afecta directament l’estatus de Carles Puigdemont i la resta d’exiliats, però n’empitjora el clima. En la lluita internacional, el dret opera per acumulació de casos, no per explosions sobtades. Si el TEDH conclou que no hi va haver vulneració de drets polítics durant la presó preventiva, llavors la hipòtesi d’una persecució política estructural queda més afeblida. I això limita el marge per impugnar ordres europees de detenció, per argumentar denegacions de lliurament o per reforçar la idea que el retorn havia d’estar protegit per un paraigua europeu.
El que ve de Luxemburg
És a Luxemburg —al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE)— on s’està disputant la batalla decisiva: l’abast de l’amnistia, la interpretació de la malversació europea, les immunitats parlamentàries. La vista del juliol va mostrar un escenari delicat: la Comissió Europea va insinuar dubtes sobre determinats supòsits de l’amnistia, sobretot quan impacta en interessos financers de la Unió. El dictat definitiu pot condicionar el retorn de dirigents exiliats i establir jurisprudència sobre límits d’indults col·lectius. Si Luxemburg posa condicions estrictes, la via que alguns donaven per guanyada es convertirà en un laberint.
I, tot i això…
Però que Estrasburg avali actuacions concretes de l’Estat espanyol no anul·la el debat sobre els drets col·lectius. El dret d’autodeterminació —com a principi democràtic per a pobles amb voluntat sostinguda— no s’esborra perquè el TEDH no apreciï vulneració en una mesura processal. Tampoc s’esborra el fet que milers de ciutadans catalans volien, simplement, votar. En aquest terreny, la causa continua exigint una resposta política i no policial. De la mateixa manera, els drets individuals de persones perseguides per canalitzar la voluntat popular mereixen garantia i tractament proporcional. Un moviment democràtic no necessita un relat martirològic per defensar això.
La lliçó, per tant, és menys amarga del que sembla. Europa no és amiga ni enemiga: és una estructura jurídica conservadora amb ressons democràtics. El sobiranisme haurà d’aprendre a operar dins d’aquesta tensió, no contra ella.
