Segons l’AIE (2024), “el 90 % del creixement de la demanda elèctrica mundial fins al 2026 provindrà de fonts eòliques i solars”. Aquesta fita posa a prova la capacitat dels estats per adaptar les seves xarxes i mantenir l’estabilitat del sistema. A Espanya, el 2024 es va assolir un 56 % de generació renovable, amb 7,3 GW addicionals instal·lats —xifra rècord. El PNIEC revisat fixa 62 GW eòlics per al 2030 i incorpora entre 1 i 3 GW d’eòlica marina flotant. Tot i així, les autoritzacions i la planificació de “Red Eléctrica” continuen lentes, mentre l’electrificació exigeix més acceleració. Sense infraestructura adequada no hi haurà transició. I bon exemple és que actualment es perden més de 1.000 GWh anuals per manca de capacitat d’evacuació. Ja s’han anunciat inversions de 13.500 M€ per ampliar la xarxa i garantir la connexió renovable.
Durant una dècada, l’eòlica terrestre va simbolitzar eficiència i maduresa tecnològica, amb costos entre 30 i 60 €/MWh. L’eòlica marina fixa ja se situa en 90 €/MWh, i la flotant —encara inicial— supera els 150 €/MWh, tot esperant reduccions fins als 45 $/MWh el 2030, segons el programa Earth Shot del DOE (EUA). No obstant això, la inflació, l’encariment de l’acer i el coure (+40 % en dos anys), la pressió logística i l’alça dels tipus d’interès han desestabilitzat el model financer. Com recorda Vaclav Smil, “el progrés tècnic no aboleix les lleis ni de la física ni del capital”.
Alemanya i Dinamarca han revisat les subhastes per evitar pràctiques com el negative bidding, mentre que el Regne Unit ha ampliat els contractes a futur a dues dècades. L’aprenentatge és evident ja que encara que captar energia del vent sigui gratuït, portar-la a la xarxa resulta cada vegada més costós.
Catalunya: vent, mar i xarxa
El PIENCAT preveu un augment del 50 % en fonts renovables cap al 2030, però Catalunya encara pateix mancances estructurals: poc espai disponible, oposició local i saturació de xarxes al nord-est. Tot i que el litoral mediterrani —especialment algunes zones— ofereix moltes hores anuals de vent, l’aprofitament és mínim malgrat el seu potencial natural. Ports com Tarragona o Palamós podrien esdevenir centres d’assemblatge i manteniment d’aerogeneradors i plataformes flotants, consolidant pols industrials i reforçant el paper del sistema R+D+I en la cadena de valor de l’eòlica marina.
Malgrat que els POEM estatals han identificat zones adequades, la manca de connexions a la xarxa, inversions portuàries i un marc regulador clar en limita el desenvolupament. Segons estudis de l’IREC i la UPC, una zona eòlica flotant de més de 500 MW pot generar milers de llocs de treball i requerir inversions de diversos milers de milions d’euros. Aquestes xifres podrien millorar si la indústria catalana desplega tota la cadena de valor en energies marines i consolida el seu lideratge tecnològic.
L’ENTSO-E (xarxa europea de transport) calcula que Europa haurà d’invertir més de 400.000 M€ en infraestructures fins al 2050 per integrar la nova generació renovable. Els plans europeus per a l’energia offshore preveuen una xarxa marina interconnectada amb illes energètiques i cables híbrids entre països, però aquesta arquitectura tot just comença a la Península. Espanya, Portugal, Itàlia i França impulsen interconnexions comunes, encara lentes i complexes per les altes inversions i les exigències ambientals. Catalunya, amb una demanda elèctrica anual d’uns 50 TWh, necessita noves línies, reforçar les actuals de 220 i 400 kV i accelerar la instal·lació de bateries estacionàries —avui per sota dels 500 MW operatius— per avançar cap a una electrificació integral de l’economia. Les distribuïdores reclamen incentius per desplegar smart grids i digitalitzar la baixa tensió; sense aquesta capa digital, la gestió flexible del sistema és inviable. El 2024, el preu mitjà de les bateries va caure fins als 115 $/kWh (−20 % en un any) i podria situar-se sota els 90 $/kWh abans del 2027. Els sistemes híbrids BESS (eòlica + bateries) ja són rendibles en zones d’alta intermitència. L’AIE recorda que “la transició no és només generar energia, sinó integrar-la amb xarxes de transport i distribució capaces d’emmagatzemar-la”.
A escala europea, els projectes power-to-X converteixen excedents renovables en combustibles sintètics, amoníac o hidrogen, diversificant la cistella energètica i avançant en la descarbonització. El repte pendent és establir mercats horaris i territorials de flexibilitat, que podrien esdevenir el veritable camp regulador de la pròxima dècada.
Governança i acceptació per un horitzó verd
L’IPCC alerta que “cada any perdut en descarbonització encareix l’objectiu d’1,5 °C i augmenta el cost social del carboni”. Però accelerar no vol dir imposar. L’oposició local, tant a terra com al mar, evidencia mancances en participació i en un repartiment equitatiu dels beneficis. Els projectes que comparteixen rendes amb els municipis o generen activitat local troben menys resistències i més confiança.
La planificació marítima ha d’equilibrar pesca, turisme, biodiversitat, recursos i energia: sense legitimitat social, la transició perd velocitat. Catalunya pot inspirar-se en Dinamarca, on els fons locals de coinversió han reduït el rebuig ciutadà, garantit el control democràtic i impulsat una veritable economia blava.
Catalunya reuneix les condicions per esdevenir líder en tecnologia eòlica flotant mediterrània, exportant enginyeria de valor i aprofitant la coordinació entre el sistema R+D+I, els ports, les empreses i el govern. Ara bé, això requereix un suport governamental basat en una visió industrial sòlida: calendaris clars de subhastes, desplegament d’una xarxa elèctrica adequada i aliances estratègiques entre Generalitat, Estat, territori i sector privat. El repte principal no és només tècnic, sinó de governança i confiança entre actors, per consolidar el sector i fer un ús sostenible dels recursos marins en la lluita contra el canvi climàtic.
Com advertia Carl Sagan: “Som formats pel mateix material que les estrelles; però el nostre futur dependrà sempre de si sabem aprofitar correctament l’energia provinent d’elles”. El vent representa més que una metàfora sobre canvi, és també un indicador precís sobre quina coherència podem mantenir entre tecnologia, política i medi ambient. Si el moment clau del 2026 marca un punt decisiu, esperem poder afirmar-ho perquè hem sabut canalitzar racionalment totes aquestes forces positives dirigides cap al benestar col·lectiu i la sobirania energètica del país.
