La dreta i els seus mitjans es freguen les mans davant la debilitat i el desconcert que mostra l’independentisme en portes del judici. Jo no me n’alegro. En política, la debilitat no sol ser bona consellera. Pot portar a sobreactuar i arriscar més del compte com passa aquests dies. De quina debilitat parla vostè? De la que s’expressa en mostres de flaquesa de molt calat.
Els presos han vingut i s’han anat sense que produís cap ‘daltabaix’. El govern de l’estat espanyol es va reunir a Barcelona sense que passés res que no estigués previst. El judici s’ha convocat sense que s’alterés la vida quotidiana. La vaga prevista s’ha ajornat … a l’endemà que el Consell per la República hi donés suport, i les últimes mobilitzacions han estat, diguem-ne, discretes. Europa segueix inquieta per unes acusacions de rebel·lió que no entén, però callada.
I cap país del continent està, ni estarà, pel dret d’autodeterminació. Tot i que cada dia hi ha alguna barrabassada per exhibir a TV3, la veritat és que el Suprem mira cap Estrasburg i prepara la vista amb una cautela que desarma. La suficient com perquè no coli el símil de Turquia. Desconcert per als que esperaven vexacions de república bananera. Hi ha altres fonts de debilitat: les trifulgues caïnites entre socis, el fracàs de la Crida i la fugida cap endavant de Puigdemont que torna a donar per proclamada la República. Radicalització d’uns pocs. Desconcert de molts.
Res de bo. Els que s’alegren de semblant deriva s’equivoquen. Jo sempre he estat contra les proclames unilaterals, però no aspiro a que l’independentisme mossegui la pols. Cal donar-li una sortida. Dins de la llei i amb tota la imaginació que calgui. Començant per la gestió política de les condemnes i buscant una fórmula perquè algun dia es pugui votar.
Catalunya Plural, 2024 
