El judici enfila el final de la tercera setmana, amb un debat ja instal·lat al voltant del seu desenvolupament. Ens estem convertint en juristes, de la mateixa manera que som entrenadors de futbol després del partit o crítics de cinema després de la gala dels Oscar. En aquesta primera fase de la instrucció sembla que s’està produint un efecte doble: per un costat les acusacions de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat naufraguen en l’intent de justificar jurídicament la causa de la rebel·lió o qualsevol relació dels fets amb la paraula violència.
Per l’altra, el bon tracte mostrat pel jutge Marchena, que ha arribat a interrompre i esbroncar la pròpia Fiscalia en algunes de les preguntes, disminueix la sensació – i més de cara a una audiència internacional – que el judici no compleix amb totes les garanties que se li suposen als judicis en democràcia. S’ha de tenir en compte, doncs, que durant aquesta primera part del judici sembla que els acusats guanyin la partida. Però en començar a comparèixer els testimonis de la fiscalia, és probable que aquesta sensació es vagi debilitant.
En tot cas, sembla que ja hem acceptat el marc judicial com l’escenari de lluita. Però la política difícilment arriba allà on les lleis limiten la frontera del diàleg. Independentment del veredicte, seguim necessitant articular una resposta política que defineixi el camí entre ciutadans i ciutadanes, i no entre ciutadans i jutges. Sembla que no siguem conscients que no hi ha cap potencial escenari favorable a la vista, ja no pels interessos dels presos polítics, sinó per les relacions entre Catalunya i Espanya.
Inclús en l’hipotètic i poc probable cas d’una absolució total, el futur de Catalunya respecte el dret d’autodeterminació tornaria a la casella de sortida. De la mateixa manera, el desig d’independència d’una gran part de la població catalana, quedaria bloquejat per la voluntat de l’Estat – i una correlació de força al Congrés dels Diputats – que podria derivar en una recentralització de competències.
Posem-nos en la situació primer, que en major o menor mesura, els presos polítics són condemnats a passar una llarga estada a presó, ja sigui sota el veredicte de rebel·lió o de sedició. Ara pensem quines possibilitats es podrien obrir. L’estada a presó sumiria Catalunya i Espanya en una extenuant i irresoluble angoixa. És previsible pensar que el recolzament de la població catalana a l’independentisme – o almenys el desencís cap a Espanya – augmentaria.
Les lectures crítiques cap el processisme quedarien supeditades a una lluita per la llibertat pels presos polítics: si en els anys recents el debat sobre la independència ha acaparat la immensa majoria dels debats polítics deixant a banda el debat sobre polítiques socials, en aquest escenari que dibuixem, aquesta realitat no faria més que accentuar-se.
El segon possible escenari, llançat en globus sonda per càrrecs del PSC, seria la d’un indult als presos. Poc probable, ja que això hauria de comptar amb una correlació de forces al Congrés dels Diputats que atorgués la presidència a Sànchez, amb el suport de les altres forces d’esquerres dins l’arc parlamentari, així com dels partits independentistes catalans i nacionalista basc. Potser més difícil encara: hauria de comptar amb el suport dels barons del PSOE. García Page, Susana Díaz o Alfonso Guerra, ja hi haurien mostrat el seu rebuig. Per no parlar de la resistència frontal que hi oposarien el tripartit de dreta i extrema dreta format per C’s, PP i VOX.
El tercer escenari seria una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), esmenant alguns aspectes de la sentència, segurament aquells pertinents a una possible vulneració dels drets i garanties dels presos en el procés judicial. I és que, encara que el Dret Europeu tingui primacia normativa davant els drets nacionals, el TEDH no entra al fons en les sentències, sinó que n’avalua les garanties processals. S’ha de tenir en compte, però, que la hipotètica sentència trigaria anys en sortir, anys que els presos haurien de passar entre reixes. I tot i així, acabaria ferint l’orgull de l’Estat.
El quart i últim escenari, és clar, seria que fossin declarats innocents dels crims dels que se’ls acusa. Òbviament, la millor de les opcions possibles. Avui en dia, sembla la menys probable de totes.
I és que cap d’aquestes opcions no s’aproxima a solucionar el problema de fons, ni pronostica portar vents de canvi: el judici seguirà inexorablement els temps que marca la pesada burocràcia. Però és necessari començar a treballar en una solució que haurà de passar, tard o d’hora, per reconèixer el dret d’autodeterminació dels pobles. Catalunya, més que mai, necessita de l’ajuda dels pobles d’espanya per a solucionar uns problemes que ens afecten a tots i totes, i els pobles d’espanya necessiten fer-se seus els problemes de Catalunya. Això, és clar, si no volem encallarnos en un conflicte sempitern.
Catalunya Plural, 2024 
