Si algú vol saber qui va ser Ernest Lluch, la biografia que ha escrit Joan Esculies és el que necessita. Els que vam conèixer qui va ser ministre de Sanitat i Consum al primer govern de Felipe González el veiem perfectament retratat en ella. A ell i al període històric en què va viure. Esculies va escriure la biografia amb el suport de la Fundació Ernest Lluch però ho va fer amb la llibertat i rigor amb què n’ha escrit d’altres. Les de Josep Andreu i Abelló i Enric Prat de la Riba, per exemple. Hi va dedicar 15 mesos. Ha rebut el premi Gaziel de biografies i memòries 2018. Entre tantes biografies infumables i memòries descafeïnades, s’agraeix i molt aquesta: “Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador” (La Magrana). Aquests dies surt l’edició en castellà.
D’on ve la seva passió per les biografies?
Em vaig llicenciar en Biologia, després en Periodisme i vaig fer un màster en Nacionalisme i conflicte ètnic, que em va servir per enfocar-me en un doctorat en Història sobre els primers quaranta anys de Josep Tarradellas, de qui estic preparant una biografia. Vaig agafant personatges que em sembla que no estan prou tractats, que s’han de tractar. A la transició es van fer moltes biografies de gent catalanista, bàsicament laudatòries, molt poc crítiques. Es volia donar a conèixer aquests personatges com a possibles referents. Jo intento fer biografies més crítiques.
Per què fer-ne una d’Ernest Lluch?
M’ho va proposar la Fundació Ernest Lluch i a mi m’interessava el personatge. Que me l’encarreguessin no vol dir que entressin al contingut. Si vull fer biografies que tinguin el segell de la meva independència no em puc permetre que la Fundació, la família o qui sigui hi intervinguin. La Fundació va aportar contactes i l’arxiu documental.
Al llibre trobem un Ernest Lluch que no és perfecte tot i que vostè és prudent a l’hora d’assenyalar els seus defectes o errors. Ho fa amb molta mà esquerre
És el meu tarannà, la meva mirada. Explico les coses tal i com les vull explicar. Quan fas la biografia de qualsevol persona et trobes, a vegades, gent molt crítica però que no té proves del que diu. Has d’anar en compte quan dius segons què. Et calen proves fiables. Si no les tens pots posar-ho en veu de la persona que ho diu, però no pots fer-ho cent per cent teu. En la mirada cap el passat cadascú té els seus interessos i et vol condicionar.
En el cas de l’Ernest Lluch he hagut de fer una setantena d’entrevistes per compensar part de la seva correspondència que s’havia fet malbé per una plaga a la seva casa de Maià de Montcal. Fer entrevistes és diferent de reproduir cartes antigues. En el cas de Tarradellas pots citar cartes escrites el 1945. Quan fas entrevistes has de buscar el punt mig o més comú entre les persones amb les quals parles.
Va ser més fàcil fer la biografia d’Enric Prat de la Riba que la d’Ernest Lluch?
Com més t’acostes al present, més complex és fer una biografia. Tens molta més informació i l’has de destriar. Com més vas cap al passat menys informació hi ha però la tens més apamada. Tampoc no hi ha persones vives que et puguin contradir. Quan faig presentacions de la biografia d’Ernest Lluch sempre surt algú que puntualitza alguna part del llibre, de la qual diu que en té un record diferent.
S’endurà a la tomba els noms de les persones que no s’han deixat entrevistar per fer aquest llibre?
No. N’hi ha dos de molt clars: Felipe González i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Algú que feia una tesi sobre Ernest Lluch havia entrevistat Felipe González i no sé si va cremar-lo fent-li preguntes poc encertades o extravagants. En el cas de Rodríguez de Miñón no sé perquè no va voler. Potser perquè prepara les seves memòries i no volia fer un spoiler.
Va parlar amb Jordi Pujol, que no es presta a entrevistes. Com s’ho va fer?
Hi havia parlat pel llibre de Prat de la Riba. Vaig ser cridat a consultes, per dir-ho així, i vaig aprofitar per fer-li algunes preguntes sobre Lluch i, també, sobre Tarradellas.
Què li va contestar?
S’havien conegut molt. Lluch havia treballat al servei d’estudis de Banca Catalana. I després havia intentat que Pujol perdés la presidència de la Generalitat. Es van discutir perquè l’orientació que anava prenent el pensament de Lluch no convergia amb el de Pujol. Hi ha un moment que Pujol li diu a Lluch que s’han acabat els seus articles als mitjans de comunicació que ell finança i on critica la seva orientació política i Banca Catalana. El crida per parlar-ne però en la trobada només parla ell i no deixa parlar Lluch.
Quina part de la vida d’Ernest Lluch li ha costat més reconstruir?
La del País Basc. Em queda la sensació, el dubte, de la profunditat amb què era acceptat al País Basc. Vas a València, entrevistes a gent i de seguida veus que era un personatge molt estimat, que es va integrar molt al paisatge valencià, que quan va marxar els va saber molt greu. Això es percep en els textos, en tot. Al País Basc em queda aquest dubte.
Lluch és recordat, sobretot, pel seu protagonisme en el debat entorn la LOAPA (la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic, que es va aprovar després de l’intent de cop d’Estat del 23F), per l’etapa com a ministre de Sanitat i pel seu assassinat. El primer cas li va suposar crítiques molt dures. Per molts va passar a ser un botifler, un traidor
El tema de la LOAPA no és tant complicat com moltes vegades s’ha volgut donar a entendre. Ell tenia molt clar que l’aliança entre el PSC i el PSOE no es podia trencar. Està començant la democràcia, veu que el PSOE està molt implantat a tot arreu, que s’ha de construir un país nou, i té l’experiència valenciana on no ha estat possible la unió del socialisme valencianista amb el PSOE. Amb la LOAPA entén que posar contra les cordes al PSOE perjudicarà la seva relació amb el PSC.
Felipe i Guerra no tenien cap mena de simpatia pel grup parlamentari dels socialistes de Catalunya al Congrés. Lluch creu que és més útil presentar unes esmenes pactades amb el PSOE i que aquest les introdueixi en el debat amb la UCD que no que les presenti el PSC i les tombi tothom. Accepta ser el cap de turc. També hi ha gent dins el PSC que ho veu com ell. El que passa que no tothom ho diu. Els socialistes a Catalunya tenien una pressió important del món convergent que els acusava de sucursalistes. És un moment en què els socialistes catalans, facin el que facin, tenien més a perdre que a guanyar. A Lluch li pesarà durant tota la seva carrera.
La seva posició no va ser ben entesa i ell tampoc no va voler entrar-hi massa a fons, perquè pensava que si ho hagués fet potser deixaria amb el cul a l’aire d’altres dirigents del PSC. Això li dóna una pàtina de ‘espanyolista’ que fa que, quan un any després el nomenen ministre, hi ha gent que diu que va ser el premi per no haver presentat aquelles esmenes. Fins i tot, hi ha qui assegura que Joan Reventós ho va diu. No ho veig tan clar perquè encara quedava molt temps pel seu nomenament com a ministre i havien de passar moltes coses.
Ell es considerava catalanista
Era un catalanista desacomplexat. No necessitava llevar-se cada matí i dir que ho era i anar pel món amb una barretina. Era catalanista. Deia que ell i Narcís Serra eren ministres del govern d’Espanya i es devien a aquesta lleialtat però que no tenia perquè renunciar al seu catalanisme. Amb molts personatges de la nostra història, com Lluch o Tarradellas, ha cuallat més a la societat el discurs que ha fet l’oposició sobre ells que no pas la realitat de com eren.
Li hauria agradat ser ministre d’Economia però Felipe González tenia reservat el càrrec per Miguel Boyer. El van nomenar ministre de Sanitat i Consum
També li hauria agradat potser ser ministre d’Indústria o de Transports i Comunicacions però li va tocar el que li va tocar. Crec que González el tria més per l’ànim reformista de Lluch que per res que tingui a veure amb la LOAPA. És un personatge que pot dur a terme la reforma de la Llei Sanitària. S’ha d’enfrontar durant quatre anys amb tots els sectors. Des del propi partit que volia una sanitat molt més pública del que acaba sent fins el sector contrari de Convergència i el PNB que la volia més liberal passant per les farmacèutiques, metges,… Lluch i el seu equip del ministeri, on hi havia un bon grapat de catalans, tiren endavant la reforma de la Llei contra molts sectors i això fa que no pugui repetir com a ministre de Sanitat.
D’on surt el seu interès pel País Basc?
Arran de l’atemptat a Hipercor, el 1987, comença a investigar el terrorisme. Es pregunta què fa que hi hagi un seguit de jovent que acabi a les files d’ETA. Mira a Euskadi quines són les zones on hi ha més joves que han anat a parar a ETA, quins són els factors socioeconòmics que poden empentar-los a fer-ho. L’any 1989 és nomenat rector de la Universitat Menéndez y Pelayo, un nomenament que ell busca, i la seu d’estiu de la universitat és a Santander, a prop de Donosti. Ja de jove li havia dit a la seva mare que Donosti era la ciutat més maca d’Espanya i que hi volia tenir una casa. Es compra un petit apartament allí i hi va constantment, entrant en relació amb els polítics i l’entorn basc.
Hi ha tres persones condemnades pel seu assassinat. Posa els seus noms en un peu de pàgina. No en el cos central del llibre. Perquè?
Perquè no volia donar gens d’importància a les persones que executen l’assassinat. La biografia ni comença parlant d’ell. Si ara fos viu tindria vuitanta anys i d’aquí a trenta anys potser algú li faria una biografia. És un personatge que mereix una biografia, que transcendeix al seu assassinat. És important per la seva aportació a la història del pensament econòmic, per la seva etapa de diputat i ministre. T’ajuda a explicar moltes fases de l’evolució del país, més enllà que un dia el matessin.
Era conscient que era un objectiu d’ETA i fins i tot va parlar de la possibilitat de patir un atemptat poc abans que el matessin
No tenia escorta. Quan anava al País Basc hi havia un servei de contravigilància de l’Ertzanza, que observava si algú el seguia. Des de l’Ajuntament de Donosti, Odón Elorza li facilitava el seu cotxe, a vegades. Ell deia que al País Basc tothom es coneixia i que, al contrari del que pensava molta gent, el perill estava a Barcelona. És conscient que l’assassinat si li ha d’arribar serà o a la Facultat a partir de certa hora, quan no hi ha ningú, o al garatge de casa seva, com va ser. Quan era ministre, no li fascinava portar escorta. No s’hi sentia còmode portant-ne. L’havien trobat tot sol anant en autobús a un museu o passejant per Barcelona el dia de Sant Jordi.
El 2000, quan el van assassinar, ja feia molts anys que no era ministre. També el preocupava els efectes de l’assassinat d’un polític en els escortes i les seves famílies. Es va reunir, el dia abans del seu assassinat, amb la delegada del govern a Catalunya, Julia García-Valdecasas, que li retreia que havia estat molt dur amb el seu pare, Francisco García-Valdecasas, quan era rector de la Universitat de Barcelona. A la sortida va explicar que havien tractat el tema de l’escorta però que ella no li havia donat cap rellevància. Mai no sabrem si Lluch només ho va dir per reconfortar els seus perquè Julia García-Valdecasas ja és morta.
S’ha especulat que la intervenció de Lluch en un míting a Donosti dient a uns radicals que l’escridassaven “Crideu, crideu, que mentre crideu, no mateu” pogués influir en la decisió d’ETA de matar-lo
Era un míting de la campanya d’Odón Elorza a l’alcaldia de Donosti, la primavera de 1999. Hi havia treva en aquell moment. Portava un discurs filosòfic pensat però se’l guarda a la butxaca davant un grup de radicals abertzales que, des del final de la plaça, estan cridant contra ells molta estona i els diu aquella frase. Aquest fet distorsiona una mica la seva imatge perquè ell no era així. Era una persona molt més tranquil·la. Aquesta imatge que recorda tant la gent jo la interpreto como una forma de treure fora tota la tensió que portava acumulada. Aquells dies havien entrat al seu pis de Donosti, no per robar. Era ETA i li volien demostrar que entraven allí quan volien, per fer-li por. S’havien trobat les claus a l’estora de la porta.
Hi ha gent que et dirà que ETA el va matar per aquests crits. D’altres et diran que ho van fer perquè era un pont entre el PSE i el PNB, perquè xerrava massa o per un altre motiu. L’única persona que sap perquè el van matar és la que va ordenar que ho fessin. No és cap de les que ho van executar. Si un dia aquesta persona surt i diu perquè va ordenar l’assassinat ho sabrem. De moment, no ha sortit i tot són especulacions. A vegades, la raó d’aquests assassinats era la facilitat amb què es podien cometre i matar Lluch era molt fàcil en comparació amb d’altres.
La pregunta que et deu fer tothom: On es situaria Ernest Lluch en el debat actual sobre la independència de Catalunya?
A les presentacions del llibre sempre hi ha algú que aixeca la mà i em demana què diria Lluch en l’actualitat. Jo contesto que prou feina he tingut per saber què va fer durant la seva vida com per saber què diria ara, divuit anys després. Dic que no ho sé. I la persona que m’ho ha preguntat afirma que sí que ho sap i, d’acord amb la seva ideologia, diu que seria independentista, federalista o no sé què. El que faria, segurament, seria estar a les tertúlies, a les columnes i grups d’opinió reflexionant des del sentit comú. Promovent que la gent parlés i que estigués, d’alguna manera, disposada a canviar la seva pròpia opinió. Després de la manifestació pel seu assassinat li ha quedat el segell del diàleg. No canviava fàcilment d’opinió però estava disposat a fer-ho o a refer-la si l’interlocutor el convencia.
Si Ernest Lluch llegís aquest llibre, què diria en acabar-lo?
No ho he pensat mai. Segur que trobaria moltes coses per corregir o matisar. Suposo que com tothom si ens fessin la nostra biografia. Tots estem reescrivint el nostre passat.
I la biografia de Josep Tarradellas quan l’enllestirà?
D’aquí a un any i escaig.
Catalunya Plural, 2024 
