Ho dic de debò. Puigdemont és un geni. Què no donarien molts per tenir un guia espiritual que permeti esmorzar cada dia amb una proposta trencadora? Aquella que l’enemic no s’esperava. Que els periodistes ignoraven. En la que ningú no havia pensat. Una proposta que ha ocupat telenotícies i obrirà portades. Em presento a les eleccions i tornaré a Catalunya emparat per la immunitat de l’acta d’eurodiputat. Com no se li havia ocorregut a ningú? És possible? Serà detingut? Tant se val.
Amb Trump hem après que l’important és el que es diu cada matí, no el que es farà l’endemà. És el signe dels temps líquids actuals i l’aliment de les xarxes. Si cola, bé, i si no, també. L’important no és fer el mur amb Mèxic, sinó que es parli d’ell. Així es fa callar a aquesta jove i insensata senadora hispana de Nova York que vol parlar de les coses del menjar.
En temps de crisi de totes les certeses, disposar d’homes així és un must. És un tipus llest. Ho dic de debò: fins ara li ha guanyat unes quantes batalles a l’Estat per alegria dels seus seguidors. Quin judici ni què llets! Mentre els seus antics companys de govern es passen el dia al Suprem, ell anirà a Madrid a jurar, o prometre, i després es prendrà unes tapes i tornarà a Barcelona amb l’AVE. Pot ser fins i tot que es passi per les Salesas si el judici encara no ha acabat. Qui dóna més? Triple win canten els seus fans a les xarxes.
Si resulta possible, serà l’acabose. Si no, s’armarà la de Déu al Parlament europeu (creuen els indepes). I, last but not least, Junqueras touché. Tot el protagonisme per a ell. No em diguin que no és genial? A on porta tot això? Ajuda a treure els presos de la presó? Sobre la República? Permet sortir del mal pas? Preguntes de la vella política. En la nova, el que compta és el sarau que s’ha organitzat durant tot el dia. Amb un nom; Carles Puigdemont.
Catalunya Plural, 2024 
