Les transformacions en l’economia, el benestar i el treball són evidents, però no només ha canviat això en les últimes dècades. El coneixement s’ha convertit en la mercaderia privilegiada de la societat de la informació i aquest fet ha propiciat canvis socials que han afectat al món sencer, tant als països com als individus. El desenvolupament de les tecnologies de la informació i la comunicació i, per descomptat, Internet, han configurat el món d’avui fins al punt d’estar a les portes de la Quarta Revolució Industrial.
L’any 1971, Alain Touraine va advertir que els canvis que s’estaven produint llavors estaven formant un tipus nou de societats, a les que va anomenar postindustrials. Amb aquest nom, el sociòleg francès volia remarcar la distància que les separava de les industrials. A més, també les va titllar de tecnocràtiques -perquè considerava que era aquest el poder que les dominava- i de programades, al definir-les per la seva forma de producció i organització econòmica.
El fet diferencial d’aquestes noves societats, les que ja gairebé deixem enrere, és que depenen molt més del coneixement i, per tant, de la capacitat de la societat per ser creativa. Uns anys més tard, el 1976, Daniel Bell va aprofundir en el concepte de societat postindustrial per assenyalar que l’economia havia passat de produir mercaderies a produir serveis, amb preeminència de les classes professionals i tècniques, amb el control de la tecnologia i amb la creació d’una nova tecnologia intel·lectual. Segons Bell, la societat postindustrial va aportar el marc social per a la societat de la informació.
En efecte, a mitjans dels anys 80, Jean-François Lyotard afirmava que el coneixement s’havia convertit en la principal força de producció de les últimes dècades. Alhora, Yoneji Masuda va caracteritzar la societat de la informació, l’origen de la qual el situava després de la Segona Guerra Mundial. El sociòleg japonès assenyalava que l’atur era un problema comú a la societat industrial i a la societat de la informació, però, també remarcava que els sindicats i les vagues de l’era industrial donaven pas als moviments socials i que els problemes com la guerra i el feixisme donaven pas, durant la societat de la informació, al xoc del futur, el terrorisme i la invasió de la intimitat.
Ja en els anys 90, seguint l’estela de Lyotard, David Lyon, Scott Lash i Fredric Jameson van parlar de postmodernitat o postmodernisme. Per a Lyon, el terme postmodernitat es refereix a l’esgotament de la modernitat: o bé es forma un nou tipus de societat o bé s’inaugura una nova fase del capitalisme, però, en qualsevol cas, es posen en dubte els models anteriors d’anàlisi social i pràctica política.
En els 2000, Manuel Castells va preferir el concepte de societat xarxa i Zygmunt Bauman el de modernitat líquida per referir-se al món contemporani. Bauman feia especial èmfasi en la incertesa que provoca la vida en una societat que canvia vertiginosament. Gairebé a punt d’encetar la segona dècada del segle XXI, l’any 2017, Marina Garcés va posar sobre la taula el que va anomenar com “la condició pòstuma”, en assenyalar que ens trobem en procés d’extinció com a civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió.
La digitalització ha establert les bases del que el fundador del Fòrum Econòmic Mundial, Klaus Schwab, ha anomenat la Quarta Revolució Industrial. Les transformacions que han de venir prometen fusionar allò biològic, físic i tecnològic de maneres mai vistes. Però, si ja ha canviat la manera en què treballem, vivim i ens relacionem, quan ens aturarem a pensar en com volem governar els algoritmes?
Els riscos, els desafiaments i les oportunitats es comencen a albirar, i és cosa de totes les persones defensar que els canvis que vindran siguin sostenibles i equitatius. Si tècnicament i científicament avui són possibles coses mai imaginades, no serà hora d’imaginar com repercutirà això en el benestar de tots? Davant nostre tenim el repte d’avançar en la societat de la informació i, fins i tot, de convertir-la en alguna cosa totalment nova. El pensament crític és més necessari que mai.
Catalunya Plural, 2024 
