Amb un judici que mai no hauria d’haver arribat i una campanya electoral que promet ser qualsevol cosa menys edificant, molts veiem amb preocupació que les escasses esperances dipositades en el diàleg entre partits han acabat enterrades davant la convocatòria electoral i l’extrema polarització política.
Pel que fa al diàleg, cal reconèixer que no tots els partits han actuat igual. Algunes formacions han fet l’esforç de seure a parlar mentre que d’altres ni tan sols s’ho han plantejat. Alguns reconeixen que cal arribar un acord i tornar a fer política si es vol sortir de l’atzucac i d’altres han convertit el conflicte en el motor de la seva existència.
Malgrat el esforços, sembla que el diàleg ha arribat als seus límits i afronta obstacles gairebé insalvables. Aquest bloqueig del diàleg no és casual i té causes estructurals que crec que no són exclusives de casa nostra. En la meva opinió són les següents:
En primer lloc la fabricació de relats. La política s’ha convertit en els darrers anys en la lluita per imposar un relat. Aquests relats o marcs mentals són útils electoralment als partits, però dificulten la solució del problema. Hem deixat que els partits polítics defineixin el problema segons els seus interessos electorals. Això els ha estat útil electoralment però ha sigut pervers socialment. Els ciutadans cada cop hem viscut més dins un relat i menys dins la realitat.
En segon lloc, el discurs polític s’ha simplificat fins l’extrem explotant el greuge i la polarització. Mancats de propostes positives i de solucions per problemes complexos, molts partits han preferit magnificar els aspectes negatius del rival per generar l’adhesió dels propis votants. Si no tinc un paradís per prometre, almenys tindré un infern d’on fugir. La política convertida en una lluita entre el bé i el mal. La caiguda de les ideologies clàssiques ha reforçat aquesta tendència.
En tercer lloc, la majoria de partits han renunciat a aconseguir el vot dels ciutadans moderats o transversals i s’han concentrat en el mateix tipus de votants. La competència pel mateix tipus d’electors ha radicalitzat el discurs de les diverses formacions polítiques. Només cal veure com l’aparició de VOX ha portat a l’extrem el discurs de PP i Cs i com la la competició entre independentistes els impedeix també fer certs gestos i actuacions que poden ser titllades de cessions o traïcions.
Tot això s’ha vist incrementat per uns mitjans de comunicació que han practicat un periodisme de trinxera a favor d’una de les dues bandes quan no directament mentint i manipulant. Les xarxes socials, el seu efecte túnel i les bombolles comunicatives que han generat han acabat de configurar un escenari gairebé impossible per al diàleg i la negociació.
Finament la proximitat de la doble convocatòria electoral no ajuda a que els partits polítics facin gestos valents que ajudin a desbloquejar la situació. Per encetar un diàleg sincer caldrien polítics valents que s’atrevissin a sortit del relat que han creat, cosa que no és fàcil i que segurament els perjudicaria electoralment.
És clar doncs que aquest diàleg no vindrà dels partits. Caldrà buscar altres organitzacions que el liderin. Crec que som molts els que trobem a faltar altres veus que treballin de manera independent per afavorir la distensió i la negociació. Totes les enquestes indiquen que existeix una majoria a Catalunya i l’estat espanyol a favor d’una solució política per al conflicte. Els estudis d’opinió també mostren que en la majoria de casos els partits són més radicals que els seus votants que no comparteixen els seus postulats més extrems. Sembla que hi ha espai per a una iniciativa més decidida d’organitzacions de la societat civil d’aquí i d’allà per intentar reconstruir els ponts de diàleg.
Per ser justos cal reconèixer que s’han fet coses. Durant els darrers anys hi ha hagut intents i diverses organitzacions i persones han fet esforços en aquest sentit. Però totes han quedat enterrades per la conflictivitat política. Recordem iniciatives de mediació i diàleg com Parlem/Hablemos que va tenir poca incidència o la Taula per la Democràcia i l’Espai democràcia i convivència, amb la participació de CCOO i UGT que van anar desapareixent poc a poc. Altres iniciatives interessants com “És possible renovar la convivència?” de la Fundació Cristianisme i Justícia, el Grup Pròleg o el cicle de debats Catalunya i Espanya organitzats per la UB han tingut escàs ressò. Fa menys d’un any el Cercle d’Economia va fer una proposta de nou estatut que ràpidament va quedar oblidada. Els mitjans i les xarxes normalment han donat molt poc espai a iniciatives d’aquest tipus.
La situació és complexa però comença a ser imprescindible una veu diferent que ajudi a compensar les limitacions dels actors polítics, intenti trencar els relats d’uns i redueixi la polarització social. Molts ens sentim orfes i enmig d’un discurs públic dominat per les veus més cridaneres i menys partidàries de rebaixar el conflicte. Sóc conscient de les limitacions d’una iniciativa d’aquest tipus però la situació és prou greu i enquistada com per començar a pensar que si volem trobar una sortida cal que altres veus es facin sentir.
Catalunya Plural, 2024 
