Les recents propostes de la ministra Ione Belarra per expandir drets econòmics de les famílies amb fills/es i drets de temps lliure per donar cures poden suposar un avenç important en l’Estat de Benestar espanyol. En base a les recomanacions d’aquest informe de l’OECD que el seu ministeri va solicitar, la ministra ha posat en el centre les polítiques de família, un tipus de política social molt oblidada al nostre país, malgrat les urgents necessitats que hi ha en la seva implementació tant per qüestions de pobresa com de justícia de gènere. En aquest article analitzem breument les mancances històriques a Espanya de les polítiques de família, els progressos en les darreres dècades i la importància de les propostes de la ministra.
L’anàlisi tradicional dels diferents règims d’Estat de Benestar a Europa s’ha fet mesurant la capacitat de la política social de descomodificar i reduir la dependència de la classe treballadora del mercat. És a dir, un Estat arriba més o menys lluny en les seves polítiques socials segons si una persona és més o menys depenent del treball remunerat per a poder tenir independència econòmica. Malauradament, aquesta anàlisi no va considerar que una gran part del treball que es fa no és remunerat. Aquest és el treball de cures, el qual ha està desenvolupat majoritàriament per dones, tant si treballaven en una feina remunerada com si no. Les dones són les que tradicionalment s’han ocupat de cuidar la família, sobretot nens/es i gent gran.
Donada aquesta manca fonamental en l’anàlisi, la crítica feminista va incloure la família i la cura en la relació amb el mercat i l’estat. Així, s’estudia l’Estat de benestar en la seva capacitat, a través de polítiques de família, d’atorgar més o menys independència a les dones per participar en el mercat laboral (sent paradoxal que la independència econòmica hagi d’arribar a través d’un procés de comodificació). Des d’aquesta visió, Espanya s’ha considerat, junt amb Itàlia, Grècia o Portugal, com un país amb un règim de benestar del Sud, on l’Estat, en la seva inacció en polítiques per infància i gent gran, deixava la cura sobre la responsabilitat de la dona. Així almenys era el cas en els anys 90. Al mateix temps, en el model nòrdic de països com Dinamarca o Suècia s’implantava ja en els 70s un model de més protecció social i on una gran majoria de les dones participaven en el món laboral.
Ara bé, els anys 2000 suposen un canvi de tendència important en aquesta història i, com amb altres països europeus, trobem una important inversió d’Espanya en polítiques de família. Per exemple, la inversió en escoles bressol ha crescut i, malgrat una aturada amb les retallades de la crisi econòmica de 2008, continua creixent. Si en el 2000 un 10% dels nens/es de zero a dos anys estaven escolaritzats, actualment la xifra arriba a un 50%. L’últim anunci ha vingut de governs autonòmics de diferent color, que aposten per la gratuïtat del servei i del govern central, que contempla participar en la inversió de nous centres. També hi ha hagut avenços molt significatius en els permisos maternals i paternals, sent la implementació del permís paternal de 16 setmanes l’últim canvi (i amb l’expectativa d’ampliar aquest i el maternal a sis mesos), situant a Espanya com un dels països capdavanters en aquesta política. Aquestes polítiques són benvingudes quan encara és comú entre les dones caure en treballs atípics, i hi ha importants desigualtats de classe en l’accés d’escoles bressol.
Però si bé hi ha hagut avenços en polítiques enfocades a augmentar l’ocupació femenina, la protecció a la família i a la infància, especialment contra la pobresa, encara és molt dèbil. Com assenyala el informe de l’OECD, la taxa de pobresa infantil és de les més altes a nivell europeu: quasi un 20%, i afecta particularment a les famílies desocupades. Tanmateix, la precarització, els contractes atípics i de mala qualitat fan que el treball deixi de ser una garantia per a sortir de la pobresa. Precisament, Espanya presenta les pitjors taxes de pobresa laboral per a famílies. Per tant, a falta de millors polítiques de rendes individuals i de més protecció laboral, les rendes per infants són una eina important per protegir la infància. No obstant això, aquesta ha sigut una política poc desenvolupada en el cicle d’expansió de la política familiar que explicàvem. Com veiem al gràfic inferior, una altra data de l’informe és que a Espanya el suport econòmic a les famílies és dels més baixos de l’OECD. A més, moltes de les polítiques desenvolupades han caigut en l’assistencialisme dels serveis socials municipals, moltes vegades sense suficient recursos ni competències per a fer polítiques ambicioses.
Amb l’objectiu de combatre l’elevada pobresa infantil, l’informe recomana introduir una transferència universal per nens/es. La ministra Belarra ha agafat aquesta recomanació i ha proposat una transferència universal de 100€. Les transferències són eines efectives per reduir la pobresa, i el caràcter universal pot eliminar la potencial estigmatització dels beneficis condicionals i els problemes burocràtics. Ara bé, també podria ser positiu ajustar/augmentar la quantia segons els costos de vida del lloc de residència, per a rendes més baixes i/o per a les famílies monoparentals, un col·lectiu amb més índexs de pobresa.
Una altra proposta de la ministra en base a l’informe és la introducció d’una baixa parental remunerada a la futura llei de diversitat familiar. Actualment, la baixa parental consisteix en la possibilitat d’abstenir-se de la feina durant els tres primers anys d’edat d’un infant, perdent el salari. A part d’això, només son garantits dos dies de permís retribuït en el cas de malaltia greu o de mort d’un familiar fins al segon grau. Aquí la ministra ha proposat introduir set dies remunerats a l’any per a dedicar-se a la cura, no només d’infants, sinó també altres familiars i la parella. Aquesta proposta és innovadora en tant que no només estan enfocades a nens/es i gent gran, però també altres membres familiars, reconeixent que la cura és una necessitat que tots tenim en qualsevol etapa vital, no només quan no es pot treballar.
Com explica l’antropòloga Dolors Comas-d’Argemir en aquest article, la cura és un aspecte inevitable per sostenir la vida, en totes les seves etapes. Tots en certa manera podem ser dependents en algú moment vital, no només la gent gran. Però, com ella explica, no podem considerar la cura només com un assumpte familiar i de dones, cal que la tractem des d’una lògica de reciprocitat generalitzada. Per tant, per aquests permisos parentals, i en general, cal tenir definicions amples de família. De moment sembla que el ministeri treballa amb la idea d’unitat econòmica, però creiem que una política més ambiciosa seria considerar familia a tots aquells convivents en un mateix domicili, permetent així flexibilitat i evitant imposar models familiars concrets. Si no es dóna a les persones, de forma generalitzada, temps lliure per poder dedicar-se a la cura, podem estar ben segurs que tard o d’hora acaba recaient de forma desigual i en forma de penalització a dones i col·lectius que treballen en mercats laborals molt precaris. A través de les polítiques de família, l’Estat pot i ha de democratitzar l’accés al temps per les cures.
Manuel Alvariño i David Palomera són membres del col·lectiu Espai 08.
Catalunya Plural, 2024 
